El Decret Llei 12/2025: les conseqüències socials i ambientals d’una nova acceleració del desplegament de renovables al territori
Tot just fa dos mesos es publicava al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el nou Decret Llei 12/2025, de 3 de juny, per augmentar la resiliència del subministrament elèctric de Catalunya (en endavant, DL 12/2025). El títol escollit per aquesta normativa porta una forta càrrega simbòlica associada als esdeveniments del passat 28 d’abril, dia en què es va produir “l’apagada elèctrica” generalitzada a tot l’Estat espanyol i amb algunes afectacions als països veïns. No és estrany, doncs, que si llegim el primer punt del preàmbul d’aquest Decret Llei, observem com arrenca amb el desenvolupament d’allò que va passar aquell dia aportant les dades més significatives del problema. Ara bé, el redactat de la constatació d’aquests fets s’encamina ràpidament cap a altres problemàtiques presents del sistema de subministrament elèctric, que porten a enunciar unes màximes d’actuació. És necessària més competitivitat, sostenibilitat i seguretat del sistema elèctric davant les dificultats tècniques, geopolítiques i ambientals del moment.
Així doncs, si ens preguntem què aporta aquesta nova normativa, ho podem resumir en dos punts: acceleració (encara més) de la implantació de les energies renovables al territori i mesures per permetre el desplegament massiu d’infraestructures d’emmagatzematge d’energia elèctrica hibridades amb les plantes fotovoltaiques i eòliques.
- Anàlisi normatiu i jurisprudencial de “l’interès públic superior” i conseqüències per l’acceleració de la implantació de les renovables
Respecte a aquest primer punt, l’element clau de la normativa és l’art. 1 del DL 12/2025 que reconeix que les plantes d’energia renovable són “d’interès públic superior”. Aquest reconeixement respon al contingut de l’art. 16 septies de la Directiva (UE) 2023/2413 del Parlament Europeu i del Consell, de 18 d’octubre de 2023, per la qual es modifica la Directiva (UE) 2018/2001 d’energia procedent de fonts renovables (REDIII), que l’Estat espanyol encara no ha transposat, però que, tal com s’analitza en articles de l’Andrea Sánchez publicats en aquest mateix blog, té com a objecte l’acceleració del desplegament de les renovables a escala de la UE per motius ambientals, però també geopolítics.1
El concepte jurídic d’interès públic superior té un recorregut legislatiu i jurisprudencial domèstic limitat i de moment l’únic que sabem respecte a la interpretació del Tribunal Suprem és que es considera una figura jurídica reforçada respecte a altres conceptes amb més tradició com “l’interès general” (STS 423/2020, de 18 de maig, Rec. 5727/2017, ECLI:ES:TS:2020:884). El que queda clar, doncs, és que la seva funció és reforçar el caràcter absolutament prioritari de les plantes d’energia renovable. Això pot propiciar col·lisions i desactivar la protecció que avui dia ofereixen les normatives ambientals dels estats membres. De fet, el mencionat article 16 septies REDIII estableix expressament que aquest concepte s’aplica de conformitat amb les excepcions que disposen diferents directives europees en matèria de protecció ambiental. Per tant, val la pena intentar delimitar aquest concepte a partir de la normativa aprovada i la jurisprudencial del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).
La primera directiva de la UE a la qual remet l’art. 16 septies REDIII és la Directiva 2000/60/CE del Parlament Europeu y del Consell, de 23 d’octubre de 2000 (Directiva Marc de l’Aigua), que estableix a l’art. 4.7.a) que el fet de no aconseguir bons estats ecològics de les aigües subterrànies ni evitar el seu deteriorament no suposa una infracció de la Directiva si les alteracions són d’interès públic superior. Malgrat que puguem especular sobre l’efecte real que això pot tenir per a la implantació de renovables com la fotovoltaica i l’eòlica, hem de recordar que l’energia hidràulica també és una font d’energia renovable. En aquest sentit, és interessant la sentència del TJUE, Assumpte C-346/14, de 4 de maig de 2016 (ECLI:EU:C:2016:322), que dedica als apartats 66 a 73 a determinar si és possible aplicar aquest concepte jurídic a la projecció d’una central hidràulica al riu Schwarze Slum. El resultat és que el tribunal es mostra favorable a reconèixer l’interès públic superior a la promoció de fonts d’energia renovable (no només hidràulica) sempre que respongui als objectius prioritaris de la UE presents a l’art. 194.1 del TFUE i no pas fonamentant-se en l’art. 16 septies REDIII, ja que quan el Tribunal va conèixer aquest assumpte la primera versió de la Directiva REDIII no estava ni tan sols aprovada.
