Recurs de cassació estatal contra la sentència de TSJC que desestima el recurs contenciós administratiu interposat contra el Pla Especial Urbanístic del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona (CAACB).
En data 17 de juliol de 2025, la Secció Tercera de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictar la Sentència núm. 2754/2025, en el marc del procediment ordinari 282/2020, per mitjà de la qual es va desestimar el recurs contenciós administratiu interposat per DEPANA, sota la direcció tècnica del Fons de Defensa Ambiental, contra l’aprovació definitiva del Pla Especial Urbanístic del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona (CAACB).La impugnació del Pla Especial Urbanístic promogut per l’Ajuntament de Barcelona i BIMSA (Barcelona d’Infraestructures Municipals, S.A.) va ser motivada, principalment, per l’emplaçament escollit per a la implantació del CAACB, atès que el mateix se situa en un espai natural protegit de Catalunya. Concretament, la ubicació escollida consisteix en un sòl especialment protegit situat dins del Parc Natural de la Serra de Collserola, declarat mitjançant Decret 146/2010, de 19 d’octubre. També es troba inclòs en el Pla Especial de protecció del medi natural i del paisatge (PEIN de la Serra de Collserola) i es tracta d’un territori declarat com a Zona d’Especial Conservació (ZEC) i, per tant, integrant de la Xarxa Natura 2000.
En l’escrit de demanda presentat es va argumentar que la construcció del CAACB en l’emplaçament escollit generarà un greu impacte en els valors naturals, la connectivitat i la funcionalitat ecològica del Parc Natural i contravindria la Directiva Hàbitats. No obstant això, això, malgrat que els valors naturals existents es troben reconeguts en la mateixa documentació de l’expedient administratiu, la Sala va ometre aquest fonament. De fet, en cap moment de la Sentència es menciona la protecció ambiental de l’emplaçament en qüestió, argument que, tal com s’ha mencionat prèviament, era el principal per a la impugnació del Pla Especial.
Un altre aspecte rellevant omès per la Sala és el fet que el sòl objecte de controvèrsia ha de ser considerat com un sòl no urbanitzable d’especial protecció, el qual disposa d’unes característiques diferents del sòl no urbanitzable comú. En aquest sentit, és important destacar que els primers gaudeixen d’un nivell elevat de protecció en virtut de la normativa urbanística ambiental que comporta una limitació del seu règim d’usos.
Així mateix, es va al·legar que el Pla Especial havia de ser declarat nul de ple dret a conseqüència de la vulneració de certs principis com els de desenvolupament sostenible, interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics i proporcionalitat respecte al dret a un medi ambient adequat, entre d’altres.
Finalment, també van ser al·legades diverses deficiències del procediment d’avaluació ambiental estratègica, com la inadequada consideració d’alternatives reals i la manca d’un estudi d’avaluació de la mobilitat generada.
No obstant això, la Sentència omet els mencionats arguments o, simplement, els desestima a partir d’una manca de prova sense dur a terme una anàlisi adequada, ni amb la deguda diligència.
És important destacar que, paral·lelament al curs del procediment de referència, DEPANA, comptant altra vegada amb la direcció tècnica del Fons de Defensa Ambiental, va interposar un recurs contenciós administratiu davant del Jutjat Contenciós Administratiu de Barcelona contra l’atorgament, per part de l’Ajuntament de Montcada i Reixac, de la llicència d’obres per iniciar la construcció de l’equipament.
En aquest sentit, cal recordar que, per mitjà de l’escrit d’interposició, es va sol·licitar l’adopció d’una mesura cautelar de suspensió de l’executivitat de la llicència d’obres impugnada. Es va al·legar la manifesta existència de danys i perjudicis d’impossible o difícil reparació, així com l’aparença de bon dret i la manca de pertorbació d’interessos generals (requisits establerts per la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administratiu, LJCA).
Doncs bé, el Jutjat Contenciós Administratiu núm. 11 de Barcelona va dictar una Interlocutòria per mitjà de la qual estimava la mesura cautelar sol·licitada i acordava la suspensió de l’executivitat de les obres per a la construcció del CAACB. La magistrada va al·legar que havia de prevaldre la protecció del medi ambient enfront de l’interès general de millora de les instal·lacions del centre dins d’un àmbit especialment protegit.
Tal com es va exposar en l’article publicat en aquest mateix blog el gener de 2025, l’Ajuntament de Barcelona i BIMSA van interposar un recurs d’apel·lació contra la mencionada Interlocutòria que va ser elevat a la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la qual va dictar Sentència desestimant el recurs d’apel·lació.
