En un context en què la contaminació atmosfèrica continua plantejant riscos per a la salut de les persones i al medi ambient, el 10 de desembre passat va entrar en vigor la Directiva (UE) 2024/2881 del Parlament Europeu i del Consell de 23 d’octubre, sobre la qualitat de l’aire ambient i una atmosfera més neta a Europa (versió refosa), que té com un dels objectius principals adequar les normes sobre qualitat de l’aire de la UE a les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut actualitzades el 2021. Aquesta Directiva ha de ser transposada pels estats en el termini màxim de l’11 de desembre de 2026.
Primer de tot, val la pena ressaltar algunes dades sobre la contaminació de l’aire ambient. El 2020, almenys 238.000 persones van morir prematurament a la UE a causa de l’exposició a la contaminació per PM2.5. A més, la contaminació per diòxid de nitrogen va causar 49.000 morts i l’exposició a l’ozó 24.000 morts més. D’altra banda, també el 2020, es van observar nivells perjudicials de dipòsits de nitrogen, sulfur i amoníac als ecosistemes de la UE, que poden donar lloc als fenòmens d’eutrofització i d’acidificació. Així mateix, encara hi ha quantitats preocupants de metalls pesants.[1]
D’on procedeix la major part d’aquesta contaminació? La font principal de partícules fines a Europa és la combustió als sectors residencials, comercials i institucionals —principalment la combustió per a la calefacció d’edificis—. També procedeixen de la indústria, el transport per carretera i l’agricultura, que són responsables, a més a més d’emissions d’amoníac, metà i òxids de nitrogen. Per la seva banda, el sector energètic és la font principal de diòxid de sulfur, mentre que les indústries manufactureres i extractives ho són dels metalls pesants.[2]
Davant d’aquesta situació, La Comissió Europea va aprovar el Pacte Verd Europeu el 2019 i el Pla d’Acció “Contaminació Zero per a l’aire, l’aigua i el sòl” el 2021 per tractar-se del marc per a l’aprovació d’aquesta nova Directiva que ha refós la Directiva 2004/107/CE relativa a l’arsènic, el cadmi, el mercuri, el níquel i els hidrocarburs aromàtics policíclics a l’aire ambient i la Directiva 2008/50/CE relativa a la qualitat de l’aire ambient i a una atmosfera més neta a Europa.
En aquesta nova Directiva (UE) 2024/2881, s’estableixen uns objectius que s’han de complir, a tot estirar, el 2030 i que consisteixen en la reducció en més d’un 55% les repercussions a la salut (morts prematures) de la contaminació atmosfèrica i en un 25% als ecosistemes de la UE en què la biodiversitat està amenaçada per la contaminació atmosfèrica. Per al 2050, d’acord amb la teoria dels límits planetaris[3], es pretén assolir una contaminació zero, és a dir, assolir nivells de contaminació de l’aire, l’aigua i el sòl que ja no es considerin perjudicials per a la salut i els ecosistemes naturals i que respectin els límits acceptables per a la Terra.
Centrant-nos en el contingut de la nova Directiva, es preveuen nous límits d’emissions, canvis en les obligacions de reducció de l’exposició mitjana i els llindars d’alerta. Per exemple, el valor límit de les partícules fines (PM2,5) es reduirà de 25 µg/m³ a 10 µg/m³ —encara per sobre del valor orientatiu de l’OMS, que és de 5 µg/m³. Ara bé, cal tenir en compte que els valors límit reflecteixen diferències segons diversos factors, com la base científica disponible, les condicions ambientals específiques de cada regió i els objectius de salut pública establerts per cada organisme, així que la interpretació i l’aplicació de les normes pot variar entre països.
