En l’article anterior d’aquest blog vam analitzar com el discurs climàtic ha estat instrumentalitzat per impulsar mesures que, lluny de prioritzar la justícia ambiental o el benestar col·lectiu, tenen com a objectiu principal garantir la seguretat i la sobirania energètica europea. Tal com vam exposar, aquesta transició s’està duent a terme de manera desordenada i amb una forta presència d’interessos especulatius, sovint en detriment de les necessitats ecològiques i socials dels territoris. En aquest nou article abordem el capitalisme verd com el fenomen basat en l’exportació del model europeu de transició energètica i dels seus objectius climàtics més enllà de les fronteres de la Unió Europea (UE), sovint presentat com una forma de col·laboració internacional, però que en realitat perpetua l’espoli de recursos i les relacions de dominació amb els països del Sud Global.
Els objectius i les polítiques que configuren aquesta transició energètica responen al marc establert pel Pacte Verd Europeu, que fixa com a fita assolir la neutralitat climàtica abans del 2050. Amb l’esclat de la guerra d’Ucraïna, la UE va reforçar aquesta estratègia amb el pla REPowerEU, orientat a reduir ràpidament la dependència dels combustibles fòssils russos abans del 2030. El pla defineix tres objectius estratègics: promoure l’estalvi energètic, diversificar les fonts de subministrament i accelerar la implantació d’energies renovables. En paral·lel, i en sintonia amb aquest nou context geopolític i energètic, la nova Directiva (UE) 2023/2413 sobre energies renovables (REDIII) estableix un objectiu vinculant del 42,5% d’energia renovable per al 2030, amb una aspiració conjunta del 45%. L’estratègia de transició verda de la UE es presenta com un procés just que no ha de deixar enrere cap persona ni territori. Ara bé, cal preguntar-se com s’està traduint, en la pràctica, aquesta aspiració de justícia.
Aquesta contradicció s’emmarca en una realitat històrica innegable: la crisis climàtica no és un fenomen inevitable, sinó que ha estat, i continua sent provocada fonamentalment per les polítiques i pràctiques d’empreses i governs de l’hemisferi Nord[2]. Tal i com ja es va fer palès a l’Acord de París, els països industrialitzats del Nord global són responsables d’una part significativa de l’excés d’emissions de diòxid de carboni[3]. No obstant això, aquests mateixos actors continuen eludint la seva responsabilitat històrica en la denominada colonització atmosfèrica, així com els compromisos adquirits envers els països més vulnerables[4].
L’aposta ambiciosa de la UE per les energies renovables il·lustra com la transició energètica pot esdevenir també una eina de projecció de poder, reproduint dinàmiques imperialistes[5] i opressives. Davant la incapacitat dels governs de l’hemisferi Nord de modificar el seu propi mode de consum, la UE tendeix a externalitzar part de la seva transició energètica mitjançant la captació d’energia i matèries primeres estratègiques per a la transició ecològica més enllà de les seves fronteres[6].
Aquestes pràctiques s’han qualificat de colonialisme verd o colonialisme de l’energia renovable. Aquest concepte fa referència a la continuïtat de les lògiques colonials de saqueig i espoli en el context actual de transició energètica el qual es manifesta en el trasllat dels costos socials i ambientals de la producció d’energia renovable cap a països i comunitats de la perifèria, tot prioritzant les necessitats energètiques d’una part del món en detriment d’una altra.[7]
Un exemple clar d’aquest colonialisme verd és l’estratègia Global Gateway[8] de la UE, emmarcada sota el lema “Scaling up Renewables in Africa”, que canalitza finançament públic cap a grans projectes d’energia verda en països del Sud Global. El continent africà s’ha convertit en l’escenari principal d’aquesta iniciativa, amb un total de 72 projectes actius el 2024[9]. Estudis d’ONGs com Counter Balance, Eurodad o Oxfam alerten que aquests projectes sovint responen a interessos empresarials europeus i generen endeutament, amb greus impactes socials i ambientals per a les comunitats locals[10].
Els projectes del Global Gateway es financen principalment mitjançant préstecs, garanties públiques i inversió privada, prioritzant fórmules com les associacions publicoprivades. Aquestes són acords de llarg termini en què el sector privat assumeix la construcció, gestió o manteniment d’infraestructures i serveis que tradicionalment havien estat responsabilitat del sector públic, incloent-hi algun grau de repartiment de riscos entre ambdues parts. Tot i presentar-se com una via eficient per mobilitzar capital, aquesta fórmula implica sovint la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues, ja que els ingressos queden en mans d’actors privats mentre els riscos i costos eventuals són assumits pel sector públic. Aquest esquema s’aplica, a més, en molts dels països més endeutats del Sud Global, on no fa més que aprofundir les desigualtats i agreujar la situació financera. Mentrestant, les necessitats socials i ambientals d’aquests territoris queden sistemàticament subordinades al pagament del deute i als interessos comercials del Nord global.
