El 17 de desembre de 2024 es va publicar la notícia que el Tribunal Constitucional (TC) admetia a tràmit el recurs d’empara presentat per diverses entitats ecologistes, després que el Tribunal Suprem desestimés les seves demandes climàtiques el juliol de 2023, en el que, en aquell moment, va ser l’estiu més calorós registrat de la història.
En els ja coneguts com a “Judicis pel clima”, els ecologistes denunciaven la inacció i insuficiència del govern espanyol davant la crisi climàtica, ja que aquest va fixar un objectiu de reducció dels Gasos d’efecte hivernacle (GEH) del 23% per a l’any 2030 respecte a les emissions de 1990. Una xifra molt inferior al 55% assumit per la Unió Europea per complir amb l’Acord de París i les recomanacions científiques del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC).
Si ets jurista, potser et preguntes per què aquest assumpte –més propi de la jurisdicció contenciosa-administrativa– té una especial transcendència constitucional. La resposta és que els riscos que planteja el canvi climàtic afecten als drets fonamentals que han de protegir els Estats, com el dret a la vida, a la intimitat personal i familiar, o a la llibertat de les persones, entre d’altres. I això ha estat reconegut per altres instàncies judicials a Europa i a la resta del món en el marc d’una onada de litigis climàtics que no fa més que créixer. Hem de veure si l’Alt Tribunal espanyol s’acaba pronunciant en el mateix sentit.
La realitat és que, especialment després de l’Acord de París de 2015, els litigis climàtics han augmentat de manera significativa a tot el món. Aquesta situació resulta, si més no, paradoxal: Els acords internacionals climàtics, no haurien de ser una oportunitat perquè els Estats es comprometin i apliquin objectius ambiciosos en les seves polítiques climàtiques? Per què, aleshores, semblen generar l’efecte contrari?
De manera general, en el règim jurídic internacional sobre canvi climàtic les parts signatàries dels tractats han optat per un enfocament de compliment dels acords de “caràcter facilitador” que eviti sancions estrictes. Un exemple: tot i que el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (CMNUCC) inclou referències a mecanismes tradicionals de resolució de controvèrsies –com la Cort Internacional de Justícia (CIJ) o l’arbitratge internacional–, aquestes vies no han estat mai prioritzades ni utilitzades. Per contra, les parts han preferit recórrer a mitjans de control flexibles i no punitius. Aquest també és el cas de l’Acord de París, que estableix un “mecanisme per facilitar l’aplicació i promoure el compliment” de les seves disposicions, ometent qualsevol procés contenciós de pressió.
Aquesta falta de mesures coercitives i sancionadores a nivell internacional ha provocat que els Estats no acabin traslladant els compromisos climàtics adoptats ni a les seves legislacions nacionals ni a les seves polítiques públiques. O que ho facin de manera insuficient.
En aquest buit, la ciutadania ha assumit la càrrega d’acudir als tribunals interns per tal d’assegurar que els pactes no es queden en meres declaracions simbòliques, i aconseguir, així, una veritable justícia climàtica.
No obstant això, la litigació climàtica nacional també afronta limitacions: les diferències entre jurisdiccions fan que casos similars obtinguin resolucions dispars a cada país. I, a més, aquest enfocament no té en compte les responsabilitats històriques d’emissions GEH dels països rics; és a dir, el deute climàtic dels països del Nord Global amb el Sud Global.
És per això que la litigació climàtica internacional també s’obre pas. Aquest tipus de litigis, presentats davant d’òrgans judicials regionals de drets humans i internacionals, permet un resultat homogeni d’interpretació i aplicació dels compromisos climàtics globals. Un exemple recent és l’opinió consultiva sol·licitada a la Cort Internacional de Justícia sobre les obligacions dels Estats respecte el canvi climàtic, que va reunir durant 10 dies, al desembre de l’any passat, 96 Estats i 11 organitzacions internacionals a la ciutat holandesa de La Haia.
D’aquesta manera, els tribunals semblen estar prenent la iniciativa en matèria d’acció climàtica si ho comparem amb les negociacions internacionals; especialment les que tenen lloc en el marc del CMNUCC que, en forma de Conferència de les Parts (les anomenades “COP”), cada any es converteixen en llargs i complexos processos que acaben amb acords decebedors.
En aquestes cimeres –que no deixen de ser espais necessaris de representació de tots els països en igualtat de condicions–, l’exigència d’aprovar decisions per consens (per unanimitat i sense esmenes) dificulta extremadament arribar a pactes satisfactoris entre les parts. I, encara més, quan els països rics continuen evadint les seves responsabilitats de finançar l’acció climàtica i mitigar els danys provocats per l’augment de la temperatura del planeta.
Potser és per aquest motiu que el president de l’última COP (celebrada a Bakú el novembre de l’any passat, la COP29) semblava evitar aixecar la mirada a la plenària mentre llegia l’acord final; un text de mínims aprovat in extremis després de dues setmanes d’intenses negociacions. Qui sap si temia que un creuament de mirades amb algun representant dels països més vulnerables a la crisi climàtica pogués donar peu a objectar un acord de finançament que molts han qualificat de “vergonyós” i “insultant”, perquè mobilitza una quantitat de recursos econòmics molt per sota de les necessitats reals que requereix l’acció contra el canvi climàtic.
D’altra banda, els consensos globals també han d’integrar-se en totes les polítiques públiques que puguin fer-los realitat. Per exemple, encara que la Unió Europea (UE) ha adoptat iniciatives com el Pacte Verd Europeu, el pla «Objectiu 55» o el paquet «REPowerUE» per reduir dràsticament les emissions GEH i complir amb els compromisos climàtics, persisteix una notable incoherència en altres esferes polítiques comunitàries: fins al juny del 2024, la UE continuava sent part del Tractat sobre la Carta de l’Energia, un acord que imposa sancions econòmiques als països que intenten alinear-se amb els objectius de l’Acord de París. A més, mesures com la promoció de la Política Agrària Comuna (PAC) –que fomenta una agricultura extractivista i productivista–, la proposta de l’acord UE-Mercosur, o el retard de l’aplicació del Reglament sobre desforestació (EUDR), allunyen les ambicions climàtiques europees a costa de satisfer les pressions de les grans indústries contaminants.
En definitiva, la ratificació de tractats internacionals en matèria de clima genera obligacions jurídicament vinculants per a les parts signatàries respecte els objectius que s’hi estableixen, i és imprescindible exigir-ne el seu compliment per evitar una altra dècada d’evasió de responsabilitats mentre els desastres climàtics s’intensifiquen. Per tant, l’escrutini judicial acaba esdevenint un instrument clau quan la comunitat internacional i els governs no aconsegueixen fer front a l’emergència climàtica. Ara, el TC té l’oportunitat de marcar el rumb de l’acció climàtica a Espanya, i d’obligar al govern espanyol a complir els compromisos internacionals en matèria de clima perquè no fer-ho vulnera drets fonamentals i humans de les generacions presents i futures.
Ariadna Rigau Castells, tècnica de Justícia climàtica i Drets ambientals a l’Observatori DESCA i advocada especialitzada en Dret Ambiental per la Universitat Rovira i Virgili.