No obstant això, tal com ja s’ha expressat, en aquest cas la Sala dicta una Sentència ometent per complet la protecció ambiental que gaudeix l’àmbit d’aplicació del Pla Especial impugnat.
Davant d’aquesta resolució, s’ha presentat un escrit de preparació de recurs de cassació estatal per tal d’impugnar la Sentència dictada.
En aquest escrit es va expressar que la Sentència incorria en les següents infraccions que han estat rellevants i determinants per a la decisió:
- Vulneració del dret de la Unió Europea: Directiva Hàbitats.
- Vulneració de la Llei del Sòl i Rehabilitació Urbana: el Sòl No Urbanitzable d’especial protecció i el principi de desenvolupament sostenible.
- Vulneració del principi d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics regulat a la Constitució espanyola.
- Vulneració del principi de proporcionalitat en relació amb el dret a un medi ambient adequat.
- Vulneració de la Llei 21/2013 d’avaluació ambiental: inadequada consideració d’alternatives.
- Vulneració de la jurisprudència del Tribunal Suprem, del Tribunal Constitucional i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
- Vici per incongruència omissible i vulneració del dret a una tutela judicial efectiva. Vulneració de la llei d’enjudiciament civil i la Constitució espanyola.
Finalment, en tractar-se d’un recurs de cassació, es va haver de justificar adequadament la concurrència d’interès cassacional objectiu i la conveniència d’un pronunciament de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem.
En aquest sentit, es va al·legar que, de conformitat amb l’article 88.2.b) de la LJCA, podrà apreciar-se interès cassacional objectiu quan la resolució que s’impugna assegui una doctrina sobre les normes de Dret estatal o de la Unió Europea que pugui ser greument danyosa pels interessos generals. Així doncs, queda més que acreditat com la Sentència impugnada pot assentar un perillosíssim precedent que pot implicar greus conseqüències pels interessos generals tals com el fet de gaudir d’un medi ambient adequat.
El fet que es permeti la construcció d’infraestructures com la plantejada en aquest cas pot implicar la rèplica en molts altres espais naturals protegits. En aquest sentit, es posen en risc tots els objectius aconseguits fins al moment i la lluita incansable tant en l’àmbit ciutadà com institucional.
La Sentència implica menysprear la protecció ambiental regulada a la normativa estatal i comunitària, així com contravenir la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i del Tribunal Suprem.
El fet, doncs, de transgredir la normativa ambiental establerta fins al moment implica en si mateix una vulneració del principi de no regressió ambiental.
Així mateix, es va plantejar l’existència d’interès cassacional objectiu per a la formació de jurisprudència atès que s’obre un debat en relació amb la distinció entre un sòl no urbanitzable comú i un sòl no urbanitzable d’especial protecció. En aquest sentit, és necessària la formació de jurisprudència per entrar a valorar si entre les destinacions del sòl no urbanitzable d’especial protecció és adequada la instal·lació d’un equipament com el CAACB, és a dir, un equipament que no persegueix la preservació dels espais, sinó que pretén canviar el destí dels sòls i destinar-los a urbanització i, per tant, un equipament que no és propi d’aquest tipus de sòls. En altres paraules: és el sòl no urbanitzable d’especial protecció el destí adequat per a aquest tipus d’equipament?
D’acord amb la fonamentació exposada, es va sol·licitar que l’Alt Tribunal que es pronunciés sobre les qüestions concretes adduïdes tenint en compte les infraccions comeses per la Sentència impugnada.
Segons les estadístiques judicials publicades a la pàgina web del Consejo General del Poder Judicial, la mitjana d’admissions dels recursos de cassació en via contenciosa administrativa és d’un 14,17%, fet que implica una mitjana d’inadmissions del 85,83%. Aquest percentatge es deu al fet que es tracta d’un recurs extraordinari que requereix el compliment d’estrictes requisits tècnics i s’inadmeten la majoria per errors formals o perquè no presenten un interès cassacional objectiu suficient.
A l’espera de rebre el resultat, des de DEPANA i el Fons de Defensa Ambiental confiem a formar part del petit percentatge d’admissions i poder aconseguir un pronunciament del Tribunal Suprem favorable per tal d’evitar la construcció d’aquest equipament en un espai natural protegit com és el Parc Natural de la Serra de Collserola.
Autora: Meritxell Cotrina.
