PROBLEMES PRÀCTICS EN EL DELICTE DE CONTAMINACIÓ AMBIENTAL. SEGONA PART: ATRIBUCIÓ DE RESPONSABILITAT I COMISSIÓ PER OMISSIÓ
- INTRODUCCIÓ
En la primera part d’aquest article, publicat en aquest mateix blog jurídic, s’analitzava l’evolució del delicte de contaminació ambiental i es sistematitzaven els criteris jurisprudencials que utilitzen els jutjats i tribunals per distingir entre la seva modalitat dolosa i la modalitat imprudent. I és que la contaminació ambiental presenta la particularitat que, normalment, es comet en el marc d’activitats empresarials que el que pretenen és, en última instància, maximitzar el seu benefici econòmic. És a dir, la finalitat principal no és lesionar el medi ambient, però l’autor del delicte ho accepta i no fa res per evitar-ho.
Davant d’aquesta realitat, sorgeixen dues noves problemàtiques, sobre autoria i responsabilitat penal. En primer lloc, apareix la dificultat de determinar qui ha de respondre quan el delicte es comet en el si d’una estructura jerarquitzada, que normalment serà una empresa. És a dir, si hem de castigar a un alt càrrec o a un directiu, quan qui executa materialment l’acció contaminant és un subordinat. I, en segon lloc, la qüestió de si podem fer responsable al titular d’una activitat o servei, no tant per haver desplegat una conducta contaminant, si no, al contrari, per no haver evitat que es produís. Per exemple, podrien respondre els funcionaris o membres d’una administració pública (com ara un alcalde) per no evitar que determinades instal·lacions municipals produïssin residus contaminants? Aquest article intentarà donar resposta a aquestes qüestions.
- AUTORIA I EXECUCIÓ DEL DELICTE
El sistema d’atribució de responsabilitat penal, pel que fa al títol de participació, segueix les estructures clàssiques de la teoria del delicte. Segons l’art. 28 del Codi Penal, CP, serà considerat autor o coautor aquella persona que executa el fet delictiu, inductor qui influeix psicològicament i determina a una persona a cometre el delicte i, finalment, cooperador necessari qui realitza un acte sense el qual no s’hagués pogut produir el delicte. Així mateix, l’investigat serà considerat còmplice del delicte si participa d’alguna altra manera en la seva execució, però sense que la seva actuació tingui l’entitat suficient per arribar a integrar alguna de les tres categories anteriors, tal com preveu l’art. 29 CP.
El problema apareix quan és l’administrador, el directiu o un alt càrrec qui dona l’ordre de cometre un delicte, però no participa de cap altra manera en la seva execució. Per exemple, un administrador que ordena a un treballador que aboqui purins al riu, sense que faci res per ajudar-lo a fer-ho. Aquesta qüestió ha sigut objecte d’un ampli debat doctrinal. Partint de la teoria del domini del fet, és autor qui tingui el domini objectiu i subjectiu del fet delictiu[1]. Seguint aquesta premissa sembla difícil poder responsabilitzar al directiu. I és que el superior no domina psíquica o físicament al treballador, sinó que aquest pot decidir si compleix les ordres i comet el delicte, o si, pel contrari, no fa cas al seu superior.
El treballador, per molt que sigui un subordinat en l’estructura jeràrquica, no té anul·lada la seva voluntat ni es troba en una situació de coacció o intimidació. Per tant, se li pot exigir que es negui a cometre il·lícits penals, encara que sigui incomplint ordres dels seus superiors. Ara bé, això vol dir que sempre respondrà penalment per haver fet cas al seu superior? Dependrà de si la seva actuació se cenyeix a realitzar aquelles conductes que formen part de la seva esfera d’actuació professional. Es considerarà una conducta neutral -i, per tant, atípica- l’actuació del subordinat que s’hagi limitat a complir les tasques que tenia encomanades professionalment. Fins i tot, en el cas que conegués que amb la seva actuació estava contribuint a cometre un delicte. En canvi, el treballador podrà ser considerat còmplice quan hagi infringit un deure específic o s’hagi apartat de les tasques professionals que tenia atribuïdes, adaptant-se i facilitant conscientment el fet delictiu[2].
