El 29 de novembre de 2024 el Jutjat Civil i Comercial núm. 21 de la ciutat de Resistencia a la província del Chaco, al nord argentí, va sentenciar a favor de la llacuna Francia en el cas “Veïns del Barri Villa Altabe c/Municipaldad de Resistencia i/o qui resulti responsable/acció d’empara.
La preocupació d’un grup de veïns i veïnes que viuen al barri on s’ubica aquesta llacuna va donar lloc a un litigi judicial fonamentat en la necessitat de protegir aquest ecosistema urbà davant l’avenç d’un projecte immobiliari que n’afectaria l’existència alterant, a més, el funcionament del complex de llacunes de la vall d’inundació del Río Negro. Des de fa dècades desapareixen llacunes a la ciutat de Resistencia a força d’expansió de l’àrea urbana, amb la qual cosa el destí d’aquesta llacuna en particular ja es podia preveure davant d’un projecte d’urbanització sobre la qual no s’havia brindat informació adequada ni possibilitat de participació als habitants del lloc en la presa de decisions.
Al llarg del temps la jurisprudència argentina ha sumat antecedents valuosos que resolen empares ambientals sustentades en el dret a un ambient sa reconegut constitucionalment des del 1994. No obstant això, aquest cas avança en una direcció ecocèntrica i, entre els arguments d’aquesta sentència de primera instància, hi ha un explícit reconeixement dels drets de la llacuna Francia.
Aquesta decisió nodreix el fenomen de pol·linització creuada que s’adverteix a diversos països d’Amèrica Llatina on diferents tribunals —i també els que exerceixen l’advocacia— s’inspiren a partir de conceptes i línies argumentals que han estat prèviament utilitzats en un sentit ecocèntric i els adeqüen a les seves pròpies demandes o sentències judicials[i]. De fet, és possible observar en aquesta regió un camí de reconeixement de drets de la naturalesa en l’àmbit constitucional i legal, com han estat els famosos casos de l’Equador i Bolívia, però, alhora, hi ha un camí profund de reconeixement de drets a través d’un conjunt creixent de decisions judicials [ii]. A l’Argentina, però, no ha existit prèviament a aquest cas una sentència judicial que reconegui un ecosistema de manera explícita com a subjecte de drets. No obstant això, sí que es poden identificar alguns precedents judicials del màxim tribunal nacional que incorporen una crítica a la perspectiva antropocèntrica del dret, afirmen la necessitat de passar a un paradigma ecocèntric i reconeixen que a més dels interessos estadals i privats s’han de tutelar els interessos propis dels ecosistemes:
“La regulació jurídica de l’aigua s’ha basat en un model antropocèntric, que ha estat purament dominial en tenir en compte la utilitat privada que una persona en pot obtenir o bé en funció de la utilitat pública identificada amb l’Estat (…). El paradigma jurídic que ordena la regulació de l’aigua és ecocèntric, o sistèmic, i no té en compte només els interessos privats o estatals, sinó els del mateix sistema, com bé estableix la llei general de l’ambient” [iii].
Aquesta decisió avança en termes d’ampliació de drets en considerar la llacuna França com a subjecte legal. A l’expedient, previ a la resolució de la primera instància, s’identifica un escrit presentat per l’organització no governamental Fundació Trobada per la Vida, Cultura i Democràcia Ambiental que ofereix arguments ecocèntrics al tribunal. La fundació extreu arguments de la legislació ambiental vigent, així com de les esmentades tendències ecocèntriques de la Cort Suprema de Justícia de la Nació. En particular, també posa l’accent en l’aplicació dels principis in dubio pro natura i in dubio pro acqua, així com la perspectiva crítica de l’antropocentrisme i el reconeixement dels interessos propis dels ecosistemes. Alhora, esmenten en dret comparat la sentència colombiana de la Cort Constitucional sobre la contaminació del riu Atrato, que el reconeix com a subjecte de dret i nomena un guardià el 2016 [iv].
