Entrevista a Xarxanet.org.
La Cristina Genescà i la Meritxell Cotrina són advocades del Fons de Defensa Ambiental (FDA) i ens expliquen com funciona aquesta associació sense ànim de lucre que ofereix assessorament jurídic especialitzat en temes mediambientals. Ambdues exposen els reptes que enfronten defensant el medi ambient en un sistema legal poc preparat i sensibilitzat en aquesta matèria, alhora que subratllen la importància d’iniciatives que, com l’FDA, protegeixen els interessos col·lectius i la sostenibilitat ambiental.
Què és el Fons de Defensa Ambiental (FDA)?
Meritxell Cotrina (M.C.): Som una entitat que es dedica a l’assessorament jurídic en matèria ambiental i, encara que també tractem altres àmbits, el factor comú és que sempre actuem a favor del medi ambient. Amb això vull dir que mai representem interessos particulars, sinó que sempre defensem interessos col·lectius i completament a favor del medi ambient i del territori.
A qui assessoreu?
M.C.: Principalment, portem l’assessorament jurídic de l’associació Depana, que és una entitat germana de l’FDA amb qui compartim local. A més, tenim altres clients com entitats ecologistes, plataformes de veïns, associacions o grups que es creen arran d’algun tipus de conflicte ambiental. Per tant, sempre intentem estar en contacte amb altres entitats ecologistes i crear sinergies. Ara mateix, per exemple, estem treballant amb una ONG de Xile per desenvolupar projectes de manera conjunta.
Com va sorgir la iniciativa de crear l’FDA?
Cristina Genescà (C.G.): L’entitat es va crear el 2004 de la mà d’un advocat i professor de dret de la Universitat de Barcelona (UB), l’Àlex Peñalver; i dos advocats de Depana, el Lluís-Xavier Toldrà i el Francesc Espinal. Abans de l’FDA, Depana comptava amb aquests advocats en plantilla, però de seguida van entendre que feia falta un servei jurídic que es pogués oferir a més entitats. I van crear el fons com una entitat separada.
L’FDA és una entitat sense ànim de lucre.
C.G.: Sí, perquè la idea és ser accessibles a tothom. En aquestes causes ambientals, és molt habitual que les persones o entitats afectades tinguin al davant grans empreses que tenen molts recursos i inverteixen molts diners en grans advocats, per tant, aquesta accessibilitat és fonamental.
Una entitat dedicada a la protecció jurídica del medi ambient no és gaire habitual al nostre país.
C.G.: Una de les raons per les quals es va fundar l’FDA és precisament que a Catalunya no hi havia gairebé cap entitat com aquesta. Ens vam fixar en el que s’estava fent a altres països, per exemple al Regne Unit amb ClientEarth, o a Xile amb Fima. A l’inici, els advocats del fons compaginaven la seva tasca amb altres feines, però l’entitat va anar creixent i es van adonar que calien persones que s’hi dediquessin de ple.
No només feu assessorament jurídic.
C.G.: L’assessorament jurídic és la nostra activitat principal, però intentem anar més enllà i també fem divulgació, sensibilització, formació, hem publicat informes que ens han demanat des de plataformes, entitats o ajuntaments, tenim publicada una guia de participació pública que tothom pot consultar… També tenim estudiants universitaris en pràctiques, que és una manera d’atraure futurs advocats cap al nostre àmbit.
Ara esteu organitzant unes jornades formatives.
M.C.: Les fem cada any durant el mes de novembre i convidem a gent del sector perquè hi participin. El fil conductor és parlar dels mitjans que té la ciutadania per defensar el medi ambient per la via jurídica. Aleshores, parlem de temes com l’accés a la informació, les vies de participació pública, l’accés a la justícia o el dret a l’energia, entre molts altres.
En els últims anys han proliferat moltes normatives i lleis en matèria ambiental. Es produeixen molts incompliments?
