PROBLEMES PRÀCTICS EN ELS DELICTES DE CONTAMINACIÓ AMBIENTAL. PRIMERA PART: INTENCIONALITAT I CONEIXEMENT
- INTRODUCCIÓ
En una època en la que els efectes de la crisi ambiental es fan cada cop més evidents, el poder legislatiu fa passos -sovint insuficients- per protegir o dotar de més garanties la preservació del medi ambient. En aquest sentit, recentment, s’ha aprovat la Directiva (UE) 2024/1203 del Parlament Europeu i del Consell, d’11 d’abril de 2024, per la qual es pretén crear un nou marc comú a nivell europeu en matèria penal ambiental. La contaminació del medi ambient és una de les conductes que contempla aquesta norma i que haurà de ser transposada en els ordenaments nacionals per a que cada estat membre de la Unió Europea ho castigui com a delicte. En concret, es preveu com a conducta a sancionar “l’abocament, l’emissió o la introducció en l’aire, el sòl o les aigües d’una quantitat de materials o substàncies d’energia o de radiacions ionitzants que causi o pugui causar la mort o lesions greus a qualsevol persona, o danys substancials a la qualitat de l’aire, del sòl o de les aigües a un ecosistema, als animals o a les plantes”[1].
Es tracta d’una conducta que, a l’Estat espanyol, es va sancionar per primera vegada amb l’art. 437 bis del Codi Penal de 1983[2]. Amb un abast força limitat, aquesta norma castigava les emissions o abocaments que, infringint la normativa mediambiental i posant en perill la salut de les persones, perjudiquessin greument les condicions de la vida animal, vegetal o els espais naturals protegits.
Més endavant, complint amb els compromisos internacionals assumits en matèria mediambiental, el Codi Penal espanyol de 1995 (CP) va ampliar les conductes punibles. Fins a arribar al moment actual, en el que el vigent art. 325 CP castiga amb penes de presó, multa i inhabilitació especial per ofici o professió “a qui (…) provoqui o realitzi directa o indirectament emissions, abocaments, radiacions, extraccions o excavacions, aterraments, sorolls, vibracions, injeccions o dipòsits (…) que, per si mateixos o conjuntament amb d’altres, causi o pugui causar danys substancials a la qualitat de l’aire, del sòl o de les aigües, o a animals o plantes”[3] . Així mateix, l’art. 331 CP castiga amb la pena inferior en grau aquestes mateixes conductes quan hagin sigut comeses per imprudència greu.
Un dels problemes que es donen en l’aplicació pràctica d’aquest delicte és distingir entre els supòsits en els que la contaminació es produeix de manera voluntària i conscient i els supòsits en els que és conseqüència de l’actuar negligent o imprudent de l’autor. Aquesta és una tasca complicada, donada la dificultat per desplegar prova sobre l’element subjectiu del tipus. O, el que és el mateix, la capacitat de l’acusació de demostrar la voluntat sota la que va actuar l’autor del delicte.
En aquest article es pretén sistematitzar la resposta que ha vingut donant la jurisprudència a aquesta qüestió. I, així mateix, determinar els elements que han tingut en compte els tribunals per distingir l’actuació dolosa de la imprudent.
- DELIMITACIÓ DE LA CONTAMINACIÓ DOLOSA I LA CONTAMINACIÓ IMPRUDENT
El delicte de contaminació ambiental s’integra en el seu tipus objectiu per un element físic-natural: la realització d’alguna de les actuacions descrites (emissions, abocaments, radiacions, extraccions o excavacions, aterraments, sorolls, vibracions, injeccions i/o dipòsits). I per dos elements de caràcter normatiu-valoratiu: la infracció de normes extrapenals que protegeixen el medi ambient i la creació d’una situació de perill greu[4]. A més, serà necessari que hi hagi una relació de causalitat entre aquests elements, que denoti una potencialitat per “causar danys substancials a la qualitat de l’aire, del terra o de les aigües, o a animals o plantes”, tal com refereix la literalitat del tipus penal[5].
