A finals de l’any 2024, sortia a la llum Litigación Climática. El papel de la ciudadanía y los jueces[1]. Una obra coordinada per Alex Peñalver Cabré i publicada per la Universitat de Barcelona en col·laboració amb l’Observatori de Dret Públic, la Clínica Jurídica de medi ambient de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i l’Institut de Drets Humans de Catalunya. Es tracta d’una publicació que recull articles de diverses autores i que esdevé una lectura clau per entendre l’estat actual en què es troba la litigació climàtica.
Com introdueix Medici-Colombo[2], la litigació climàtica es podria entendre com un concepte que s’explica a si mateix, litigació referent al clima, però no ho és. Per exemple, en paraules d’Aragão[3], es podrien identificar com aquells litigis que busquen demostrar que l’exposició als efectes del canvi climàtic és intolerable per als demandants i que la definició del nivell de protecció davant la crisi climàtica no és només una qüestió política, sinó també jurídica. Tanmateix, totes les instàncies judicials són vàlides perquè un litigi entri en aquesta categoria?, encara més, és necessari que la disputa es dugui a terme en seu judicial?, o les disputes que se celebren davant de tribunals d’arbitratge del Sistema de Solució de Controvèrsies entre Inversionistes i estats, SCIDE, on empreses transnacionals busquen tombar legislació en pro d’un clima segur, també es podrien considerar litigacions climàtiques?
La col·laboració multidisciplinària d’autores per aquesta ocasió permet extraure una radiografia àmplia i rica en matisos del que es pot entendre per litigació climàtica. Lluny de referir-se a la qüestió de manera unívoca, la publicació dona espai a les autores per reflexionar de manera lliure sobre la temàtica, fet que enriqueix el conjunt de l’obra i brinda perspectives comparades que alimenten el coneixement doctrinal disponible actualment. Per exemple, en la primera part dedicada a aspectes transversals de la litigació climàtica, Medici-Colombo i Gutierrez Rivas[4] dibuixen un excel·lent marc conceptual sobre els litigis climàtics i estratègics en els capítols inicials, fet que assenta les bases necessàries per a la lectura dels següents. Alhora, Moreno Molina[5] i Apodaca Espinosa[6], mentre escriuen sobre el paper jutges en aquest tipus de litigis en els últims capítols transversals, continuen aportant criteris interessants sobre la definició del concepte i ampliant la discussió.
Enmig dels autors mencionats, que inicien i tanquen els primers capítols transversals, el lector podrà llegir, de la mà d’Aguilera Vaqués[7], sobre el rol fonamental que estan jugant drets humans civils -com a clau que obre la judicialització de la causa climàtica gràcies al vincle existent entre ambdues matèries-. L’obra aborda també la necessitat d’una major presència del dret humà al medi ambient sa com a raonament de fons en els litigis climàtics, així com les remissions encara incipients als drets de la natura en les decisions dels tribunals, per Peñalver Cabré[8]. Alhora, Salazar Ortuño[9] fa referència a les barreres processals existents en l’accés a la justícia climàtica i alguns avenços al respecte, com l’article 6 de la Llei 19/2022 de personalitat jurídica del Mar Menor, que atorga legitimació activa universal a la ciutadania en defensa de la llacuna.
El segon bloc de capítols s’aborda la qüestió des d’una vessant més pràctica. La intenció és que el lector pugui veure l’assenyalat primerament de manera transversal traduït després en l’anàlisi de casos reals. En primer lloc, des d’una òptica internacional general, Vilchez Moragues i Fernández Egea[10] analitzen, entre altres qüestions, els intents recents de portar causes climàtiques davant organismes internacionals com la Cort Internacional de Justícia. En els capítols que segueixen -sobre els quals es parlarà en aquesta ressenya de manera més detallada- Campins Eritja[11], Aragão[12], i Aparicio Wilhelmi[13], aporten una relació de casos detallada que permet una comparativa entre l’estat de la qüestió a Europa i a l’Amèrica Llatina.