M.C.: La normativa sobre medi ambient és molt canviant i s’ha ampliat molt en els últims anys pel context en què ens trobem. I és veritat que cada cop s’ha regulat més i s’ha incidit en més aspectes. Amb tot, malauradament, ens trobem amb molts incompliments i, per tant, tenim molta feina. A més, en ser tot tan canviant, ens obliga a actualitzar-nos constantment.
C.G.: El que passa tant a Catalunya com a Espanya és que hi ha molta normativa, potser en excés, però el compliment no és el que hauria de ser i l’execució és molt costosa. Per exemple, hi ha molts espais naturals protegits, però a l’hora de la veritat molt sovint no es gestionen d’acord amb la normativa.
Per tant, el medi ambient també necessita advocats i advocades.
C.G.: Exacte, és molt important que hi siguin perquè aquestes normatives són complexes i moltes vegades no són fàcils d’entendre. Calen entitats com l’FDA per defensar les persones i territoris a qui perjudiquen tots aquests incompliments. Tanmateix, és una llàstima que fem tanta falta perquè les coses no es gestionen bé des d’un bon principi. No hauria de passar.
Hi ha temes recurrents pel que fa als casos que gestioneu?
M.C.: Normalment, nosaltres portem temes per la via administrativa i contenciosa administrativa, per tant, que no impliquen cap delicte. És veritat que també en portem alguns de penals, per delictes ecològics o contra la fauna, per exemple, però no és la nostra especialitat. I com a casos recurrents, en tenim bastants que giren al voltant de la instal·lació de grans parcs eòlics, fotovoltaics i solars. Tot i que parlem d’energies renovables que, en principi, són favorables per al medi ambient, ens trobem que les administracions atorguen autoritzacions a projectes molt grans que generen un impacte que està lluny de ser sostenible.
Quina mena d’impacte?
C.G.: El problema és que hi ha un gran desequilibri territorial a l’hora de construir aquests macroprojectes. S’autoritzen a territoris on hi ha poca població, com l’Anoia o la Terra Alta, però l’energia que produeixen és per a Barcelona. I, més enllà d’això, es promet a la població una sèrie de coses, com que es generarà riquesa i llocs de treball, però després això no acaba passant.
La proliferació d’aquests macroprojectes s’ha convertit en un problema.
C.G.: Generen una gran tensió als territoris, perquè no estem parlant d’un sol projecte, sinó que potser n’hi ha vint-i-cinc a la mateixa comarca. Això és molta pressió. A banda, aquesta mena de parcs eòlics o solars també poden generar impactes ambientals molt importants, a nivell de biodiversitat i de molts altres àmbits. Nosaltres fem les al·legacions i els procediments enfront de les administracions, que són les que atorguen les autoritzacions, però al darrere d’aquests projectes estan els promotors, que són Endesa i les empreses de sempre.
No hi ha estudis que avaluen l’impacte ambiental?
M.C.: Sí, però com que habitualment es tramiten molts parcs simultàniament, les avaluacions d’impacte ambiental no acaben reflectint la realitat. No es pot valorar l’impacte ambiental d’un sol projecte mentre se n’estan construint quatre més al costat.
Una nova via en la lluita contra el canvi climàtic són els litigis ambientals, com el que està en marxa contra el govern espanyol per inacció climàtica. Són una bona eina?
C.G.: Són una bona eina, però no pot ser l’única perquè la justícia sempre va molt lenta, a banda que no sempre és accessible per a tothom. És una eina més d’un conjunt de coses.
M.C.: En aquest sentit, hi ha precedents importants, com el de les Klimaseniorinnen a Suïssa, a qui el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va donar la raó enfront de l’estat suís. Casos com aquest son molt importants perquè creen precedents perquè en altres països membres de la Unió Europea es pugui actuar per condemnar els estats per inacció climàtica.
C.G.: Un dels problemes és que a Espanya els jutges no estan gens sensibilitzats en aquest sentit i tampoc hi ha una especialització. A nosaltres els jutges ens tomben coses perquè realment no les estan entenent. Cal tenir en compte que el medi ambient és una disciplina molt transversal, que no només tracta de dret, sinó també de biologia, geologia, etc. I sovint requereix informes molt tècnics que no són fàcils d’entendre. No hi ha molt coneixement, i més aviat poc interès per part del cos judicial.
