L’impacte de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans Verein KlimaSeniorinnen Schweiz i altres contra Suïssa del 2024. Es pot dir que la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans ha passat d’una protecció individualitzada del medi ambient a una de col·lectiva?
La jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha evolucionat de manera significativa pel que fa a la interpretació i reconeixement del dret al medi ambient. Un dret que no està directament reconegut en el Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH) però que s’ha garantit a través de les seves decisions. En efecte, el TEDH ha desenvolupat una protecció indirecta del dret al medi ambient, demostrant el caràcter expansiu i progressiu del Conveni. Aquesta protecció s’ha fonamentat principalment en l’article 8 del CEDH, que reconeix el dret a la vida privada i familiar; tot i que també en l’article 2 del CEDH sobre el dret a la vida i en l’article 10 del CEDH sobre el dret a la informació. Aquesta jurisprudència ha permès una protecció efectiva del medi ambient malgrat l’absència de reconeixement explícit en el Conveni o en els protocols addicionals. I també ha portat al fet que es plantegin els tractats i tribunals de drets humans com a instruments eficaços per a la protecció del dret humà al medi ambient malgrat que en un inici no formi part del seu llistat de drets de manera literal[1].
L’inici d’aquest reconeixement a un dret a un medi ambient sa vinculat a la vida privada i familiar de l’article 8 del CEDH es troba sobretot en el cas del TEDH López Ostra contra Espanya de 1994. En ell es va reconèixer a la família López Ostra que la contaminació ambiental que patien a casa seva vulnerava l’article 8 del CEDH. Aleshores ja es requeria a l’Estat espanyol accions estatals per evitar danys concrets a uns ciutadans específics. Quatre anys més tard, a Guerra i altres contra Itàlia el TEDH va destacar la importància del dret a l’accés a la informació ambiental per garantir la protecció dels drets fonamentals fixats en el CEDH. Ambdós casos, així com molts d’altres, es basaven en un enfocament individual. Aleshores es reconeixia una vulneració del CEDH quan s’aconseguia provar que els demandants es veien afectats per la contaminació de manera immediata i directa.
A partir dels anys 2000, el TEDH amplia la seva interpretació, establint la responsabilitat dels estats no només en la regulació de l’activitat industrial sinó també en la protecció activa dels ciutadans davant danys ambientals. La sentència del TEDH Fadeyeva contra Rússia del 2005 va reconèixer que els estats tenen obligacions positives per protegir la població de la contaminació, fins i tot quan aquesta prové d’actors privats.
Amb Cordella i altres contra Itàlia del 2019 el Tribunal admetia que la inacció estatal davant la contaminació industrial no només impactava a individus concrets, sinó que també afectava a tota la col·lectivitat. Fins i tot concretava que els estats han d’adoptar mesures per evitar riscos ambientals greus a la comunitat.
Aquesta evolució culminà l’any passat, el 2024, amb la sentència Verein KlimaSeniorinnen Schweiz i altres contra Suïssa. En ella el TEDH reconeix que el canvi climàtic representa una amenaça directa per als drets humans i que els estats tenen l’obligació d’implementar mesures efectives per mitigar-ne els efectes.
El cas, defensat per quatre senyores grans suïsses i una associació també suïssa anomenada KlimaSeniorinnen Schweiz, els membres de la qual són també senyores grans, admet aquesta reclamació exercida de manera col·lectiva.
Les demandants argumentaven que la inacció del govern suís en la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle afectava la seva salut i la seva vida; sobretot davant les onades de calor —a Suïssa!— agreujades pel canvi climàtic.
El TEDH, tot i que va inadmetre la demanda per part de les quatre dones suïsses, va admetre i estimar la demanda per part de l’associació i va concloure que la manca de mesures efectives per mitigar el canvi climàtic constituïa una vulneració del dret a la vida privada i familiar de l’article 8 del CEDH. A més, el TEDH també va declarar la violació de l’art. 6 CEDH, relatiu al dret a un procés equitatiu, en tant que els tribunals interns no havien donat prou raons per no examinar el fons de les demandes de les demandants.
Amb Verein KlimaSeniorinnen Schweiz[2] s’obre la porta a futures demandes contra els estats que no adoptin polítiques contra el canvi climàtic que siguin eficaces. Es reconeix el dret a un medi ambient sa com un dret fonamental que transcendeix la dimensió individual i exigeix accions estatals contundents per fer front a l’emergència climàtica. Les decisions del Tribunal Europeu de Drets Humans vinculen a tots els estats que formen part del Consell d’Europa i que han ratificat el Conveni Europeu de Drets Humans. Com ara Espanya. D’ençà de Verein KlimaSeniorinnen Schweiz, no només s’ha admès la reclamació d’aquest dret de manera col·lectiva sinó que a més a més l’emergència climàtica ha passat a formar part dels criteris interpretatius i decisius de la doctrina del TEDH. Uns criteris que caldrà aplicar en tots els estats membres. També a Espanya, a on malauradament, la sequera, les calamitats climatològiques i les onades de calor són força més dramàtiques que a Suïssa.
[1] https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=9858270&utm_source=chatgpt.com
[2] https://hudoc.echr.coe.int/eng/#{%22itemid%22:[%22002-14304%22]}
Autora: Mar Aguilera Vaqués, Vocal de l’FDA
