L’any 1978, la Declaració de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà (coneguda com la Declaració d’Estocolm) fou el primer text internacional que subratllà la incidència del medi ambient sobre el benestar de les persones i reconegué, per primer cop, els drets relacionats amb el medi ambient. A aquests, però, a diferència dels drets de “primera” i “segona” generació de la Declaració Universal de Drets humans de 1948, se’ls atribueix la característica de ser béns jurídics que excedeixen de la titularitat individual i passen a defensar interessos supraindividuals (classificats en col·lectius i difusos).
En l’àmbit del dret penal, aquesta nova realitat ha donat peu a la necessitat d’articular instruments per a la tutela de tals interessos, no només a través del dret penal substantiu (com ara augmentant el catàleg de delictes ecològics, incrementant les sancions o assignant més recursos per a la prevenció i el càstig de les conductes que atempten contra el medi ambient, entre d’altres), sinó també a través del dret penal processal, és a dir, a través dels mecanismes que l’ordenament jurídic posa a disposició dels ciutadans afectats per la delinqüència ambiental. Així, la defensa del dret al medi ambient exigeix garanties per a l’accés a la justícia, doncs si els particulars i la societat no disposem dels mitjans adequats per a la tutela processal del medi ambient, la norma escrita perd la seva finalitat.
Tradicionalment, l’acusació popular ha estat la via d’entrada de les entitats ecologistes en els procediments pels delictes contra el medi ambient que, per la naturalesa supraindividual del seu bé jurídic protegit, hi ha un especial interès del públic en que siguin perseguits. No obstant, l’acusació popular manté una posició subordinada a les altres acusacions i queda restringida a l’exercici de l’acció penal sense que pugui ampliar-se la seva legitimació a l’exercici de l’acció de responsabilitat civil ex delicto, de naturalesa rescabalada, ja que el subjecte passiu -o perjudicat- és la societat.
En conseqüència, part de la doctrina i jurisprudència recent ha replantejat la legitimació d’aquestes entitats més enllà de la pròpia acció popular en tant que existeix una connexió entre l’organització que exercita l’acció i l’objecte del procés, és a dir, la protecció de l’interès supraindividual que defensa l’entitat és, també, la seva finalitat social (interès personal). A tal efecte, s’afirma que, en el cas dels delictes en els quals no existeix un perjudicat directe, com és el cas dels delictes contra el medi ambient, pot considerar-se que les associacions que tenen per objecte social la tutela del bé jurídic protegit són les interessades a efectes de la seva personació com a acusació particular.
Aquest reconeixement troba el seu fonament constitucional en el dret a la tutela judicial efectiva dels interessos legítims (art. 24.1 CE), que no només recull els interessos individuals, sinó que engloba també els col·lectius, és a dir, aquells béns comuns d’un grup determinat o determinable de persones (STC 60/1982, d’11 d’octubre): “1. Tothom té dret a obtenir la tutela efectiva dels Jutges i dels Tribunals en l’exercici dels seus drets i interessos legítims, sense que, en cap cas, pugui haver-hi indefensió.”
En aquest sentit, la STC 34/1994, de 31 de gener, sobre la inadmissió de la personació de l’Associació Naturalista Elanio Azul com a acusació particular, afirma el següent: “No puede negarse que existen algunas infracciones cuya persecución se conecta directamente con el objeto de ciertas entidades asociativas. Esto es lo que sucede precisamente con el de la Asociación recurrente. No es posible ignorar que en este caso el ejercicio de la acción penal constituye un medio especialmente indicado para el cumplimiento de los fines asociativos de la recurrente, relacionados directamente con la defensa del patrimonio natural. Como ha señalado el Ministerio Fiscal, resulta evidente que una asociación con fines de defensa de la naturaleza y del mundo animal tiene un interés legítimo y personal en velar por el correcto ejercicio de la potestad administrativa (…).” Altres sentències del Tribunal Constitucional que han reconegut la titularitat d’aquests interessos legítims col·lectius a les persones jurídiques sense ànim de lucre són la STC 252/200, de 30 d’octubre i la STC 282/2006, de 9 d’octubre).
Així mateix, l’article 7.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) assenyala que per a la defensa dels drets i interessos col·lectius “es reconeixerà la legitimació de les corporacions, associacions i grups que resultin afectats o que estiguin legalment habilitats per a la seva defensa i promoció”. Tal i com ha establert la jurisprudència constitucional i del Tribunal Suprem, el criteri d’afectació es compleix quan concorren els tres requisits per a ser titular d’un interès legítim col·lectiu ambiental: 1) Tractar-se d’entitats sense ànim de lucre; 2) Tenir per finalitat estatutària la protecció del medi ambient i, 3) Que existeixi una connexió específica entre l’objecte del procés i els interessos legítims fixats als estatuts, de manera que la resolució del procés judicial pugui comportar algun efecte positiu (benefici) o negatiu (perjudici) a tals finalitats estatutàries, ja sigui econòmic o no.
