OPINIÓ CONSULTIVA 32/2025 DE LA CORT INTERAMERICANA DE DRETS HUMANS: CONCEPTES QUE CREUEN L’OCEÀ
El 29 de maig de 2025 la Cort Interamericana de Drets Humans (d’ara endavant, la Cort) va dictar l’Opinió Consultiva 32/2025 sobre l’emergència climàtica i els drets humans, que va ser notificada el 3 de juliol de 2025[1]. Va ser l’opinió consultiva que va acaparar major participació del públic, amb 263 escrits d’observacions provinents de 613 actors estatals i no estatals. Esto demostra l’enorme importància que l’emergència climàtica significa per a la societat i les esperances que diposita en l’àmbit jurídic i judicial com un espai que pot fer aportacions reals i efectius per una gobernanza climàtica més sòlida i ambiciosa.
Aquesta Opinió Consultiva sorgeix sota la tendència de reconèixer el fort vincle que existeix entre els drets humans i el canvi climàtic. En aquesta ocasió, la Cort va abordar les obligacions dels Estats en el marc de l’emergència climàtica per fer efectius els drets humans substantius i procedimentals reconeguts en la Convenció Americana de Drets Humans i en el Protocol de San Salvador, i va tractar les possibles vulnerabilitats qui especialment poden sofrir els nens, nenes i adolescents i els defensors dels drets humans en assumptes ambientals, així com també altres grups poblacionals.
La intenció d’aquest article és tractar les obligacions de protecció dels drets humans substantius que la Cort entén que tenen els Estats i les empreses en el marc de l’emergència climàtica, i esmentar determinats litigis climàtics europeus que estan relacionados amb els conceptes que porta la Cort. No s’aborden els drets humans procedimentals, malgrat el vincle que la Cort fa amb el Conveni d’Aarhus i al fet que incorpora conceptes processals que poden ser d’utilitat per facilitar l’accés a la justícia en assumptes climàtics.
En primer lloc, la Cort va reiterar una vegada més que el dret a un ambient sa és un dret humà autònom. A més, va reconèixer el dret a un clima sa i ho va definir com «aquell que es deriva d’un sistema climàtic lliure d’interferències antropogénicas perilloses per als éssers humans i per a la Naturalesa com un tot» (par. 300). Al seu torn , va ressaltar la tendència a Amèrica Llatina i el Carib d’incorpora r els drets de la naturalesa i va considerar que és una eina jurídica valuosa per abordar l’emergència climàtica (par. 279/286).
Un altre punt que reflecteix la gran rellevància que amerita la protecció del sistema climàtic és la categorització com jus cogens de l’obligació de no generar danys irreversibles al clima i a l’ambient (par. 287/294). La Cort va afirmar de manera contundent que la protecció del sistema climàtic fa possible la vida de les espècies al planeta, incloent la nostra, i que, en conseqüència, «constitueix una condició sine qua non per a la vigència de tots els drets humans reconeguts pel dret internacional, i de forma immediata els drets a la vida, la integritat, la salut i la no discriminació» (par. 293).
Després, la Cort s’introdueix en els drets humans substantius en relació amb l’emergència climàtica. Sobre aquest tema, cal recordar que l’Aentenimentat de P arís (AP) conté normes principalment procedimentals sobre la manera en què els Estats han d’assumir els seus compromisos sobre mitigació, adaptació i finançament, però no disposa de normes estrictament vinculants sobre el compliment de les seves metes o exigències que han de complir (Bodansky, 2016)[2]. Per tant, els conceptes que incorpora la Cort són summament útils per precisar les obligacions que l’AP va disposar feblement.
En relació amb la mitigació del canvi climàtic, la Cort va subratllar que les nacions que han emès la major quantitat de GEI al llarg de la història són les que han d’assumir una major responsabilitat (par. 325), la qual cosa condice amb el principi de responsabilitats comunes però diferenciades reconegut en la Convenció Marco de les Nacions Unides i en l’Acord de París. També va fer focus en els actuals grans emissors, com poden ser Brasil, Xina i Índia, i va ser contundent en assenyalar que «els majors emissors actuals han d’assumir, al seu torn, un compromís tan elevat com les seves pròpies emissions» (par. 328). Per tant, pot interpretar-se que el principi de responsabilitats comunes però diferenciades no es limita únicament als grans emissors històrics, sinó també als actuals.