Pel que fa al tipus subjectiu, com s’ha exposat, és un delicte que pot ser comès tant de manera dolosa com imprudent. Com que es tracta d’un delicte de perill hipotètic o abstracte, el tipus penal queda integrat per la idoneïtat de l’acció realitzada per generar el perill pel medi ambient. És a dir, que no és rellevant que finalment aquesta situació s’ha concretat o si s’ha produït un resultat lesiu. Per tant, l’element subjectiu del tipus també es referirà únicament a la conducta i a la seva idoneïtat per generar el perill[6].
La STS 926/2016, de 14 de desembre, fa un resum exhaustiu del que la jurisprudència ha dit fins al moment sobre l’element subjectiu del delicte de contaminació ambiental[7]. Pel que fa a la modalitat dolosa, estableix la Sala que “el coneixement i voluntat del risc originat per l’acció és el que configura l’element subjectiu del delicte en una gama que va des de la pura intencionalitat de causar l’efecte, al dol directe o eventual segons el nivell de representació de la certesa o probabilitat del resultat de la conducta enjudiciada i de la decisió de no desistir d’ella, tot i les perspectives previstes per la mentalitat del subjecte”[8]. Aquest “no requereix d’una específica construcció dolosa, sinó la genèrica del dol, és a dir, coneixement dels elements típics i la voluntat de la seva realització”[9]. Per tant, la modalitat dolosa del tipus requerirà que “s’acrediti bé la intenció, o bé la representació del risc i la continuació de l’actuació”, el que “haurà de resultar d’una prova directa o ser inferida dels elements objectius acreditats que permetin afirmar la comissió dolosa de l’abocament”[10]. I, d’acord amb el principi acusatori, “la prova del coneixement del perill creat correspon a l’acusació”[11].
A la pràctica, la majoria de delictes dolosos de contaminació ambiental es donen per dol eventual. I és que, normalment, l’objectiu del subjecte actiu “no és generar el perill de dany al medi ambient -o danyar-lo-, sinó aconseguir beneficis econòmics, bé perquè s’ha estalviat les despeses de l’adopció de mesures preventives, o bé perquè ha pogut dur a terme la seva producció de la manera més econòmica possible sense tenir en compte els efectes que es poden desencadenar pel medi ambient”. Considera el Tribunal Suprem que, en aquests casos, concorre el dol quan l’autor coneix suficientment el perill generat i, malgrat això, actua conscientment i accepta el resultat[12].
Pel contrari, estarem en un delicte imprudent quan el subjecte actiu hagi comès el delicte infringint greument les normes de conducta que li eren exigibles, però sense arribar a representar-se o ser conscient de la potencialitat de la seva conducta per contaminar el medi ambient. Perquè la conducta sigui típica, la imprudència haurà de ser considerada greu. Per tant, el subjecte actiu haurà infringit la legislació extrapenal (normalment ambiental-administrativa) que refereix el propi delicte[13]. No obstant, cal tenir en compte que aquesta imprudència greu no s’ha d’assimilar a la imprudència professional, ja que el delicte pot ser comès tant en un context professional com fora del mateix[14].
La comissió imprudent d’aquest delicte té un desenvolupament teòric molt menor en la jurisprudència. Ara bé, tal com s’exposarà a continuació, podem identificar diversos elements que han utilitzat els tribunals per distingir entre ambdues modalitats.
- CRITERIS JURISPRUDENCIALS PER DISTINGIR ENTRE DOL I IMPRUDÈNCIA
3.1. Càrrec de l’acusat
En la majoria de les sentències que resolen sobre el delicte de contaminació ambiental, trobem un element comú a l’hora d’analitzar l’element subjectiu del delicte: el càrrec i la posició que ocupava l’acusat en l’estructura en la que es comet el delicte (normalment en un context empresarial).
En aquest sentit, resulta il·lustrativa la STS 411/2023, de 29 de maig, en la que es considera que l’administrador de la societat ha de respondre com a autor d’un delicte de contaminació ambiental dolós[15]. El condemnat al·legava en el seu recurs que no coneixia que s’estaven produint els abocaments. Ara bé, el Tribunal té en compte que era un alt directiu que, a més, havia estat al davant de l’entitat durant un llarg període de temps. Així doncs, no podia desconèixer els fets investigats, que es van produir en el marc d’una activitat rellevant per a l’empresa.