A més, el Tribunal Suprem (STS de 7 de juliol de 2017, en el Recurs contenciós administratiu no 1783/2015) ha deixat clar que no es tracta d’una legitimació objectiva (acció popular), sinó subjectiva (interès legítim col·lectiu ambiental), a l’afirmar que: “[…] la especial significación constitucional del medio ambiente amplía, sin duda, el marco de legitimación de las asociaciones como la recurrente, las cuales no actúan movidas exclusivamente por la defensa de la legalidad sino por la defensa de unos cualificados o específicos intereses que repercuten en la misma”.
Entre d’altres sentències en aquest sentit, SSTS 24 de desembre de 2001 (RC 347/1999), 29 de novembre de 2006 (RCA 933/2003), 25 de juny de 2008 (RCA 905/2007), 31 de març de 2009 (RCA 5119/2006), 23 de març de 2010 (RC 512/2007), 16 de febrer de 2016 (RCA 318/2016) o la STS de 8 de juny de 2015 (RC 39/2014).
A més, convé tenir present que l’accés a la justícia en matèria de medi ambient també ve regulada en normes internacionals, com ara el Conveni sobre accés a la informació, participació pública i accés a la justícia en matèria de medi ambient, de 25 de juny de 1998 (conegut com a Conveni d’Aarhus), que ha obligat a l’Estat espanyol a aprovar la Llei 27/2006, de 18 de juliol, i que atorga a les organitzacions ecologistes la condició d’interessades.
D’altra banda, en la posició de perjudicat, el Tribunal Suprem ha admès la legitimitat de les entitats ambientals per a exigir la responsabilitat civil extracontractual derivada del delicte, declarant-les destinatàries de les quantitats acreditades en l’execució de sentència per reparar els danys causats al medi ambient i ordenant la restitució del medi al seu estat anterior així com la indemnització per danys i perjudicis. Dues sentències que destaquen en aquest aspecte són, la STS d’1 d’abril de 1993 (recurs no 5964/1990) i la STS d’1 de febrer de 1997 (recurs no 2545/1995).
Per últim, cal destacar que, davant de la petició d’incoació d’un procediment penal, l’exercici de l’acusació particular no està subjecte a certs requisits procedimentals als que sí que s’ha de sotmetre l’acció popular i que podrien dissuadir a una associació ecologista de l’exercici de l’acció penal. Com a part perjudicada, l’acusació particular no està sotmesa a la presentació d’una querella (art. 761 LECrim), a la prestació d’una fiança (art. 281 LECrim), ni està restringida per als estrangers, tot i que sí que inclou la condemna en costes.
A tall d’exemple, altres sentències que resolen procediments penals en els que la defensa ha estat reconeguda com a acusació particular són: Sentència 126/2019 del Jutjat Penal no2 de Pamplona, de 30 de abril (Ecologistes en Acció, SEO/BirdLife i WWF); Sentència 443/2017 del Jutjat Penal no2 de Lleó, de 27 de novembre (WWF); Sentència 145/2015 del Jutjat Penal no3 de Santander, de 8 de juny (SEO/BirdLife); Sentència del Jutjat Penal de lo no1 de Jaén, 13 de desembre de 2012 (WWF); i Sentència 186/2015 del Jutjat Penal no2 d’Oviedo, de 10 de juliol (FOP).
Per tot, tal i com està formulada actualment l’acusació popular, no ofereix una completa garantia de la tutela dels drets ambientals i, per aquest motiu, quan es tracta d’organitzacions ecologistes, la jurisprudència li ha atribuït certes prerrogatives que acaben per equiparar-la a l’acusació particular.
De fet, DE LUIS GARCIA fa referència a varis autors que mantenen una posició favorable a aquest tipus de mecanisme processal, al no existir-ne cap altre més afí, com ara LATORRE LATORRE o ARAGONESES MARTÍNEZ, que proposen els conceptes “acusació particular col·lectiva” o “acció penal col·lectiva”, respectivament, com a noves categories d’acusació per a donar una solució a la tutela processal del medi ambient com a bé jurídic supraindividual.
Així doncs, és clara la necessitat d’una reforma de la norma processal que adapti el procediment penal als interessos supraindividuals que es despleguen en la norma penal substantiva ja que, en cas contrari, el dret no assolirà la seva completa eficàcia. Mentrestant, l’exercici de l’acció penal mitjançant l’acusació particular ens sembla la més convenient per a les associacions que tenen com a interès individual i col·lectiu la defensa del medi ambient.
Fonts:
DE LUIS GARCÍA, E. (2018). Tutela de los intereses colectivos y difusos en el proceso penal. InDret, 4. Disponible aquí.
DE LUIS GARCÍA, E. (2019). El Derecho al medio ambiente: de su tutela penal a la respuesta procesal. València: Tirant lo Blanch.
WUNDER HACHEM, D. (2019). La multifuncionalidad y doble titularidad (individual y transindividual) del derecho fundamental al medioambiente. Revista Catalana de Dret Ambiental, X(2), pp. 1-34.
L’autora d’aquest article és Ariadna Rigau Castells, actualment fent pràctiques a l’FDA pel Màster de Dret Ambiental de la URV.
He trobat mol útils les consideracions exposades a l’article. En qüestions mediambientals és important no abaixar la guardia ja que ens hi juguem l’entorn que deixarem a les nostres futures generacions.