L’obra tanca amb l’anàlisi de sentències i escenaris circumscrits en territoris nacionals concrets: enceta aquest apartat Torre-Schaub[14] que examina la tasca dels tribunals a França per avançar cap a un millor acompliment de les obligacions de l’estat en matèria de canvi climàtic. Després és el torn de l’Estat Espanyol i els impediments relatius a la separació de poders de l’estat per acomplir les pretensions dels judicis climàtics davant la inacció dels governs i el poder legislatiu, per Doreste Hernández i Ruiz-Huerta García de Viedma[15] –la lectura d’aquest capítol en conjunció amb l’escrit per Carrasco Quiroga i Cañas Ortega[16], per al primer apartat, aporta una imatge molt il·lustradora sobre el paper dels tribunals en la litigació climàtica i els respectius límits provinents de l’esquema democràtic de separació de poders-. Tot seguit, Rodrigues Bertoldi[17] parla sobre les contribucions del cas «Fondo Clima» a la jurisprudència climàtica, entre les quals es destaca la decisió del tribunal de fonamentar la seva decisió en la figura de “l’estat de coses inconstitucional ambiental”, provinent del dret colombià. Finalment, Prusinowska[18], repassa l’evolució de les polítiques i la legislació “verda” a la Xina i com els litigis climàtics nacionals s’han enfocat en l’interès públic.
Una lectura comparada entre l’Amèrica Llatina i Europa: els litigis climàtics davant d’òrgans jurisdiccionals regionals
Els articles de Campins Eritja, Aragão, i Aparicio Wilhelmi permeten extreure algunes reflexions comparades sobre alguns elements dels litigis climàtics a l’Amèrica Llatina i Europa. En el primer d’ells, es presenta el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que si bé ha contribuït enormement amb els seus pronunciaments a millorar la protecció climàtica de la Unió Europea (UE), actualment es troba estacat en un excés de formalisme que li impedeix conèixer d’assumptes amb pretensions climàtiques presentats des de la societat civil organitzada. L’excessiva aplicació de la “doctrina Plaumann”, que exigeix un perjudici individualitzat per impugnar una normativa europea; i la reticència a traspassar les seves les funcions judicials per no trepitjar competències del Consell i el Parlament i pronunciar-se sobre l’adequació de la normativa comunitària per fer front a la crisi climàtica; són els arguments que han impedit al TJUE fer avançar la litigació climàtica en la seva seu jurisdiccional. Cal esmentar, però, que no han estat pocs els intents d’impugnar normativa ambiental europea davant aquest tribunal, sobretot per part d’empreses perjudicades en els coneguts com a non-climate aligned cases. D’altra banda, la falta d’una organització equivalent en el pla territorial llatinoamericà, fa que puguin establir-se comparatives en aquest aspecte.
Aragão analitza la qüestió en l’àmbit d’actuació del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que, igual que va fer el TJUE en el seu moment per conèixer d’assumptes ambientals, ja fa temps que emet sentències on posa re relleu l’impacte de la crisi climàtica en el gaudi efectiu dels drets humans, tot i no comptar amb cap previsió expressa en el Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH), referent a un medi ambient o a un clima segur. Ho fa acollint-se a la doctrina “instrument viu” de la Carta en un exercici d’imaginació jurídica aplicada a la protecció dels drets humans que sí s’hi troben recollits. Referent ara al text d’Aparicio Wilhelmi, es podria considerar la Cort Interamericana de Drets Humans (CIDH) com a tribunal anàleg en context llatinoamericà. En els respectius casos analitzats, ambdós contextos regionals mostren d’entrada un major marge d’accés a la justícia climàtica per tal que la ciutadania pugui presentar les seves demandes climàtiques. Val a dir, però que, com s’esmenta en els articles, el recorregut de la CIDH en matèria de litigis climàtics és bastant més reduït que del TEDH.
El cas mencionat per Aparicio Wilhelmi davant la CIDH és l’opinió consultiva que, el gener de 2023, Colòmbia i Xile presentaven amb l’objectiu d’aclarir l’abast de les obligacions estatals per respondre a l’emergència climàtica en el marc cel dret internacional dels drets humans[19]. En ella reconeixien els efectes de l’emergència climàtica sobre els drets humans i, especialment, la vulnerabilitat de les comunitats i dels ecosistemes de l’Amèrica Llatina. Cal destacar que l’any 2017, la CIDH ja va reconèixer el dret a un medi ambient sa com a dret autònom i individual i va fer referència als efectes adversos del canvi climàtic.