Malgrat que no es pugui eximir de responsabilitat al treballador, sembla que no responsabilitzar al directiu seria contrari al sentit comú. Sobretot tenint en compte que s’ha valgut de la cadena de comandament per donar l’ordre de cometre un delicte. El problema és que el Codi Penal té un concepte d’autor força restringit, que fa difícil considerar autor a qui no ha participat en l’execució material del delicte. Davant d’això, la doctrina ha proposat diverses solucions, l’anàlisi de les quals s’escapa de l’objecte d’aquest article. En qualsevol cas, cap d’elles aplica a la perfecció ni es troba exempta d’objeccions. Davant d’aquesta realitat, la jurisprudència s’ha anat adaptant a cada cas en concret, trobant solucions que s’han mogut entre la coautoria (en la construcció coneguda com l’autor darrera de l’autor), l’autoria mediata, la inducció i la comissió per omissió. Així doncs, el Tribunal Suprem «ha establert un criteri ample d’autoria, que permet adaptar-se a cada situació amb certa flexibilitat»[3]. Per altre cantó, cal tenir en compte que alguns autors han proposat noves construccions dogmàtiques, com l’anomenada autoria no executiva, que de moment no han sigut aplicades per la jurisprudència[4].
Al seu torn, el delicte de contaminació ambiental és un delicte que pot ser comès per omissió. El que facilita l’atribució de responsabilitat al superior jeràrquic, tal com es desenvolupa a continuació.
- COMISSIÓ PER OMISSIÓ
L’element essencial de les conductes actives, supòsit que s’ha analitzat fins ara, és que el subjecte desenvolupa una acció que provoca el resultat lesiu. En canvi, es comet un delicte d’omissió quan el fet delictiu es produeix perquè «el subjecte omet una determinada acció, malgrat que hagués pogut realitzar-la»[5]. I, precisament, el delicte de contaminació ambiental és un dels delictes que pot ser comés també de manera omissiva. Així ho recorda la Sentència de l’Audiència Provincial, SAP, de Guadalajara núm. 8/2022, de 31 de març, en afirmar que es tracta d’un delicte que «admet conductes actives i omissives i no és de pròpia mà, com té reconegut la jurisprudència del Tribunal Suprem, atès que l’element decisiu de la imputació típica no és el moviment corporal de l’operador dels residus involucrats, sinó la infracció dels deures legals i reglamentaris que incumbeixen»[6].
Doncs bé, en aquest cas, la figura a aplicar al directiu seria la de la comissió per omissió. Aquesta figura té la mateixa estructura que el delicte d’omissió pura, però amb tres elements addicionals: la producció d’un resultat, la possibilitat d’evitar-lo i l’existència d’una posició de garant, que es donarà quan el subjecte tingui «una específica funció de protecció del bé jurídic afectat o una funció personal de control d’una font de perill»[7].
El Tribunal Suprem ha observat que aquest esquema, en els delictes de contaminació ambiental, es pot donar sobretot en dos grups de casos. El primer el conformarien aquells supòsits en els que s’enjudiciï a «directius o titulars d’empreses per permetre la realització d’actes de contaminació per part de treballadors de l’empresa»[8]. Això és possible perquè hi ha un consens jurisprudencial i doctrinal en reconèixer que els superiors jeràrquics ostenten una posició de garantia respecte als seus treballadors, com a mínim en aquells àmbits de risc que presenta l’activitat pròpia de l’empresa[9].
El segon grup de casos es donaria en el si d’administracions públiques, respecte dels «responsables públics per, per exemple, no evitar abocaments contaminants derivats del funcionament incorrecte d’instal·lacions de les quals tenen les competències per a la seva supervisió»[10]. És a dir, en el cas d’administracions públiques, la responsabilitat prové de no haver vetllat suficientment la font de perill sobre la qual tenien atribuïda certa responsabilitat. Ara bé, aquest deure de vigilància i control no és absolut. Per tant, caldrà analitzar en cada cas si existeix alguna norma que atribueixi deures concrets i col·loqui als responsables en l’anomenada posició de garantia.