Un cas paradigmàtic és el del Marroc, un dels països del nord d’Àfrica que més ha avançat en la seva transició cap a les energies renovables[11]. El país s’ha fixat com a objectiu assolir una quota superior al 50% d’energia renovable per a l’any 2030[12]. L’any 2022, en el marc del Global Gateway, Ursula von der Leyen va anunciar una inversió de 1.600 milions d’euros per impulsar la transició energètica del país[13].Tot i aquest propòsit, diversos projectes emmarcats dins aquesta transició han estat assenyalats com a exemples clars de colonialisme verd, tal com exposen els investigadors i activistes Hamza Hamouchene i Katie Sandwell[14].
Amb una gran dependència energètica, el Marroc ha optat per aprofitar el sol i el vent com a recursos naturals abundants i ha impulsat la liberalització del sector de les renovables[15], no només per reduir aquesta vulnerabilitat, sinó també com a estratègia de negoci i captació de capital. Aquest model, lluny de reforçar la sobirania, contribueix a agreujar la dependència alimentària i la crisi ecològica del país[16].
Amb la Llei núm. 13-09[17], aprovada el 2010, es va liberalitzar el sector energètic a empreses privades, consolidant un model de participació pública-privada per afavorir els operadors internacionals amb pagament garantit per l’Estat i amb prioritat sobre la producció pública[18]. Aquest model de finançament, alhora, comporta un increment del deute públic en un país ja fortament endeutat. A finals de 2021, el sector privat ja controlava el 71,8 % de la producció elèctrica del país, generant grans beneficis per a empreses transnacionals majoritàriament europees i grups vinculats a la monarquia o al poder polític[19].
El Pla Nacional Marroquí d’Energia i Eficiència Energètica (PNAEE) ha facilitat la implantació de megaprojectes com el complex solar de Noor Ouarzazate, actualment la planta solar més gran del món[20]. Aquest model de transició verda presenta el Marroc com a subministrador d’energia per a Europa, però alhora reforça estructures extractives que agreugen la dependència alimentària i la crisi ecològica[21], en comptes d’enfortir la sobirania energètica del país.
Malgrat la rellevància internacional d’aquesta planta solar, en funcionament des del 2016 i situada en una extensió de 3.000 hectàrees, no ha comportat cap millora per a les comunitats locals. Tot el contrari, aquestes han patit l’expropiació de terres i recursos sense haver estat prèviament consultades ni haver rebut compensacions adequades.
A més a més, aquest projecte es va sufragar amb 9.000 milions de dòlars provinents del Banc Mundial, el Banc Europeu de Desenvolupament i altres entitats, amb el suport del govern marroquí. D’aquest finançament, un 60% procedia de fons europeus, i les empreses espanyoles van tenir un paper destacat en la seva construcció[22]. El projecte també es va estructurar mitjançant una associació pública-privada i des del seu inici, l’any 2016, el projecte arrossega un dèficit anual d’uns 80 milions d’euros, que es cobreix amb fons públics marroquins.
Finalment, l’impacte ambiental del projecte tampoc és menyspreable. La planta utilitza tecnologia d’energia solar concentrada, que requereix grans quantitats d’aigua tant per a la refrigeració del sistema com per a la neteja dels panells. En una regió semiàrida com Ouarzazate, aquesta demanda hídrica resulta especialment controvertida, ja que es prioritza el funcionament de la planta per sobre del consum humà o les necessitats agrícoles.
En termes similars, un altre exemple de transició energètica injusta al Marroc és el projecte Noor Midelt. La seva construcció va començar l’any 2019 i la inauguració estava prevista per al 2022. Tanmateix, el projecte ha patit diversos endarreriments a causa de tensions geopolítiques. El complex solar de Noor Midelt es construirà en un terreny de 4.141 hectàrees situat a l’Alt Muluya, gran part del qual ha estat confiscat als seus propietaris mitjançant una legislació que permet l’expropiació per raó d’interès públic sense una compensació justa.