D’altra banda, el cas analitzat per Aragão davant el TEDH és el conegut com a “Duarte Agostinho i altres contra Portugal i altres 32 Estats”[20], iniciat l’any 2020. Quatre nens i dos joves portuguesos van demandar Noruega, Suïssa, Turquia, Ucraïna, Rússia, el Regne Unit, i els 27 Estats de la UE. Els reclamants al·legaven que aquests estats estaven vulnerant els drets humans en no adoptar les mesures necessàries per a reduir les seves emissions de gasos d’efecte d’hivernacle (GEI), orientades a aconseguir l’objectiu de no sobrepassar la temperatura mitjana mundial d’1,5°C negociat i acceptat per l’Acord de París. Ho feien sense acudir prèviament pels tribunals nacionals tot invocant la via contemplada en l’article 35.1 del CEDH. Els demandants van al·legar que la urgència de la matèria impedia la recerca d’un remei adequat en cadascun dels tribunals dels 33 Estats i que el temps disponible per a fer els passos necessaris a fi de frenar l’escalfament global era molt limitat. En una decisió sense precedents, el TEDH va admetre la demanda.
Tot i que finalment va desestimar les peticions dels quatre nens i sis joves portuguesos, el TEDH, a diferència del TJUE, reconeixia amb la seva decisió que existeix espai apreciar flexibilitat en les normes d’admissió processals i que el context urgent de crisi climàtica actual justificava una lectura permissiva dels requisits per comparèixer davant el TEDH, fet que obre la porta a conèixer de nous assumptes climàtics similars en un futur. Tanmateix, la decisió del final del TEDH, després de conèixer les al·legacions dels estats demandats -que recorden als arguments esgrimits pel TJUE a l’hora de no admetre litigis climàtics-, requeia en els impediments imposats per la normativa processal més clàssica, la separació de poders democràtics, la subsidiarietat del TEDH, la legitimació activa dels demandants, i les dificultats d’atribució de responsabilitats als estats pels efectes del canvi climàtic. D’aquesta manera, metre el TEDH feia un gran pas per a superar les barreres d’admissió processal, en un exercici d’imaginació jurídica aplicant la doctrina d’instruments vius del CEDH, es posa de manifest que encara hi ha molt camí per superar altres esculls existents en el procés judicial, i la interpretació normativa i jurisprudencial per part del TEDH, per poder donar resposta efectiva a les demandes climàtiques de la societat civil organitzada.
Els altres casos llatinoamericans analitzats corresponen a processos judicials en contextos nacionals, amb resultats prometedors que apunten, per exemple a la configuració d’un eventual dret humà a un clima segur[21], entre altres. Malgrat això, com assenyala Aparicio Wilhelmi, sí que es desprenen de tots ells en conjunt elements per a la consolidació d’un ius commune en matèria de litigació climàtica en la regió llatinoamericana. En aquesta tendència, en la qual les parts demandants en els diferents estats aprenen les unes de les altres i les respostes judicials segueixen patrons comuns, el règim jurídic dels drets humans desenvolupa un paper essencial en les causes climàtiques. Igual que ho fa en l’àmbit europeu en seu del TEDH.
En ambdós contextos regionals s’aprecia la voluntat de reconèixer i legitimar, tant per les parts demandants, com per part dels tribunals, que hi ha determinats subjectes de drets que es veuen més perjudicats pels efectes adversos del canvi climàtic, com la gent gran[22], les generacions futures[23], i, en particular en el context llatinoamericà, les poblacions indígenes i la natura[24]. Igualment la participació de la ciutadania en les dues regions esdevé clau per l’impuls de litigis climàtics arran de l’Acord Regional sobre Accés a la Informació, Participació Pública i Justícia en Matèries Ambientals a Amèrica Llatina i el Carib, més conegut com l’Acord d’Escazú[25].
