Tres anys després de què s’aprovés l’acord de París, del 3 al 13 de desembre del passat 2018 es va dur a terme la cimera del clima de Katowice, la COP24, amb l’objectiu clar d’obtenir un acord sobre les normes que regularan el funcionament de l’Acord de París a nivell global.
Els instruments sorgits de la cimera contenen aspectes molt rellevants i complexos, com pel que fa a la informació que els països hauran de proporcionar sobre les seves contribucions a nivell nacional o la fiscalització dels finançaments que realitzin els països més desenvolupats i la necessitat d’explicar als països en vies de desenvolupament a quins fins han destinat aquest finançament o com funcionaran els nous mecanismes de cooperació entre aquests.
Els temes més conflictius i més delicats van ser la responsabilitat i el finançament. L’acord de París va suposar un equilibri en el terreny de joc entre els països més desenvolupats i els països en vies de desenvolupament que, en gran mesura, són els que ja pateixen de primera mà les conseqüències del canvi climàtic degut a la industrialització dels països més rics i globalitzats. L’Acord aprovat el 2015 exigia compromisos i els esforços de totes les parts per tal de respectar les condicions particulars d’aquells països que necessitin més recolzament i ajuda internacional immediata. Així mateix, de nou, la recent cimera del clima a la ciutat polonesa ha tornat a deixar constància de les diferencies, sobretot econòmiques, que encara frenen en bona mesura l’efectiva aplicació de l’Acord de París.
Pel que fa al finançament, es preveu que els països més desenvolupats ajudin econòmicament als països en vies de desenvolupament a reduir les seves emissions i adaptar-se als impactes del canvi climàtic. S’insisteix en què aquest finançament sigui previsible, de manera que els països més rics haurien d’elaborar un informe cada dos anys a partir d’aquest 2020. També es va parlar de la necessitat d’evitar “pèrdues i perjudicis” respecte a l’impacte actual del canvi climàtic en diverses zones, aspecte que preocupa als països més industrialitzats i amb zones petrolíferes degut a què això podria comportar l’apertura d’una via de procediments judicials per obtenir indemnitzacions.
Per altra banda, el context polític internacional tampoc ajuda, la recent absència dels Estats Units i Brasil en les negociacions de l’acord, fa molt més complex el compliment de la normativa i deixa constància de la divisió existent en la lluita contra el canvi climàtic. No obstant, també cal destacar la creixent participació de la societat civil, que reclama més compromís per part dels governs, de les ONG ambientals, però també de les empreses, que cada cop tenen més participació activa presentant solucions i propostes.
No obstant, la cimera estarà marcada per haver estat un acord de mínims, ja que si bé molts països han manifestat la seva intenció de dur a terme una transició ecològica immediata, les principals nacions amb més capacitat econòmica i petrolífera (Estats Units, Kuwait, Rússia o Aràbia Saudita) van rebutjar l’informe de l’IPPC, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic de la ONU (“Intergovernmental Panel on Climate Change”), que advertia de la urgència de prendre mesures efectives per frenar l’escalfament a 1,5ºC (l’Acord de París es conformava amb no arribar als 2ºC).
Fonts:
http://www.europarl.europa.eu/RegData/etudes/ATAG/2018/628277/EPRS_ATA(2018)628277_ES.pdf
https://www.france24.com/es/20181203-clima-cop24-acuerdos-paris-polonia