Per tant, cal rebaixar expectatives sobre el canvi legislatiu que suposa l’art. 1 del DL 12/2025, ja que de fet, la jurisprudència europea ja es mostrava favorable a aplicar l’interès públic superior a projectes de renovables. Potser el que sí que és més important i que també reflecteix la mateixa sentència a l’apartat 70, és el reconeixement d’un cert marge de discrecionalitat per part dels estats membres per tal d’apreciar l’interès públic superior. Aquesta afirmació és cabdal, ja que si els estats membres estan legitimats per determinar en part el contingut d’aquest concepte, les possibilitats de litigar a instàncies europees per a qüestionar l’interès públic superior es poden veure limitades.
La segona normativa a la qual remet l’art. 16 septies REDIII són els arts. 6.4 i 16.1.c) de la Directiva 92/43/CEE de 21 de maig de 1992, relativa a la conservació d’hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres (Directiva d’Hàbitats). El primer estableix excepcions per permetre la realització de plans i projectes en espais protegits de la Xarxa Natura 2000 i el segon per a l’afectació d’espècies protegides sempre que es tracti en benefici de la salut o seguretat públiques o per raons imperatives d’interès públic de primer ordre, incloses d’índole social o econòmiques. La diferència respecte de la Directiva Marc de l’Aigua és que en matèria d’habitats no existeix el concepte d’interès públic superior i precisament per això és important la remissió expressa que fa l’art. 16 septies REDIII respecte a aquestes normatives, ja que d’aquesta manera assimila aquests diferents conceptes.
Probablement per això, amb la intenció de blindar l’assimilació d’aquests conceptes, l’art. 1 del DL 12/2025 s’encarrega d’afegir expressament que la construcció i explotació d’instal·lacions d’energies renovables i les seves infraestructures associades “contribueixen a la salut i la seguretat públiques“. Aquesta, però, no és l’única conseqüència de la inclusió expressa d’aquests conceptes al DL 12/2025, ja que si fem un cop d’ull al segon paràgraf de l’art. 6.4 de la Directiva d’Hàbitats, s’estableix la possibilitat que per motius de “salut humana i seguretat pública” es puguin afectar a hàbitats o espècies d’interès prioritari. Per tant, la redacció del DL 12/2025 en matèria d’hàbitats va fins al moll de l’os en la seva desprotecció i costa d’entendre que calgui arribar tan lluny en la priorització del desplegament de renovables.
No obstant, per matisar les males notícies, cal dir que el TJUE fa una interpretació especialment estricta d’aquests conceptes jurídics en sentències com la de 16 de febrer de 2012 (Assumpte C-182/10, ECLI:EU:C:2012:82) als apartats 71 a 79 on estableix que considerar els projectes “públics” i de “primer ordre” implica que es puguin ponderar els danys causats amb la importància del projecte. Aquesta interpretació obriria la porta a, com a mínim, discutir cas per cas la ponderació del efectes ambientals causats derivats dels projectes de renovables per tal d’oposar-s’hi si els efectes ambientals causats són superiors. De fet, si filem molt prim, l’art. 16 septies REDIII el que realment estableix és una presumpció iuris tantum de l’interès públic superior dels projectes d’energia renovable, de manera que el legislador europeu també sembla anar en el mateix sentit respecte a la possibilitat de destruir aquesta suposició.
En canvi, com hem explicat, el DL 12/2025 estableix un “reconeixement“ d’aquest interès públic superior en aquest tipus de projectes, per tant, la gran pregunta és si els estats membres tenen un marge de discrecionalitat tan gran per determinar iuris et de iure que qualsevol projecte de renovables és d’interès públic superior.
