El dia 3 d’octubre de 2016 van entrar en vigor la Llei 39/2015, de 1 d’octubre, de procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPACAP) i la Llei 40/2015, de 1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic (LRJSP), que succeeixen a la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i procediment administratiu comú (LRJAPPAC).
Aquesta dicotomia de lleis recupera la divisió preconstitucional prèvia a la Llei 30/1992, de 26 de novembre, entre Llei de procediment administratiu de 17 de juliol de 1958 i la Llei de règim jurídic de l’administració de l’Estat de 26 de juliol de 1957. Nogensmenys, la primera fa un important esforç per aplicar de forma definitiva tots els aspectes relacionats amb l’administració electrònica, tant en les seves relacions amb els administrats, com en aspectes de transparència i coordinació interadministrativa. La segona encunya el tractament unificat de tot el sector públic, en la línia de la Llei de Contractes del Sector Públic (LCSP).
En aquest text ens cenyirem als aspectes que semblen més rellevants en quant a la relació entre les persones jurídiques privades i les administracions públiques, que es tracten a la primera de les dues normes. A grans trets, la Llei avança formalment en facilitar la relació entre els ciutadans i les administracions, però conté tímids avenços i en alguns aspectes una certa regressió de drets.
De fet, ara hi ha un llistat de drets de les persones (que no dels ciutadans) a l’art. 13 que oblida els drets com a usuaris de serveis públics. No és un mal llistat però podria ser més clar en avançar cap a promoure la llibertat i igualtat dels individus i els grups en què s’integra en seu formal d’acord amb l’art. 9.2 de la Constitució. Fins i tot l’art. 18 conté un inusual imperatiu per a les persones de facilitar els informes, inspeccions i altres actes d’investigació en relació a afers de blanqueig de capitals i finançament d’activitats terroristes. Igualment, hi ha el deure de comunicar altres interessats que no hagin comparegut a un expedients per part dels que sí que ho hagin fet. Són textos d’aparença autoritària impropis d’un règim democràtic, sobre tot perquè no hi intervé cap jutge.
Segons l’art. 2 de la Llei, l’àmbit subjectiu inclou administració local, amb totes les seves entitats, així com totes les entitats de dret públic quan en tot cas exerceixin potestats administratives. Si no, s’estarà a la seva normativa pròpia.
L’art. 4 conté el concepte d’interessat, substancialment idèntic a la regulació de la norma anterior, però afegeix que també ho són les entitats representatives d’interessos legítims col·lectius. Una mica en la línia de l’art. 105.a de la Constitució, constitueix un avenç per a col·lectius en matèries d’interessos difosos (medi ambient, salut, drets socials, etc.) perquè la llei els reconeix directament aquesta condició i no poden ser ignorats en determinades tramitacions que comprometin els drets que defensin. També admet explícitament que poden haver-hi persones jurídiques que actuïn en representació d’altres persones jurídiques (art. 5).
Totes els administracions públiques (art. 6.1) tindran un Registre general electrònic d’apoderaments, cosa que entronca directament amb les entitats. Els poders hauran d’estar bastantejats. No obstant, cada organisme pot tenir el seu propi registre particular d’apoderaments, però la Llei exigeix que siguin plenament interoperables entre ells.
El punt més rellevant s’estableix a l’art. 14. Si bé les persones físiques poden elegir com volen relacionar-se amb l’Administració, sigui electrònicament o no (i poden canviar quan vulguin d’un sistema a un altre, sempre que ho comuniquin de forma clara), les persones jurídiques no. Així l’art. 14.2 estableix que els subjectes obligats a relació electrònica són: persones jurídiques, entitats sense personalitat jurídica, professionals, els que representin subjectes obligats i els empleats públics per a tràmits propis . D’aquesta forma, les associacions, fundacions i altres col·lectius en sentit ampli (àdhuc no tinguin personalitat jurídica) no tenen alternativa a la relació electrònica amb l’administració. No hi ha capo mena de diferència entre col·lectius, atès que s’aplica el criteri formal, for a del què es comenta a la tercera nota al peu.
Per això cada administració pública té un registre electrònic general, així com els dependents que poden tenir el seu propi, plenament interoperable amb els de l’organisme. (art. 16). Els documents originals poden presentar-se en format paper al registre, correus, oficines diplomàtiques o consulars, oficines de suport i altres, però han de ser digitalitzats. La relació d’oficines on es prestarà assistència tècnica per a la presentació de documents electrònicament haurà de ser pública (art. 16.7).
La Disposició Final 7a fixa l’entrada en vigor el 2 d’octubre de 2017 de les previsions relatives al registre electrònic d’apoderaments, registre electrònic, registre d’empleats públics habilitats, punt d’accés general d’accés i arxiu únic electrònic. En conseqüència, ens podem trobar que malgrat les previsions de l’art. 14.2 siguin plenament vigents i aplicables, la pròpia administració pública davant la qual hàgim d’intervenir no necessàriament hagi desplegat les bases i sistemes operatius per possibilitar-ho perquè encara té termini per implementar-les. Per aquest motiu cal estar amatent a l’hora de presentar documents, sobre tot si tenen termini i aquests corren risc d’exhaurir-se.
Abans d’aprovar un reglament (art. 133), a través del portal web cal recavar l’opinió dels “subjectes i organitzacions més representatives” sobre: els problemes que pretenen solucionar.-se amb la norma, la necessitat i oportunitat de la seva aprovació, els objectius de la norma i solucions alternatives regulatòries i no regulatòries. Quan la norma afecti a drets i interessos legítims, caldrà publicar el text al web per donar tràmit d’audiència als afectats. Igualment es pot recavar-se directament l’opinió de les organitzacions o associacions reconegudes per llei que agrupin o representin a les persones els drets dels quals guardin relació directa amb el seu objecte. Torna a ser expressió d’allò que conté l’art. 105.a de la Constitució.