És aquí on el Tribunal traça un límit amb la imprudència: “hi hauria imprudència si aquesta deixadesa en les funcions hagués arribat al punt de desconèixer les formes en les que es desenvolupava l’activitat”. És a dir, que si el condemnat hagués ignorat fins i tot com es realitzava l’activitat empresarial, s’hagués situat com a molt en l’escenari de la imprudència, sent responsable per l’art. 331 CP. En qualsevol cas, però, la conducta seguiria sent típica, donat que la normativa extrapenal l’obligava a actuar diligentment i sota uns determinats paràmetres de conducta.
En la mateixa línia es pronuncia la SAP Castelló de la Plana núm. 67/2017, de 14 de febrer[16]. L’acusat era el màxim responsable de l’empresa, en una industria amb “alta potencialitat contaminant”. Considera el tribunal que aquests elements haurien d’haver fet que el condemnat estigués alerta i complís amb la normativa legal que li era aplicable. Però va fer cas omís d’aquestes obligacions. Per exemple, no disposava dels llibres registres obligatoris o, fins i tot, no comptava amb determinades autoritzacions preceptives. Tot això fa que es conclogui que “l’acusat, màxim responsable de l’empresa, pel tipus d’activitat a la que es dedicava, necessàriament va haver de representar-se els riscos mediambientals associats al procés productiu, el que l’obligava a actuar en conseqüència i per tant a disposar dels mecanismes correctors necessaris per subjectar-se als nivells d’emissió permesos legalment i sense ni tan sols necessitat que així se li advertís per organismes oficials i es comprovés per operadors externs”. I, per tant, se l’acaba condemnant per un delicte dolós.
Altres resolucions tenen en compte la posició de l’acusat o les tasques que desenvolupava per excloure la tipicitat del tipus penal. És el cas de la SAP Guadalajara 8/2022, de 31 de març, en la que s’absol a diversos acusats[17]. Exposa el tribunal que, tenint en compte el context empresarial, l’acusat “no podia tenir coneixement de la naturalesa i perillositat dels residus que entraven i sortien, pel que tampoc podia ser conscient del perill que suposaven pel medi ambient”. A la vegada, considera que no concorre l’element subjectiu respecte d’un altre acusat que “desconeixia que s’estigués vulnerant la normativa”. I és que no es va provar que “estigués informat de la documentació precisa i dels tipus de residus que entraven i que li ordenaven que barregés, mancant de formació al respecte, sense que se li donés cap curs de formació sobre això”, així com “tampoc no va desobeir cap instrucció que impartissin els tècnics que realitzaven visites d’inspecció”.
Aquest element també porta a descartar la imprudència en la conducta dels acusats. I és que tampoc “no consta quines normes de prevenció, que els hi fossin exigibles, o quines elementals i bàsiques normes de cura van deixar de complir donat que, com s’ha dit, no ha quedat acreditat que tinguessin coneixements tècnics ni amplia experiència laboral en la realització de les operacions”. És a dir, com tampoc no consta quines són les normes de conducta vulnerades, l’actuació dels acusats no podia arribar a integrar la imprudència greu.
Finalment, convé destacar que, pel que fa al límit entre el dol i la imprudència, el Tribunal Suprem s’ha pronunciat sobre un supòsit en concret: el cas que l’acusat sigui un transportista professional “coneixedor de la càrrega tòxica transportada, de la necessitat d’autorització administrativa, de la seva procedència i de la gran quantitat d’aquesta”. En aquest supòsit s’ha de descartar la imprudència i condemnar per dol eventual, sempre que el subjecte actiu executi l’acció sent conscient de les complicacions que es poden presentar (encara que no tingui la intenció de posar en risc o de perjudicar al medi ambient)[18].