Quan la meta de mitigació de cadascun dels països, la Cort va dir que «ha de ser el més ambiciosa possible, figurar en una norma vinculant per a l’Estat, determinar terminis concrets per al seu compliment i augmentar progressivament» (par. 331) i que l’objectiu final ha de ser la neutralitat en carboni (par. 328). A més, va assenyalar que els Estats han d’adoptar mesurades vinculants per complir els seus compromisos de mitigació (par. 335). D’aquesta manera, pretén tornar vinculant la meta de mitigació -a través de la incorporació en la legislació interna de cada Estat- i a les mesures per complir-la, al mateix temps que reitera que ha de ser progressiva i el més ambiciosa possible. Relacionat amb això últim, també va reconèixer explícitament el principi de no regressió en assumptes climàtics (par. 221 i 222) i va dir que les metes de mitigació regressives són, en principi, contràries a les obligacions dels Estats i que solament potn ser admitidónes si les hi justifica acuradament (par. 331).
A més, la Cort es va referir a la responsabilitat dels Estats sobre les emissions que succeeixen fora de les seves fronteres però que tengan relació amb les activitats realitzades dins de la sevas territoris. Un litigi climàtic vinculat a això va ser el de Greenpeace Nordic Ass’n v. Ministry of Petroleum and Energy, People v Arctic Oil, 2020[3], que, si ben va ser rebutjat pels tribunals locals, actualment es troba pendent davant el Tribunal Europeu de Drets Humans.
Sobre aquest assumpte, la Cort va sostenir que el dany climàtic és transfronterer perque no es manté dins del territori de l’Estat que va contribuir a la seva producció, sinó que va més enllà de les seves fronteres (par. 295), i que el deure els Estats de garantir els drets humans inclou el risc dels danys greus i irreversibles que puguin generar tant dins com fora del seu territori (par. 229). Complementant aquest concepte, va sostenir que «els Estats hauran de considerar en la seva regulació les activitats i sectors que emeten GEI tant dins del territori de l’Estat com fora d’ell» (par. 337), principalment en relació amb l’avaluació dels fluxos transnacionals de carboni de les seves activitats extractives (par. 57), incloent les cadenes de subministrament nacionals i internacionals (par. 348).
Finalment, la Cort resalto que els Estats han de tenir en compte els efectes adversos que les mesures de mitigació puguin tenir en les persones i en els ecosistemes, a les finalitats d’assegurar una transició que sigui justa respectant els drets humans i els de la naturalesa (par. 341/342).
Pel que fa a l’adaptació als efectes adversos del canvi climàtic, la Cort abordo cadascun els drets humans en risc i definió obligacions específiques d’adaptació per a cadascun d’ells (par. 392/457). A més, en termes generals va dir que els Estats tenen l’obligació de definir i mantenir actualitzat el seu pla nacional d’adaptació, qüestió que és d’exigibilidad immediata (par. 384) i que les respectives actualitzacions han de ser progressivament més ambicioses (par. 390). Al seu torn, sostuvo que les mesures d’adaptació han d’estar sotmeses a una avaluació d’impacte ambiental per garantir que no causin efectes secundaris que generin violacions dels drets humans (par. 388) o que atemptin contra els ecosistemes (par. 390).
Sobre el finançament climàtic, la Cort va imposar un deure especial a càrrec dels Estats d’avaluar si els projectes intensius en carboni que reben finançament público es desenvolupen en línia amb les metes de reducció d’emissions (par. 344), qüestió abordada per diferents litigis climàtics, com Friends of the Earth v. UK Export Finance, 2023[4]. Al seu torn, va qüestionar fortament que, excepte les donacions, «totes les altres formes de finançament a la disposició dels Estats en desenvolupament porten al fet que siguin aquests els qui assumeixin finalment els costos de l’adaptació, la qual cosa és contrari al principi de responsabilitats comunes però diferenciades i al principi que qui contamina paga» (par. 192). En relació amb el finançament de pèrdues i danys, la Cort va destacar la importància de la solidaritat internacional davant els efectes devastadors que puguin sofrir els Estats en desenvolupament i la conseqüent necessitat d’emprendre tasques de reconstrucció a gran escala pels desastres climàtics soferts en gran envergadura (par. 408).
La Cort també es va referir a les responsabilitats de les empreses davant el canvi climàtic. Reconoció explícitament el deure deguda diligència empresarial davant l’emergència climàtica i va afirmar que els Estats deun tenir legislació que les obligui a actuar d’acord amb aquest estàndard (par. 347). Això importa un insumo per a la litigació climàtica contra empreses, com va succeir en el famós cas Milieudefensie et al. v. Royal Dutch Shell plc, 2024[5], on la Cort d’Apel·lacions de l’Haia , malgrat revocar la fallada del Tribunal de Districte, va confirmar que el deure cuidat implica que les empreses tenen l’obligació de contribuir a la mitigació del canvi climàtic.