Per tal de justificar l’ocupació d’aquestes terres per a projectes d’energia verda, un estudi del Banc Mundial de 2018 afirmava que “el terreny sorrenc i àrid només permet el creixement de matolls i no és adequat per al desenvolupament agrícola per la manca d’aigua”[23]. Curiosament, aquest mateix argument ja s’havia emprat a principis dels anys 2010 per defensar la construcció de la planta solar d’Ouarzazate. L’informe del Banc Mundial no es limita a descriure les característiques del terreny, sinó que també assegura que “l’adquisició de terres per al projecte no tindrà impactes en els mitjans de vida de les comunitats locals”[24]. No obstant això, els testimonis i les mobilitzacions recollides des de 2017 a la regió de Sidi Ayad contradiuen frontalment aquesta afirmació. Comunitats de pastors han denunciat l’espoli i la pèrdua d’accés a les terres, la destrucció d’habitatges i la manca d’oportunitats laborals. Lluny de tractar-se de zones sense valor productiu ni social, aquestes terres sostenien economies que han estat desmantellades sense consulta ni reparació.
Malgrat les flagrants vulneracions de drets, aquests projectes com tants d’altres segueixen endavant emparats pel Govern Marroquí, que compta amb mecanismes de repressió i instruments de propaganda per garantir-ne la continuïtat.
Tal com exposa extensament l’investigador i activista Hamza Hamouchene[25], exemples com aquest es reprodueixen en altres contextos sociopolítics similars, com el Sàhara Occidental, Tunísia, Algèria, Egipte, Jordània i diversos estats africans. Aquestes dinàmiques no són imposades únicament des de l’exterior, sinó que sovint són co-produïdes i instrumentalitzades pels mateixos règims autoritaris/militars o oligàrquics de la regió[26]. Aquests governs actuen com a facilitadors locals del capital estranger, proporcionant la repressió política i els marcs legals necessaris per tirar endavant projectes energètics neocolonials, fins i tot davant de l’oposició ciutadana[27].
Dins d’aquesta arquitectura de desplegament i finançament dels projectes d’energies renovables al Sud Global, els Power Purchase Agreements (PPAs) s’han consolidat com una de les formes contractuals més comunes de compra i venda d’energia. Aquests contractes permeten que un comprador es comprometi a adquirir l’energia produïda per una planta renovable durant un període llarg de temps, a un preu fix, garantint així l’estabilitat d’ingressos per al promotor privat.
Tot i que els PPAs també s’utilitzen per establir acords de subministrament energètic amb projectes situats al Sud Global, actualment no existeix cap instrument jurídic europeu específic que garanteixi que els proveïdors d’aquesta energia compleixin amb estàndards mínims de sostenibilitat ambiental i respecte als drets humans. Això comporta una bretxa reguladora significativa: mentre que dins del mercat únic europeu aquests contractes estan subjectes a determinades garanties normatives, fora d’aquest marc les pràctiques associades a la generació i comercialització d’energia renovable poden vulnerar drets fonamentals i produir impactes ambientals greus.
Aquesta limitació ha posat de manifest la necessitat d’establir un marc jurídic que garanteixi el respecte dels drets humans i ambientals més enllà de les fronteres de la UE. En aquest sentit, s’ha aprovat recentment la Directiva (UE) 2024/1760 sobre diligència deguda de les empreses en matèria de sostenibilitat (CS3D), que obliga les empreses a identificar, prevenir i, si escau, mitigar els impactes negatius derivats tant de les seves activitats pròpies com de les dels seus socis comercials i proveïdors, al llarg de tota la cadena de valor. Aquest instrument podria representar un pas important per garantir que els projectes energètics desenvolupats al Sud Global respectin els drets de les comunitats afectades i la preservació del medi ambient. Tanmateix, tal com ja s’ha analitzat en aquest bloc, l’abast de la CS3D s’ha vist greument limitat arran de l’aprovació de la Directiva (UE) 2025/794, coneguda com a Directiva Òmnibus, que retarda l’aplicació, restringeix el camp d’actuació només als proveïdors directes i limita l’obligatorietat a les empreses amb més de 1.000 persones treballadores.
Així doncs, i com a reflexió final, en el marc de la transició energètica verda impulsada per la UE, caldria recuperar les preguntes formulades per l’activista i investigador Hamza Hamouchene[28]. energia per a què i per a qui? A qui beneficia realment la transició energètica? Com seria una resposta justa al canvi climàtic en cada territori? Aquestes qüestions ens interpel·len a qüestionar els models energètics actuals. Des d’aquesta perspectiva, potser cal repensar els objectius energètics europeus per incloure objectius centrats en la producció local que s’ajustin a les necessitats de les comunitats. Alhora, cal establir objectius concrets de reducció del consum energètic. Com recorda Hamouchene, no pot haver-hi justícia climàtica sense justícia social.
Autor: Andrea Sánchez, col·laboradora de l’FDA.