3.2. Magnitud dels abocaments
A vegades, però, la manera en la que es produeixen els abocaments serà tan evident, que serà impossible sostenir que l’acusat no coneixia el perill que estava generant. És el cas de la SAP Tarragona 129/2011, de 7 de març, en la que s’enjudicia a una persona responsable d’una explotació ramadera que no havia obtingut llicència d’activitats i que va abocar purins en una extensió de 1250 metres quadrats, tenia fosses de cadàvers amb possibilitats de filtració i havia abocat purins en altres espais que tampoc estaven regulats ni condicionats[19]. Considera el tribunal que “no pot escapar-se als ulls de qualsevol observador la magnitud de l’abocament i l’absència de condicions que impedissin que es filtressin al subsol”. Per tant, conclou que aquesta realitat permet comprovar “l’existència de voluntat en la realització d’aquests abocaments i el coneixement inevitable dels mateixos”.
3.3. Reacció i capacitat de decisió i acció de l’acusat
Un altre element que tenen en compte els tribunals per determinar si concorre o no l’element subjectiu del tipus és que l’acusat realitzi alguna actuació encaminada a mitigar o reduir aquests efectes de la conducta perillosa, un cop ja s’han produït. És el cas de la SAP Castelló de la Plana núm. 335/2021, de 30 de noviembre[20]. El tribunal considera que l’acusat no va actuar dolosament, tenint en compte “la seva preocupació per solucionar aquesta problemàtica i les impossibilitats administratives amb les que es va trobar”. Aquest raonament és conforme amb el posicionament del Tribunal Suprem, que ha establert en diverses ocasions que “obra amb dol el que coneixent el perill generat amb la seva actuació no adopta cap mesura per evitar la realització del tipus”[21].
Ara bé, en aquest mateix sentit, també és rellevant si l’acusat tenia o no capacitat d’acció i de decisió. Aquest aspecte s’ha de tenir en compte tant pel moment de produir-se la conducta perillosa, com per analitzar l’actuació posterior de l’acusat. En la SAP Madrid núm. 673/2019, de 3 de desembre, es considera que aquesta “absència de presa de decisions sobre l’explotació ramadera, tot i que fos conscient que els fems podien ser arrastrats per les pluges (…) exclou el dol o l’element subjectiu del tipus”[22]. Aquí és on aquesta resolució podria ser polèmica, donat que considera que ni tan sols podria respondre a títol imprudent, perquè “no ha quedat degudament provat que tingués una voluntat encaminada a la realització de l’abocament”.
Per una altra banda, la SAP Barcelona 450/2011, de 22 de juny, absol un alcalde que era conscient dels abocaments contaminants, però que va actuar per revertir la situació[23]. En la resolució s’exposa que podia ser “autor del delicte que li atribueix el Ministeri Fiscal”, però que la prova practicada va posar de manifest que “va dur a terme una continuada actuació tendent a resoldre la problemàtica de les aigües residuals (…) de manera que si bé resulta inqüestionable que coneixia la realitat dels abocaments (…) de cap manera pot parlar-se sobre que tingués voluntat que es produís el risc generat per aquests abocaments”. Aquest raonament, per tant, porta “a excloure l’element subjectiu del tipus en la seva actuació i, en conseqüència, a la seva absolució”.
3.4. Advertències prèvies sobre la conducta perillosa
En determinats casos, la jurisprudència té especialment en compte si s’ha advertit prèviament a l’acusat. Aquest element sovint concorre en els delictes de contaminació acústica, que sovint venen precedits per actuacions policials o inspeccions administratives derivades de queixes o denúncies presentades pels veïns. En aquest sentit, el fet que els acusats hagin estat advertits per la seva conducta, implica que no podien ser aliens a la problemàtica i que, per tant, actuaven dolosament[24].
Consideren els tribunals que “el coneixement que l’acció realitzada, en el cas de les emissions acústiques, genera un risc greu en el bé jurídic, el que comporta l’existència d’una voluntarietat en la causació del risc i la representació que l’acció pot generar els perjudicis que en el cas es declaren provats”. Per tant, aquest dol “es corrobora quan coneixent l’incompliment de la norma, coneixent el resultat produït, no es desisteix de l’acció i el resultat pertorbador es manté en el temps”[25].