Per exemple, en les sentències 1705/2001, de 29 de setembre, i 45/2007, de 29 de gener, el Tribunal Suprem condemna a alcaldes i responsables municipals per uns abocaments contaminants produïts per deficiències en el servei de depuració d’aigües residuals. El Tribunal considera que els condemnats es trobaven en una posició de garantia derivada de la Llei de Bases del Règim Local, que «declara la competència del municipi per la protecció del medi ambient i el tractament de residus, clavegueram i aigües residuals, així com la obligatorietat, en municipis que superen un determinat número d’habitants, de prestar serveis de tractament de residus»[11]. Aquesta línia jurisprudencial també la trobem en resolucions de tribunals inferiors, com pot ser la Interlocutòria de l’Audiència Provincial de Logronyo núm. 239/2024, de 2 de juliol, en la que s’afirma que «l’Ajuntament i la seva alcaldessa tenen una posició de garantia, al ser-los-hi encomanada per la legislació l’obligació de vetllar pel medi ambient dins de l’àmbit de les competències municipals (…) que inclou la depuració de totes les aigües residuals generades en el municipi abans de ser abocades al riu»[12].
L’estructura de la comissió per omissió també requereix que l’autor hagi actuat amb voluntat i coneixement. El dol del delicte, en aquests casos, haurà de venir donat per la voluntat de l’autor de no realitzar l’acció que li era exigible, pel coneixement que, mitjançant la seva acció, podia evitar el resultat i per la consciència de la posició que ocupava (que és el que genera la posició de garantia)[13]. Així doncs, no es podrà castigar a l’investigat quan hagi intentat controlar o revertir la situació, fins i tot si no ho aconsegueix i el resultat s’acaba produint igualment. I és que això serà determinant per excloure l’element subjectiu del delicte. Aquest supòsit es pot observar en la SAP Barcelona 450/2011, de 22 de juny, en la que es considera que l’alcalde podia ser «autor del delicte que li atribueix el Ministeri Fiscal», però que la prova practicada va posar de manifest que «va dur a terme una continuada actuació tendent a resoldre la problemàtica de les aigües residuals (…) de manera que si bé resulta inqüestionable que coneixia la realitat dels abocaments (…) de cap manera pot parlar-se sobre que tingués voluntat que es produís el risc generat per aquests abocaments. El que ha de conduir a excloure l’element subjectiu del tipus en la seva actuació i, en conseqüència, a la seva absolució»[14].
- IGNORÀNCIA DELIBERADA
Què succeeix en aquells casos en els quals la persona que ocupa la posició de garantia es nega a prendre consciència de la problemàtica denunciada? La seva conducta és atípica per no haver conegut la situació de perill?
En aquests casos cal recórrer a la figura de la ignorància deliberada[15]. És a dir, la necessitat de fer responsable a qui «provoca deliberada o intencionalment la seva pròpia ceguera»; de castigar al subjecte per «la seva ceguera voluntària, deliberada o intencional o (…) quan la seva falta de coneixement deriva d’una indiferència grollera»[16]. En aquest sentit, resulta il·lustrativa la STS núm. 411/2023, de 29 de maig, en la que el Tribunal afirma que, tenint en compte la prova desplegada, és totalment racional deduir que l’acusat no podia ser aliè a l’activitat denunciada[17]. Arriba a aquesta conclusió donat el seu càrrec, ja que considera que aquest no només li permetia aturar o modificar les condicions irregulars en les que es realitzava l’activitat empresarial, sinó que, per la seva posició a l’empresa, «necessàriament havia de conèixer aquestes circumstàncies». Sovint, els elements circumdants a una explotació contaminant no són «detalls insignificants que poden escapar-se-li a un alt directiu; es tracta d’una activitat molt rellevant de l’empresa amb una problemàtica, inclús litigiosa, que no pot passar inadvertida a l’administrador. Desentendre’s completament d’això seria un clar cas de comissió per omissió». Per tant, conclou el Tribunal Suprem que és correcte considerar que «existia un dol, al menys eventual» en aquells casos en els que l’autor aplica una lògica de «prefereixo no saber més».
Autor: Eduard Castells Tio.
En qualsevol cas, la ignorància deliberada segueix sent una figura jurídica controvertida tant en la doctrina com en la jurisprudència penal[18].
Pel que, tenint en compte tot el que s’ha exposat anteriorment, no hi ha una resposta evident i estàtica sobre qui serà responsable per un delicte de contaminació ambiental. Caldrà analitzar cada cas concret per determinar si la responsabilitat penal recau sobre els superiors jeràrquics, els propis treballadors o, fins i tot, sobre terceres persones que hagin pogut veure’s-hi implicades.
[1] ROBLES PLANAS, R. (2023). Imputación del delito económico a personas físicas (i). Tipo objetivo. En SILVA SANCHEZ, J-M. (dir.) y ROBLES PLANAS, R. (coord..), Lecciones de Derecho penal económico y de la empresa, 2a Edició. Editorial Atelier Libros Jurídicos: Barcelona. p. 155.