Tant a Europa com a Amèrica Llatina els tribunals s’han pronunciat en la mateixa direcció reconeixent els efectes adversos del canvi climàtic en els drets humans i la responsabilitat dels estats de fer-hi front per garantir-ne el gaudi, així com reconeixent la dimensió intergeneracional de la justícia climàtica i un impacte més pronunciat cap a determinats subjectes més vulnerables.
Tanmateix, a partir de l’anàlisi dels casos exposats en ambdós articles, s’aprecia un matís diferencial entre els casos climàtics presentats davant el TEDH i els presentats en el conjunt de Llatinoamèrica. Vegis, com assumptes com Verein KlimaSeniorinnen Schweiz i altres c. Suïssa, Duarte Agostinho i altres c. Portugal i altres 32 estats, o Carême c. França[26], fan referència a l’omissió general per part d’estats europeus de prendre mesures necessàries per lluitar contra el canvi climàtic i assolir els objectius de reducció d’emissions de GEH. Ho fan sense referir-se a una actuació concreta responsable de les emissions i fàcilment identificable en un territori determinat d’alguns d’aquests estats europeus. Per contra, nou dels dotze casos de contextos nacionals llatinoamericans analitzats en l’article d’Aparicio Wilhelmi fan referència explícita i tenen per objecte principal projectes concrets d’extracció de combustibles fòssils, desforestació i crema de selva, o actes contaminants.
Aquesta diferència en els objectes dels litigis climàtics llatinoamericans i europeus posa de relleu les dinàmiques colonials i d’espoli que perduren en el context global. Mentre que la crisi climàtica i ambiental impacta de manera global, els estats europeus són demandats per no prendre mesures davant el canvi climàtic. Tot i ser-ne els principals responsables, els litigis climàtics referents a projectes amb grans impactes ambientals en territoris europeus no conformen el gruix de les causes presentades. Per contra, els estats que històricament s’han identificat com a Sud Global[27], com els llatinoamericans, que són els que menys han contribuït a la crisi climàtica i els que en pateixen les conseqüències de manera més accentuada, acullen la majoria dels litigis climàtics referents a projectes amb grans impactes i danys ambientals. És clar que en aquesta discussió falta fer menció de les empreses transnacionals com a braç executor de les activitats que danyen el medi ambient i les comunitats locals, actors que, com menciona d’Aparicio Wilhelmi, sovint resulten impunes sota el paraigua del Sistema de Solució de Controvèrsies entre Inversionistes i Estats (SCIE).
Sigui com sigui, en ambdós contextos regionals, l’augment de litigis climàtics i el recurs de la ciutadania cap als òrgans judicials s’explica per la insuficiència constatada de la resposta a la crisi climàtica per part dels altres poders de l’estat: l’executiu i el legislatiu. D’aquí que els tribunals siguin percebuts per la ciutadania organitzada, i cada vegada més, com les institucions adequades per a respondre a les accions o omissions suposadament il·legals dels Estats relacionades amb el canvi climàtic.
En aquest sentit, si l’obra objecte d’aquesta ressenyada tenia per objectiu mostrar el paper de la ciutadania i els tribunals en l’auge i desenvolupament dels litigis climàtics actuals, aquest es compleix amb escreix. Tal com es pretenia en el preàmbul de la publicació, aquesta ha aconseguit superar la visió formalista que sovint marca les recerques jurídiques i ha aconseguit un enfocament que centrat en l’efectivitat real i pràctica del dret en relació amb els litigis climàtics.
Autor: Jaume Pujolràs i Pomés.