- CONCLUSIONS
El delicte de contaminació ambiental sanciona diverses conductes que poden ser comeses de manera dolosa (art. 325 CP) o imprudent (art. 331 CP). Ara bé, no hi ha un gran nombre de resolucions que condemnin per aquesta segona modalitat. Tot i això, els tribunals contemplen que es pugui condemnar al subjecte actiu quan, malgrat no ser coneixedor de la conducta perillosa, incompleix les normes de cura a les que es trobava obligat. Si no hi ha aquesta vulneració, la imprudència no podrà ser qualificada com a greu i, per tant, la conducta haurà de ser atípica.
Pel que fa a la seva modalitat dolosa, caldrà analitzar cas per cas el context en el que es produeixi la conducta típica i si l’acusat podia advertir o no la seva perillositat. Fins al moment, és possible trobar diversos elements en la jurisprudència que permeten determinar la voluntat i intencionalitat de l’autor. Tal com s’ha exposat, alguns dels elements que es troben a la pràctica són: el càrrec i funcions que tenia l’acusat en l’empresa, la magnitud i evidència dels abocaments, la manera com reacciona l’acusat un cop produïda la conducta perillosa, la capacitat de decisió i actuació que tenia i, finalment, si havia estat advertit prèviament.
Un aspecte que condiciona tots aquests elements és si el delicte es produeix en el si d’una empresa o administració pública. En aquestes estructures jerarquitzades, les fórmules d’imputació penal poden no ser tan clares. I, per tant, caldrà analitzar en cada cas com han de respondre els diferents subjectes implicats. Aquesta qüestió serà objecte d’un article posterior en aquest mateix blog jurídic.
Finalment, convé tenir en compte que algunes d’aquestes conductes poden ser realitzades per empreses europees en països del sud global que, a diferència de l’Estat espanyol, no les castiguen com a delictes. En aquests casos, difícilment podran ser perseguides pels tribunals espanyols, donat que tenen una competència força restringida quan el delicte s’ha comès fora del seu territori, d’acord amb l’art. 23 de la Llei Orgànica del Poder Judicial. Per tant, serà necessari seguir desenvolupant elements normatius de diligència deguda i responsabilitat empresarial per preservar els drets humans i el medi ambient a nivell global.
Autor: Eduard Castells Tio.
[1] Totes les traduccions que hi ha en aquest text han sigut realitzades per l’autor de l’article.
[2] Pérez De-Gregorio, J-J. (1996); El delito ecológico y la protección penal del medio ambiente, Centro Nacional de Educación Ambiental, pg. 2.
[4] STS 81/2008, de 13 de febrer; ponent: Juan Ramon Berdugo Gomez De La Torre; Fonament de Dret 19è.
[5] SILVA SÁNCHEZ, J-M., MONTANER FERNÁNDEZ, R. (2012); Los delitos contra el medio ambiente, Atelier, Barcelona, pg. 34.
[6] STS 81/2008, de 13 de febrer. Ponent: Juan Ramon Berdugo Gomez De La Torre. Fonament de Dret 19è. STS 388/2003, d’1 d’abril; ponent: Cándido Conde-Pumpido Tourón; Fonament de Dret 7è.
[7] STS 926/2016, de 14 de desembre; ponent: Juan Ramón Berdugo Gómez De La Torre; Fonament de Dret Setè. Aquesta línea jurisprudencial ha sigut reiterada i trasposada en nombroses resolucions de tribunals inferiors, com ara: SAP León 129/2023, de 30 de març; ponent: Núria Valladares Fernández. SAP Guadalajara 8/2022, de 31 de març, ponent: Maria Elena Mayor Rodrigo. SAP Castelló de la Plana 335/2021, de 30 de novembre; ponent: Esteban Solaz Solaz. SAP Madrid 673/2019, de 3 de desembre; ponent: Alberto Ramon Molinari López-Recuerdo. SAP Castelló de la Plana 67/2017, de 14 de febrer; ponent: Carlos Dominguez Dominguez.