Així, calen moltes més eines.
C.G.: Malgrat tot, el dret i la justícia són eines que, en general, funcionen, però són molt lentes. Per tant, és fonamental que també es treballi en la sensibilització i la conscienciació. Com més persones estiguin sensibilitzades, més gent que arribarà a ser jutge en un futur també ho estarà. La protecció del medi ambient és una tasca que implica molts actors de la societat.
La justícia europea és més sensible pel que fa a la qüestió ambiental?
M.C.: Sí, de fet les directives europees són molt potents en aquest àmbit. Potser és perquè la qüestió climàtica és el gran tema del qual s’ha de parlar ara i és evident que cal actuar, a banda que a nivell europeu és més senzill perquè com que és una entitat supranacional es poden tractar els temes d’una altra manera.
C.G.: Igualment, també és veritat que abans d’un cas com el de Suïssa, segur que n’hi ha hagut molts altres que no han tirat endavant. Sempre cal exigir més en aquest sentit.
Està molt bé que hi hagi normativa per protegir el medi ambient, però serveix de ben poc si s’incompleix. Estic pensant, per exemple, en les zones de baixes emissions (ZBE).
M.C.: El que passa habitualment amb la normativa i el dret ambiental és que acostumen a ser el que en diem soft law, és a dir, que no és del tot vinculant. En el cas de les ZBE, si no hi ha una repercussió pel fet que no s’hagin implementat, el més probable és que no s’apliquin. El problema és que s’incompleixin lleis, normatives i protocols, i no passi res.
C.G.: Sovint tenim la sensació que la qüestió climàtica és l’última de les prioritats, quan hauria de ser la primera. Només cal veure el que ha passat a València. Ara, a Catalunya s’ha fet un estudi sobre quins municipis tenen aprovat un pla d’inundacions i n’hi ha moltíssims que no en tenen. De qui serà la responsabilitat si passa alguna cosa? M’imagino que les administracions tenen molts temes oberts, i l’últim que importa és si un municipi és més o menys verd, però cal insistir que és molt important.
També és molt important que la ciutadania tingui accés a una informació ambiental veraç i rigorosa.
M.C.: La informació ambiental té dos vessants, l’activa i la passiva. Per una banda, com a ciutadanes tenim el dret de demanar informació ambiental i que se’ns faciliti. Per l’altra, és igualment important que les administracions públiques difonguin i publiquin aquesta informació. Per tant, això ha de ser bidireccional i cal complir-ho. Evidentment, la llei estableix certes excepcions i, depenent del cas, pot ser que no sempre puguin fer pública tota la informació si, per exemple, hi ha dades que es consideren secret industrial.
Amb tot, aquí a Catalunya hi ha un organisme, el GAIP, que és una comissió de garantia que vetlla perquè es compleixi aquest dret a la informació. I la veritat és que funciona molt bé en cas que demanis informació ambiental a l’administració i no et contestin o te la deneguin.
C.G.: És molt important per a la ciutadania, però també per als advocats que ens hi dediquem a l’hora de fer la nostra feina. De fet, molts procediments que iniciem amb una sol·licitud d’informació, i a partir d’aquí decidim com actuar. El dret a la informació ambiental s’ha d’exercir.
No us volia deixar de preguntar pel retorn de Trump a la Casa Blanca, què significa que un negacionista climàtic estigui al capdavant de la primera potència mundial?
M.C.: És un drama i probablement significarà que els Estats Units abandonaran els Acords de París i tot plegat. És una pèssima notícia per al medi ambient, sobretot tenint en compte que els Estats Units és un dels principals causants de la contaminació a escala global.
C.G.: A més, que els Estats Units no estigui compromès amb la lluita contra el canvi climàtic, perquè Trump no hi creu, fa que tot l’esforç que es pugui fer des de la Unió Europea en aquest tema quedi en gairebé res. Poc es podrà fer, malgrat tots els grans acords que puguem signar.