A més, també cal comentar que la sentència citada estableix un seguit de condicionants addicionals que limiten la desprotecció d’aquests hàbitats i espècies. Així, a criteri del Tribunal, per acollir-se a l’excepció de l’art. 6.4 de la Directiva d’Hàbitats cal respectar tot el contingut de l’article i demostrar la impossibilitat d’alternatives al projecte menys lesives. Conseqüentment, cal haver identificat amb precisió tot el dany que es causarà a efectes d’establir mesures compensatòries que garanteixin la coherència global de la Xarxa Natura 2000. Això des del punt de vista de la litigació ambiental també té importància, ja que permet seguir discutint els estudis d’alternatives i l’avaluació dels danys en el tràmit d’avaluació d’impacte ambiental. L’examen d’altres sentències porta a la conclusió que aquest criteri interpretatiu també s’aplica mutandis mutatis a l’àmbit de protecció de la resta de Directives mencionades.
Respecte a la Directiva 2009/147/CE del Parlament i del Consell, de 30 de novembre del 2009, relativa a la conservació de les aus silvestres, l’art. 16 septies REDIII ja està començant a tenir les primeres repercussions i ha estat utilitzat per l’Advocada General del TJUE per redactar les seves conclusions en l’Assumpte C‑784/23, Voore Mets i altres (apartats 48 a 50), en què es mostra favorable a una aplicació menys restrictiva de l’art. 9.1.a) de la Directiva que permet excepcions a les prohibicions d’afectació d’aus. Tot i que el TJUE encara no s’ha pronunciat sobre aquest cas, l’Advocada General interpreta que el fet que el legislador europeu estableixi que els projectes de renovables són “d’interès públic superior” implica haver de fer una interpretació àmplia dels termes “salut pública” i “seguretat pública” que permetin l’aplicació de l’art. 9.1.a) de la Directiva d’Aus. Per tant, tenint en compte el contingut de l’art. 16 septies, la seva conclusió és que l’art. 9.1.a) s’ha d’interpretar de manera àmplia per deixar marge d’aplicació suficient als interessos públics de primer ordre que ha previst el legislador europeu. Així, planteja un canvi de criteri interpretatiu per part del TJUE d’aquest precepte, rebaixant la protecció que aquest ha conferit fins al moment.
En resum, aquests canvis legislatius que atorguen una protecció desproporcionada a la instal·lació de les renovables, no són una bona notícia pels qui defensem que el desplegament massiu i indiscriminat d’aquestes infraestructures de generació elèctrica renovable poden arribar a generar pèrdues ambientals importants. Aquesta no és una declaració buida de contingut i mostra d’això és l’Informe Catalunya Estat de la Natura 20202 el qual fou encarregat pel Departament de Territori i Sostenibilitat i que mesura una davallada de les poblacions d’espècies animals del 25% en les dues primeres dècades d’aquest segle, fet que no ha millorat amb les dades actualitzades del 2024. Per tant, obrir la porta a permetre més afectacions en els espais protegits del territori en un moment de crisi de biodiversitat com el que estem vivint és un problema greu i entra en una clara contradicció amb l’Estratègia de la UE sobre la biodiversitat fins a 2030, que té com a objectiu prioritari l’augment de la superfície sota protecció de la Xarxa natura 2000.3
Per últim, caldrà seguir de prop l’Assumpte C-325/25, Eneco Wind Belgium, pendent de ser resolt pel TJUE en el moment d’escriure aquest article i que té per objecte precisament la decisió sobre una qüestió relacionada amb la denegació d’una autorització administrativa per part de Bèlgica per a la construcció de dos molins eòlics. Les al·legacions de la demanda es fonamenten bàsicament en la necessitat de ponderar l’interès públic superior del projecte que a parer de la demandant, l’administració belga no ha tingut en compte a l’hora de resoldre l’autorització. Això obligarà el TJUE a pronunciar-se sobre l’aplicació d’aquest concepte en projectes molt semblants als que entren dins de l’àmbit d’aplicació de la nova llei catalana.
- Desplegament de les infraestructures d’emmagatzematge d’energia elèctrica hibridades amb les plantes fotovoltaiques i eòliques.