A la seva sentència el jutge va incloure alguns d’aquests arguments, en particular la referència al cas del riu Atrato:
“La llacuna Francia-Altabe és un Subjecte de Drets: que per arribar a aquesta convicció, s’ha pres com a referència el precedent del Riu Atrato, en el qual la Cort Constitucional de Colòmbia va reconèixer aquest riu com a subjecte de drets, per la qual cosa resulta fonamental adoptar un enfocament similar per a la llacuna Francia-Altabe, donades les característiques ambientals, socials i culturals que la vinculen estretament amb la comunitat de Villa Altabe, Barrio Los Troncos i zones limítrofes. En el cas del riu Atrato, el tribunal colombià va destacar que els ecosistemes essencials no només han de ser protegits pels beneficis que brinden a les persones, sinó també pel seu valor intrínsec com a components vitals de la naturalesa. Aquest reconeixement va implicar dotar el riu de drets específics —com la protecció, conservació, manteniment i restauració—, i designar guardians per a vetllar pel compliment d’aquests drets [v]“.
Quant a les qüestions d’implementació, la decisió va incloure la figura del guardià de la llacuna —també inspirada en el cas del Riu Atrato- anomenada «Autoritat de Gestió Integral de Llacunes Urbanes de Resistencia (AGILUR)» amb l’estructura següent:
“a) Estat Provincial: dos representants designats pel Ministeri de la Producció i el Desenvolupament Econòmic Sostenible (un de la subsecretaria d’Ambient i l’altre de la subsecretaria de Desenvolupament Territorial), b) Municipalitat de Resistencia: dos representants, un de l’àrea del Consell Municipal i un altre de l’àrea d’Obres Públiques i Medi Ambient, c) veïns i comunitats locals: tres representants, elegits entre les comissions veïnals de barris amb influència directa a les llacunes urbanes, d) Sector acadèmic i tècnic: un representant de la Universitat Nacional del Nord-est (UNNE), amb especialització en gestió ambiental, urbanisme o hidrologia, e) Organitzacions no governamentals (ONG): un representant d’entitats amb trajectòria en la defensa del medi ambient, acreditades a la Província del Chaco” [vi].
Els objectius d’aquesta institució que oficia com a guardià no només de la llacuna Francia sinó del complex de llacunes urbanes van ser establerts a la sentència i es prescriu garantir la protecció, conservació i restauració de les llacunes urbanes de Resistencia com a béns ambientals estratègics i subjectes de dret; dissenyar i coordinar la implementació d’un Pla Integral de Maneig Sustentable de les Llacunes Urbanes; i promoure la participació de les comunitats locals en les decisions que puguin afectar les llacunes urbanes.
A partir d’aquesta sentència judicial, el gir ecocèntric de la jurisprudència argentina s’aprofundeix i nodreix el ja heterogeni i vast escenari de decisions judicials i regulacions d’aquest tenor.
Autora: María Valeria Berros, professora de la Universitat Nacional del Litoral i investigadora del CONICET a l’Argentina.
[i] Un antecedent valuós es pot visualitzar en el cas que tramita davant la Cort Suprema de Justícia de la Nació, conegut com a “Delta del Paraná” en què conflueixen una sèrie de demandes judicials per les greus cremades a les illes del Delta del riu Paraná. Entre aquestes, una de les accions judicials es basa en arguments ecocèntrics. Podeu consultar-ho aquí: https://www.speak4nature.eu/2024/06/24/rights-of-nature-the-case-of-mar-menor-spain-2/
[ii] Berros, MV i Carman, M. (2022). Els dos camins del reconeixement dels drets de la naturalesa a l’Amèrica Llatina. Revista Catalana de Dret Ambiental, 13(1), 1-44.
[iii] CSJ 243/2014 (50-L) Província de la Pampa c/ Província de Mendoza s/ ús d’aigües, 1.12.2017.
[iv] Cort Constitucional Colòmbia, T-622 de 2016.
[v] Veïns del Barri Villa Altabe c/Municipalitat de Resistencia i/o qui resulti responsable s/acció d’empara, Jutjat Civil i Comercial Núm. 21, Resistència, 29.11.24 P. 19.
[vi] Veïns del Barri Villa Altabe c/Municipalitat de Resistencia i/o qui resulti responsable s/acció d’empara, Jutjat Civil i Comercial Núm. 21, Resistència, 29.11.24, P. 21.