[8] En el mateix sentit, STS 463/2013, de 16 de maig; ponent: Carlos Granados Perez; Fonament de Dret Primer. STS 89/2013, de 11 de febrer; ponent: Candido Conde-Pumpido Touron; Fonament de Dret Novè. STS 152/2012, de 2 de març; ponent: Carlos Granados Perez; Fonament de Dret Cinquè. STS 486/2007, de 30 de maig; ponent: Manuel Marchena Gomez; Fonament de Dret Quart. STS 52/2003, de 24 de febrer; ponent: Carlos Granados Pérez; Fonament de Dret Primer.
[9] STS 521/2015, de 13 d’octubre; ponent: Antonio del Moral García; Fonament de Dret Primer. STS 486/2007, de 30 de maig; ponent: Manuel Marchena Gómez; Fonament de Dret Quart. STS 1538/2002, de 24 de setembre; ponent: Andrés Martínez Arrieta; Fonament de Dret Tercer.
[10] STS 926/2016, de 14 de desembre (ponent: Juan Ramón Berdugo Gómez De La Torre), al Fonament de Dret núm 7è. En el mateix sentit, STS 1538/2002, de 24 de setembre; ponent: Andrés Martínez Arrieta; Fonament de Dret Tercer.
[11] SAP MADRID 391/2018, de 29 de novembre; ponent: Carlos Maria Alaiz Villafafila; Fonament de Dret Tercer.
[12] GARCÍA AMEZ, J (2022); El tipo básico del delito de contaminación ambiental del artículo
325.1 del Código Penal: principales problemas, Madrid, pg. 12. Recuperable a: https://ficp.es/wp-content/uploads/2022/10/García-Amez.-El-tipo-básico-del-delito-de-contaminac-ion-ambiental-del-articulo-325.1-del-Código-Penal.pdf .
[13] SILVA SÁNCHEZ, J-M. (2025); Derecho Penal. Parte General, Aranzadi La Ley – Civitas, Madrid, pg. 956.
[14] Aquesta imprudència professional es donarà quan “hagi actuat revelant una incapacitat tècnica del subjecte per l’exercici de la professió en qüestió”. SILVA SÁNCHEZ, J-M. (2025); Derecho Penal. Parte General, Aranzadi La Ley – Civitas, Madrid, pg. 961.
[15] STS 411/2023, de 29 de maig; ponent: Antonio Del Moral García.
[16] SAP Castelló de la Plana 67/2017, de 14 de febrer; ponent: Carlos Dominguez Dominguez.
[17] SAP Guadalajara 8/2022, de 31 de març, ponent: Maria Elena Mayor Rodrigo.
[18] STS 442/2000, 13 de març; ponent: Diego Ramos Gancedo. Aquesta resolució s’ha reiterat repetidament, per exemple en la STS 521/2015, de 13 d’octubre; ponent: Antonio del Moral García; Fonament de Dret Primer.
[19] SAP Tarragona 129/2011, de 7 de març; ponent: Jose Manuel Sanchez Siscart.
[20] SAP Castelló de la Plana 335/2021, de 30 de noviembre; ponent: Esteban Solaz Solaz.
[21] STS 327/2007, de 27 d’abril; ponent: Enrique Bacigalupo Zapater.
[22] SAP Madrid 673/2019, de 3 de desembre; ponent: Alberto Ramon Molinari Lopez-Recuero.
[23] SAP Barcelona 450/2011, de 22 de juny; ponent: Jose Carlos Iglesias Martin.
[24] Aquest raonament es pot trovar, per exemple, en la SAP Cáceres 242/2018, de 20 de juliol; ponent: Maria Carmen Romero Cervero. I en la SAP Huesca 158/2011, de 7 de novembre; ponent: Jose Tomas Garcia Castillo.
[25] SAP MADRID 391/2018, de 29 de novembre; ponent: Carlos Maria Alaiz Villafafila; Fonament de Dret Segon.