Respecte a la segona qüestió, malgrat ha quedat clar que la voluntat d’acceleració de les renovables té objectius ambientals i geopolítics que obeeixen al lideratge de la UE per tal de dur a terme la seva ràpida implantació, per entendre aquest punt, és necessari fer especial èmfasi en els efectes econòmics i tècnics que això comporta pel sistema elèctric. El propi preàmbul del DL 12/2025 adverteix que en determinades èpoques de l’any els preus de l’electricitat baixen dràsticament i això és en bona part precisament pel paper de les renovables en el mix elèctric. Dades de Red Eléctrica Española (REE) mostren que a Catalunya ha augmentat un 18,6% la potència instal·lada en l’últim any i és la CCAA que ha generat més energia d’origen renovable (37.510 GWh), fet que implica necessàriament un important augment de l’oferta en el mercat elèctric i una necessària baixada dels preus.4
L’energia solar i eòlica, les veritables protagonistes entre les renovables, tenen el problema de no ser “gestionables”, és a dir, que l’energia que generen es produeix quan les condicions de sol i vent són favorables. Si a aquest fenomen, se suma la particularitat del mercat elèctric en el qual l’electricitat que es produeix s’ha de gastar immediatament, aleshores la logística a l’hora de produir energia elèctrica es complica.
En conseqüència, de moment l’aprofundiment en el model renovable requereix d’altres fonts de generació d’energia elèctrica no renovable que puguin absorbir la disminució de l’oferta de les renovables quan no s’hi donen les condicions per a la seva producció (imaginem-nos, per exemple, un núvol fent ombra sobtadament a una instal·lació de plaques solars). De la mateixa manera, aquestes s’han de poder inhibir quan la producció d’energia d’origen renovable és optima, cosa que en el nostre territori acostuma a succeir a la primavera, on les temperatures son suaus i per tant, no hi ha excessiva demanda energètica, però en canvi la generació energètica per part de les renovables és considerable. Conseqüentment, quan el percentatge de renovables en el mix elèctric és molt alt, és necessari l’emmagatzematge d’energia perquè en cas contrari es posa en joc l’estabilitat del sistema quan l’oferta i la demanda d’energia elèctrica no són coincidents. Països com Xipre o Irlanda estan tenint seriosos problemes relatius a aquesta qüestió i han de “desendollar” les renovables constantment, fet que és un despropòsit des del punt de vista econòmic i ambiental.5
Aquestes restriccions tècniques i la possibilitat que la resiliència del sistema elèctric es vegi compromesa constitueixen els veritables motius de la segona gran mesura que implica l’aprovació del DL 12/2025, que no és altra que propiciar un ràpid desplegament de bateries que s’hibriden amb les plantes eòliques i fotovoltaiques arreu del territori. La tècnica legislativa triada és la de modificar el Decret Llei 16/2019, de 26 de novembre, de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls a les energies renovables (DL 16/2019), de manera que gran part de les seves disposicions ara també es refereixin a les instal·lacions de bateries. Per tant, amb l’objectiu d’augmentar la seguretat jurídica per aquest tipus d’infraestructures, s’estableix que es regularan pel mateix procediment administratiu d’autorització de parcs eòlics i fotovoltaics. Cal aclarir, però, que els parcs de bateries “stand-alone” independents de les instal·lacions de renovables no es consideren incloses en l’àmbit d’aplicació del DL 16/2019, de manera que no hi ha canvis legislatius en aquest sentit i l’autorització de les seves instal·lacions se seguirà regulant pel procediment comú.
En qualsevol cas, atès el probable augment de la implantació massiva de bateries és oportú recordar les conseqüències globals de la producció i ús massiu d’aquestes tecnologies. L’Agència Internacional de l’Energia (AIE) en el seu informe especial publicat el 2024 fa un recull de quines tecnologies predominen en el sector de les bateries d’emmagatzematge elèctric. El resultat és que pràcticament l’única tecnologia disponible actualment i en un futur pròxim són les bateries d’ió Liti6 i, per tant, la seva implantació implica la dependència d’un mineral que segons l’Agència Internacional de l’Energia Renovable és considerat el mineral més crític per a la transició energètica, donada la relativa poca abundància, la baixa capacitat de poder ser reciclat, la necessitat d’incorporar-lo a les tecnologies presents i la impossibilitat que pugui ser substituït per altres materials7.