A més, s’obliga als estats membres a establir fulls de ruta i plans de qualitat de l’aire per a aquelles zones on els nivells de contaminants superin els valors límit i els objectius, així com a adoptar les mesures adequades perquè el període de superació sigui el més breu possible. Això sí, deixa un marge per a aquells estats que tinguin més dificultats a l’hora d’adaptar-se, en permetre, per exemple, que els estats membres sol·licitin una pròrroga de la data límit del 2030 quan concorrin determinades condicions.
A banda d’especificar la informació sobre qualitat de l’aire que els estats han de difondre, una altra novetat interessant, i que s’emmarca en un context de participació i reivindicació ciutadana, creixent en qüestions ambientals, és la introducció expressa de l’obligació dels estats membres a garantir que les persones físiques que pateixin danys a la seva salut puguin reclamar i obtenir una indemnització a conseqüència d’una infracció deliberada o negligent de les normes estatals de transposició de la Directiva. A més, seguint el recurs previst a l’art. 9.2 del Conveni d’Aarhus, permet al públic interessat que impugni la legalitat de decisions, accions o omissions dels estats membres relatives als punts de mostreig, als plans de qualitat de l’aire i als fulls de ruta. En canvi, continua oblidant-se del recurs previst a l’art. 9.3 del Conveni d’Aarhus, que permet al públic exigir l’aplicació de la legislació ambiental quan és vulnerada per autoritats públiques o particulars.
Finalment, cal esmentar que sempre és essencial que la normativa es compleixi per garantir els drets de les persones i de la naturalesa, però és que a més, en matèria ambiental, els costos totals per a la societat de les deficiències que existeixen avui dia a l’aplicació de la normativa de medi ambient de la UE ascendeixen al voltant de 55.000 milions d’euros anuals, dels quals el 69% és per una manca o deficient aplicació de la legislació en matèria d’aire, soroll, aigua i emissions o accidents industrials[4]. En aquest sentit, a banda que la Comissió exerceix un control sobre el compliment normatiu, el Pla d’Acció Contaminació Zero posa en relleu el paper de la societat civil com a “guardiana del compliment” a través de la participació pública i l’accés a la justícia, d’acord amb el Conveni d’Aarhus.
En resum, aquesta nova Directiva sembla un bon intent de protegir la salut de les persones i el medi ambient, però constitueix un avenç insuficient en establir valors límit que encara sobrepassen els establerts per l’OMS i incert atès el seu caràcter progressiu per adaptar-se a les circumstàncies de cada estat i.
Gener de 2025
Autora: Cayetana Mosteiro, voluntària de l’FDA.
[1] Així ho ha manifestat l’Agència Europea del Medi Ambient en la seva anàlisi del 2022. Disponible a:
https://www.eea.europa.eu/es/highlights/el-numero-de-muertes-prematuras
[2] Així ho ha reflectit l’Agència Europea del Medi Ambient al seu informe del 2022 sobre la qualitat de l’aire. Disponible a: https://www.eea.europa.eu/publications/air-quality-in-europe-2022/sources-and-emissions-of-air )
[3] Una teoria proposada el 2009 per vint-i-nou científics encapçalats per Johan Rockström, de la Universitat d’Estocolm. Suggereixen disposar d’uns indicadors que assenyalin els límits biofísics que no hem de passar perquè no es produeixin processos no lineals de conseqüències potencialment catastròfiques. Aquests límits es relacionen amb la concentració de CO₂ a l’atmosfera, l’acidificació oceànica, la concentració d’ozó estratosfèric, la fixació de nitrogen i l’abocament anual de fòsfor al mar, el consum d’aigua dolça, la proporció de terres cultivades, i la pèrdua de diversitat biològica, la càrrega d’aerosols i la contaminació química. L’any 2023 ja hem sobrepassat 6 d’aquests 9 límits.
[4] Així s’expressa al “Pla d’Acció Contaminació Zero per a l’aire, l’aigua i el sòl” del 2021.
Aquest article forma part de la nostra col·laboració amb l’IDHC en el marc de l’ajut a projectes de desenvolupament i d’educació global de l’ACCD.