[2] ROBLES PLANAS, R. (2023), Op. cit. p. 161. Tot i això, part de la doctrina s’aparta d’aquesta objectivació de la participació i aplica teories subjectives, en les que el treballador serà responsable en funció del grau de coneixement que tingui sobre la comissió futura del delicte al que contribueix.
[3] Totes les traduccions que hi ha en aquest text han estat realitzades per l’autor de l’article.
De Porres Ortiz de Urbina, E. (2020). La responsabilidad penal de los directivos de empresa. Revista de Jurisprudencia Lefevre (disponible a: https://elderecho.com/la-responsabilidad-penal-de-los-directivos-de-empresa).
[4] El professor ROBLES PLANAS ha plantejat la possibilitat d’aplicar un nou concepte d’autoria, en el qual la participació en l’execució del fet no sigui determinant per considerar autor a qui dona l’ordre d’execució. ROBLES PLANAS, R. (2012). La autoría no ejecutiva. InDret 2/2012, Barcelona. pp. 1-2 (disponible a: https://indret.com/la-autoria-no-ejecutiva/).
[5] MIR PUIG, S. (2016). Derecho Penal. Parte General, 10a Edició. Editorial Reppertor: Barcelona. pp. 324-325.
[6] SAP Guadalajara núm. 8/2022, de 31 de març; ponent: María Elena Mayor Rodrigo; Fonament de Dret Tercer.
[7] MIR PUIG, S. (2016). Op. cit. pp. 326-327.
[8] ALASTUEY DOBÓN, C. (2013). Derecho penal ambiental: formas de imputación de responsabilidad criminal en los delitos contra el medio ambiente. p. 343. (disponible a: https://www.boe.es/biblioteca_juridica/anuarios_derecho/abrir_pdf.php?id=ANU-O-2013-10033900354).
[9] El fonament i origen d’aquesta posició de garantia s’ha defensat des de diferents posicions dogmàtiques Per més informació sobre aquesta qüestió, pot consultar-se LASCURÁIN SÁNCHEZ, J. (2018). El compliance officer 1: funciones y regulación jurídica. Universitat Oberta de Catalunya (UOC). pp. 22-26 (disponible a: https://hdl.handle.net/10609/142486).
[10] ALASTUEY DOBÓN, C. (2013). Op. cit., ídem.
[11] STS 1705/2001, de 29 de setembre; ponent: José Jiménez Villarejo; Fonament de Dret 2n. STS 45/2007, de 29 de gener; ponent: Diego Antonio Ramos Gancedo; Fonament de Dret 3r. En aquest mateix sentit: ALASTUEY DOBÓN, C. (2013); Op. cit., ídem.
[12] SAP Logroño 239/2024, de 2 de juliol; ponent: José Carlos Orga Larres; Fonament de Dret 12è.
[13] MIR PUIG, S., (2016). Op. cit. p. 340. Ara bé, el dol no requereix que l’autor conegui que, efectivament, ocupa una posició de garantia. Aquest extrem només implicaria que, a més del fet, l’autor és també conscient de l’antijuridicitat del mateix. Però, en la majoria de casos, això no serviria per arribar a excloure la responsabilitat de l’autor o a plantejar un error de prohibició, partint de la màxima ignorantia iuris non excusat.
[14] SAP Barcelona 450/2011, de 22 de juny; ponent: José Carlos Iglesias Martín; Fonament de Dret 5è.
[15] El seu equivalent en el Dret anglosaxó seria el conegut com a wilfull blindness.
[16] FEIJOO SÁNCHEZ, B. (2015). La teoría de la ignorancia deliberada en Derecho penal: una peligrosa doctrina jurisprudencial. InDret 3/2015: Barcelona. p. 2 (disponible a: https://indret.com/la-teoria-de-la-ignorancia-deliberada-en-derecho-penal-una-peligrosa-doctrina-jurisprudencial/).
[17] STS 411/2023, de 29 de maig; ponent: Antonio Del Moral García; Fonament de Dret 6è.
[18] A mode d’exemple, BEL GONZÁLEZ, E. (2018). La ignorancia deliberada en el Derecho penal espanyol. Revista Jurídica Universidad Autónoma de Madrid, núm. 37. pp. 314-315.