Tot i que el mercat de l’extracció de liti es distribueix actualment entre la Xina, Austràlia i Xile, les principals reserves d’aquest mineral es troben a l’anomenat “triangle del Liti”, una regió de 400.000 Km2 situada entre els països de Xile, Argentina, Bolívia i Perú8. Aquest indret pot esdevenir en els pròxims anys una font de conflicte ambientals i socials donada la seva importància estratègica. De moment, ja es posa en qüestió la capacitat d’aquests països del sud global per poder retenir els beneficis de l’extracció de liti donat el desequilibri econòmic, científic i tecnològic respecte a potències globals com els EUA i la Xina. Malgrat alguns esforços de nacionalització i control de la producció, fins al moment abunden projectes transnacionals a la regió que acaben donant com a resultat l’espoli d’aquest recurs. A banda de les qüestions econòmiques, la mineria del liti es produeix en una de les zones més àrides del planeta i l’escassedat d’aigua és present al territori afectant les comunitats locals, que amb l’augment de la mineria veuen com aquest recurs vital perilla més que mai. Aquesta, però, no és l’única de les conseqüències negatives de l’ús de l’aigua per a l’extracció d’aquest mineral, ja que la zona alberga també delicats ecosistemes únics que depenen del fràgil equilibri hidrològic de la regió, ara posat en perill per aquests projectes extractius. Per tant, la implantació massiva d’infraestructures d’emmagatzematge d’energia elèctrica hibridades a les plantes solars i fotovoltaiques poden comportar impactes globals que haurien de ser tinguts en compte en els tràmits administratius que autoritzen aquests projectes, tot i que fins al moment, aquesta no sembla una qüestió sobre la taula9. Sobre totes aquestes qüestions és interessant el llibre de l’Observatori del Deute en la Globalització: La Mina la Fàbrica i la Botiga.
Autor: Joan Casanova i de Casacuberta, estudiant en pràctiques de l’FDA.
BIBLIOGRAFIA
1Sánchez, A. (2025, juny). El nou marc europeu per a les renovables: una transició energètica que tensiona la protecció ambiental. Fons de Defensa Ambiental. http://fonsdefensaambiental.org/el-nou-marc-europeu-per-a-les-renovables-una-transicio-energetica-que-tensiona-la-proteccio-ambiental/
2Brotons, L.; Pou, N.; Herrando, S.; Bota, G.; Villero, D.; Garrabou, J.; Ordóñez, J. L.; Anton, M.; Gual, G.; Recoder, L.; Alcaraz, J.; Pla, M.; Sainz de la Maza, P.; Pont, S. i Pino, J. (2020) Estat de la Natura a Catalunya 2020. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. Barcelona. http://hdl.handle.net/10261/225958
3European Commission: Directorate-General for Environment, EU biodiversity strategy for 2030 – Bringing nature back into our lives, Publications Office of the European Union, 2021, https://data.europa.eu/doi/10.2779/677548
4Red Eléctrica de España (REE). (2025, març). Informe del sistema eléctrico español 2024. https://www.sistemaelectrico‑ree.es/es/informe‑del‑sistema‑electrico
5O’Dea, B. (2025, 17 de març). Northern Ireland doubles solar curtailment in 2024: Northern Ireland turned down 16.9 % of its solar in 2024, up from 7.9 % in 2023. PV magazine Global. https://www.pv‑magazine.com/2025/03/17/northern‑irelands‑solar‑dispatch‑down‑rates‑more‑than‑doubled‑in‑2024‑eirgrid/
6 IEA (2024), Batteries and Secure Energy Transitions, IEA, Paris https://www.iea.org/reports/batteries-and-secure-energy-transitions, Licence: CC BY 4.0
7IRENA and NUPI (2024), Constructing a ranking of critical materials for the global energy transition, International Renewable Energy Agency, Abu Dhabi. https://www.irena.org/-/media/Files/IRENA/Agency/Publication/2024/Oct/IRENA_Ranking_critical_materials_for_the_energy-transition_2024.pdf
8Mihalasky, M.J., Briggs, D.A., Baker, M.S., Jaskula, B.W., Cheriyan, K., and DeLoach-Overton, S.W., 2020, Lithium Occurrences and Processing Facilities of Argentina, and Salars of the Lithium Triangle, Central South America: U.S. Geological Survey data release, https://doi.org/10.5066/P9RLUH4F.
9Pérez, A., Cañada, B., Pérez, M., & Nualart, J. (2023, 20 de juliol). La mina, la fàbrica i la botiga: Dinàmiques globals de la “transició verda” i les seves conseqüències en el “triangle del liti” [Llibre autoeditat]. Observatori del Deute en la Globalització (ODG). https://odg.cat/publicacio/llibre-autoeditat-la-mina-la-fabrica-i-la-botiga/