Al seu torn, la Cort va esmentar que aquesta deguda diligència empresarial ha d’estendre’s al llarg de tota la cadena de valor i que les mesures per reduir les seves emissions han d’incloure totes les seves operacions, incloent les cadenes de subministrament nacionals i internacionals (par. 347). Al seu torn, va dir que la informació que han de produir sobre les seves activitats i productes ha d’incloure tota la petjada climàtica (par. 506). D’aquesta manera, la Cort va tractar l’obligació de les empreses de contemplar no solament les emissions pròpies dela seva s processos productius, sinó també les que provenen dl’ús dels productes i serveis que venen. Aquestes són les denominats emissions d’abast 3 o «downstream emissions» i és un assumpte que va donar lloc a diferents litigis climàtics, com el referit cas contra Shell o Finch v. Surrey County Council (& Others)[6], resolt per la Cort Suprema del Regne Unit.
Un altre assumpte relacionat a les empreses que és matèria de litigis climàtics són els nous projectes intensius en carboni (Medici-Colombo, 2024)[7]. Sobre aquest tema, la Cort va afirmar que els projectes o activitats que impliquin el risc de generar emissions han d’estar sotmeses a una avaluació d’impacte climàtic i que els Estats han d’identifi car i regular les activitats que hauran d’estar sotmeses a aquests procediments, especialment de conformitat amb les seves estratègies de mitigació (par. 359).
En conclusió, l’Opinió Consultiva 32/2025 incorpora elements summament valuosos que defineixen amb major precisió les obligacions dels Estats i les empreses en la gobernanza del canvi climàtic, ratificant un vincle infrangible amb els drets humans. Aquestes aportacions són guies per a les decisions que prenguin les autoritats, al mateix temps que es constitueixen en insumos rellevants per a la litigació climàtica basada en drets davant els tribunals no solament d’Amèrica Llatina i el Carib, sinó també d’Europa i la resta del món.
Autor: Santiago Pascual, col·laborador de l’FDA.
[1] Cort Interamericana de Drets Humans. (2025, 3 de juliol). Opinió Consultiva OC-32/25: Emergència climàtica i drets humans. Recuperada de: https://www.corteidh.or.cr/tablas/oc-32-2025/
[2] Bodansky, Daniel. (2016). The legal character of the Paris Agreement. Reciel 25(2):142-50.
[3] Greenpeace Nordic Ass’n i Nature & Youth v. Ministry of Petroleum and Energy (People v Arctic Oil). (2020, 23 de gener). Suprem Tribunal de Noruega, ECLI:NL:HR:2020-2472-P; Cas No. 20-051052SIV-HRET. Recupereua de: https://www.climatecasechart.com/document/greenpeace-nordic-assn-v-ministry-of-petroleum-and-energy-people-v-arctic-oil_508f. (13/10/2025).
[4] Friends of the Earth Limited v. UK Export Finance; Secretary of State for International Trade. (2023, 13 de gener). R (Friends of the Earth Limited) v. UK Export Finance [Divisional Court / Court of Appeal, cas CO/3206/2020; [2022] EWCA Civ 14]. Recuperada de: https://www.climatecasechart.com/document/friends-of-the-earth-v-uk-export-finance_6030. (13/10/2025).
[5] Cort d’Apel·lacions de l’Haia . (2024, 12 de novembre). Milieudefensie et al. v. Royal Dutch Shell plc (ECLI:NL:GHDHA:2024:2100). Recupereua d i: https://www.climatecasechart.com/non-us-case/milieudefensie-et-al-v-royal-dutch-shell-plc/. (13/10/2025).
[6] Tribunal Suprem del Regne Unit . (2024, 20 de juny). Finch, R. (on the application of Finch on behalf of the Weald Action Group) v. Surrey County Council & Others ([2024] UKSC 20). Recuperada de : https://www.climatecasechart.com/document/r-finch-on-behalf-of-the-weald-action-group-others-v-surrey-county-council-others_e6d3. (13/10/2025).
[7] Medici-Colombo, Gastón. (2024). La litigación climática sobre proyectos. ¿Hacia un punto de inflexión en el control judicial sobre la autorización de actividades carbono-intensivas? València: Tirant Lo Blanch.