[1] Peñalver, A. (2024). Litigación climática: el papel de la ciudadanía y los jueces. Edicions de la Universitat de Barcelona: Barcelona. Disponible gratuïtament a: www.diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/216949
[2] Medici-Colombo, G. (2024). La litigación climática: un panorama de definiciones y clasificaciones. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[3] Aragão, A. (2024). El Tribunal Europeo de Derechos Humanos: ¿hasta dónde llega la imaginación jurídica para el clima?. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[4] Gutiérrez, R. (2024). El concepto de litigio estratégico y su conveniente relación con el litigio climático. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[5] Moreno, A. (2024). La actuación impugnable, las pretensiones de las partes, y el contenido y alcance de las sentencias en los litigios climáticos. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[6] Ruíz de Apocada, A. (2024). Litigación climática, pronunciamientos por inactividad y ejecución de las eventuales sentencias estimatorias. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[7] Aguilera, W. (2024). El papel central de los derechos humanos civiles en los litigios climáticos. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[8] Peñalver, A. (2024). El derecho humano al medio ambiente y los derechos de la naturaleza en la litigación climática. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[9] Salazar, E. (2024). Barreras procesales a la litigación climática. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[10] Vílchez, P. i Fernández, R. (2024). La litigación climática ante tribunales y organismes internacionales: la emergencia climática bajo la lupa judicial internacional. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[11] Campins, M. (2024). La difícil construcción de una política climática de la Unión Europea a través de la jurisprudencia del Tribunal de Justicia de la UE. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[12] Aragão, A. (2024). Op. cit.
[13] Aparicio, M. (2024). El litigio climático y la ecologización del derecho: una mirada a través de casos latinoamericanos. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[14] Torre-Shcuab, M. (2024). Los litigios climáticos pueden impulsar la transición ecológica. El ejemplo de Francia. A. (2024), op. cit.
[15] Doreste, J. i Ruíz Huerta, L. (2024). Los Juicios por el Clima o cómo la litigación climática en España se estrelló contra el principio de separación de poderes. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[16] Carrasco, E. i Cañas, E. (2024). El rol de los jueces en la litigación climática: de la separación al equilibrio funcional de poderes. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[17] Rodrígues, M. (2024). Contribuciones del caso Fondo Clima (Brasil) a la jurisprudencia climática. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[18] Prusinowska, M. (2024). China y el litigio climático: observaciones a través del prisma del litigio de interés público ambiental. A Peñalver, A. (2024), op. cit.
[19] Sol·licitud d’Opinió Consultiva sobre Emergència Climàtica i Drets Humans a la CIDH, de la República de Colòmbia i la República de Xile. Disponible a: www.corteidh.or.cr/docs/opinions/soc_1_2023_és.pdf
[20] Sol·licitud 39371/20. Decisió de 9 d’abril de 2024. Disponible a: www.hudoc.echr.coe.int/#{%22itemid%22:[%22001-233261%22]}
[21] Instituto de Estudios Amazónicos (IEA) c. Brasil. (2020). Disponible a: www.ecolex.org/es/details/court-decision/institute-of-amazonian-studies-v-brazil-1fcda33d-d204-4767-9e1b-e48631aa939c/?type=court_decision&sortby=oldest&q=climate+change&page=30
[22] Verein KlimaSeniorinnen Schweiz i altres c. Suïssa. Sol·licitud 53600/20. Decisió de 9 d’abril de 2024. Disponible a: https://hudoc.echr.coe.int/#{%22itemid%22:[%22001-233261%22]}
[23] Álvarez i altres c. Perú. (2019). Disponible a: www.climatecasechart.com/wpcontent/uploads/non-us-case-documents/2019/20191216_NA_complaint-1.pdf
[24] Río Atrato, (Sentència T-622/16, de 10 de novembre de 2016). Disponible a: https://climatecasechart.com/non-us-case/atrato-riverdecision-t-622-16-of-november-10-2016/
[25] Disponible a: www.acuerdodeescazu.org/
[26] Sol·licitud 7189/21. Decisió de 9 d’abril de 2024. Disponible en: https://hudoc.echr.coe.int/#{%22itemid%22:[%22001-233261%22]}
[27] Es fa referència a “Nord global” i “Sud global” com a conceptes polítics, artificials, no geogràfics, que assenyalen la situació d’aquells països que comparteixen una posició estructural de centre (Nord) o de perifèria o semiperifèria (Sud) en el sistema-món capitalista modern. Veure: Cairo Carou, H. i Bringel, B. (2010). Articulaciones del Sur Global: afinidad cultural, internacionalismo solidario e Iberoamérica en la globalización contrahegemónica. Geopolítica(s), 1(1), pp. 41-63. Disponible en aquest enllaç.