Foto: Vista aèria de la central solar Noor a Ouarzazate (Marroc). Font: El País, fotografia de Arianna Poletti i Aïda Delpuech (2022)[1]
[1] El País. (2022). La polémica de los megaproyectos solares en el norte de África que atrae a los europeos. El País. https://elpais.com/planeta-futuro/2022-11-27/la-polemica-de-los-megaproyectos-solares-en-el-norte-de-africa.html
[2] Hamouchene, H., & Sandwell, K. (Eds.). (2023). Desmantelar el colonialismo verde: Energía y justicia climática en la región árabe. CLACSO & Transnational Institute. https://www.tni.org/es/publicación/desmantelar-el-colonialismo-verde
[3] Hickel, J. (2020). Quantifying national responsibility for climate breakdown: An equality-based attribution approach for carbon dioxide emissions in excess of the planetary boundary. The Lancet Planetary Health, 4(9), e399–e404. https://doi.org/10.1016/S2542-5196(20)30196-0
[4] Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR). (2024). Capitalisme verd i vulneracions de drets humans: Desplaçament forçat al Perú, al Senegal i al Marroc i Sàhara Occidental. https://www.ccar.cat/informe-capitalisme-verd-i-vulneracions-de-drets-humans/
[5] Hamad, E. (2025). Extractivism Rebranded. Who Owns the Transition? Green Colonialism and the Fight for Sovereignty. https://www.linkedin.com/posts/elgasim-hamad_extractivism-rebranded-activity-7300531673606082560-B38d?utm_source=share&utm_medium=member_desktop&rcm=ACoAAC9xdXIBXxGeEV0gNLsXs589Lup2tyNY0vk
[6] Ídem.
[7] Hamouchene, H. (2023). La transición energética en el Norte de África: Neocolonialismo otra vez. Transnational Institute. https://www.tni.org/es/art%C3%ADculo/la-transicion-energetica-en-el-norte-de-africa
[8] Més informació: https://commission.europa.eu/strategy-and-policy/priorities-2019-2024/stronger-europe-world/global-gateway_en
[9] Counter Balance & Eurodad. (2024). Who profits from the Global Gateway? The EU’s new strategy for development cooperation. Eurodad. https://www.eurodad.org/who_profits_from_the_global_gateway_the_eu_s_new_strategy_for_development_cooperation
[10] ídem
[11] Ídem Hamouchene, H., La transición energética en el Norte de África Neocolonialismo otra vez.
[12] Energía Estratégica. (2023). Marruecos ahora propone más del 50% de energías renovables en 2030. https://www.energiaestrategica.com/marruecos-ahora-propone-mas-del-50-de-energias-renovables-en-2030/
[13] Peregil, F. (2022). La UE inyectará 1.600 millones en Marruecos para impulsar proyectos de energía verde y digitalización. El País. https://elpais.com/internacional/2022-02-09/la-ue-inyectara-1600-millones-en-marruecos-para-impulsar-proyectos-de-energia-verde-y-digitalizacion.html
[14] Ídem Hamouchene & Sandwell, Desmantelar el colonialismo verde.
[15] Fuente Cobo, I. (2023). ¿Puede Marruecos convertirse en un proveedor energético para Europa?, Instituto Español de Estudios Estratégicos. https://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_analisis/2023/DIEEEA18_2023_IGNFUE_Marruecos.pdf
[16] Ídem Hamouchene & Sandwell (eds.), Desmantelar el colonialismo verde.
[17] Royaume du Maroc. (2010). Loi n° 13-09 relative aux énergies renouvelables, promulguée par Dahir n° 1-10-16 du 26 Safar 1431, publiée au Bulletin Officiel n° 5822 du 1er rabii II 1431. https://www.fellah-trade.com/ressources/pdf/loi-13-09-energies-renouvelables-2.pdf
[18] Ídem Fuente Cobo, ¿Puede Marruecos convertirse en un proveedor energético para Europa?
[19] Ídem
[20] Rabab Hteit, “Plan Nacional de Energía y Eficiencia Energética de Marruecos”, SDG16.plus, 6 de junio de 2023. https://www.sdg16.plus/es/policies/plan-nacional-de-energia-y-eficiencia-energetica-de-marruecos/
[21] Ídem Hamouchene & Sandwell, Desmantelar el colonialismo verde.
[22] Fuente Cobo, ¿Puede Marruecos convertirse en un proveedor energético para Europa?
[23] Banco Mundial. (2018). Morocco – Noor Solar Power Project: Additional financing (Project Appraisal Document No. PAD2642). https://tinyurl.com/4w9paund
[24] Ídem
[25] Ídem Hamouchene & Sandwell, Desmantelar el colonialismo verde.
[26] Ídem Hamad, E. Extractivism Rebranded.
[27] Ídem
[28] Ídem Hamouchene & Sandwell, Desmantelar el colonialismo verde.
