Quan el desenvolupament justifica la regressió ambiental
La regressió ambiental rarament es presenta com una regressió. I encara menys al Paraguai. Gairebé sempre apareix embolcallada amb paraules nobles: desenvolupament, modernització, sobirania energètica, inversió, creixement. El llenguatge s’adapta als discursos de moda que parlen de nous recursos i noves tecnologies. El que no es renova és la racionalitat que imposa la flexibilització progressiva de qualsevol límit ecològic, que apareix quan el territori comença a ser percebut com una oportunitat d’acumulació. Això és, precisament, el que avui torna a estar en discussió al voltant del Parc Nacional Mèdanos del Chaco[i].
Es tracta d’una àrea situada a l’extrem nord-occidental del Paraguai que protegeix prop de 600.000 hectàrees d’un dels ecosistemes més singulars i fràgils del Gran Chaco sud-americà. Les seves dunes interiors, boscos secs i aiguamolls temporals formen part d’una zona de gran biodiversitat, vinculada a la Reserva de Biosfera del Chaco i a l’aqüífer Yrendá, una de les principals reserves subterrànies d’aigua de la regió.
El projecte impulsat pretén modificar la protecció legal de l’àrea per permetre activitats de prospecció, exploració i eventual explotació d’hidrocarburs —principalment gas natural i petroli— així com de recursos minerals. Però aquesta iniciativa forma part d’un patró més ample d’afebliment gradual del dret ambiental paraguaià[ii]. Primer apareixen indicis que és un recurs econòmicament atractiu; després emergeix el discurs sobre el «desenvolupament»; a continuació es relativitzen les garanties ambientals existents; i, finalment, un règim d’excepcionalitat acaba normalitzant-se. El mecanisme ja és conegut.
A Paso Yobái[iii], l’expansió minera va avançar sota promeses d’ocupació, dinamització econòmica i progrés local. El resultat va incloure denúncies reiterades per contaminació amb mercuri i cianur, conflictes socials, fragmentació comunitària i un qüestionament cada vegada major sobre la capacitat de control de l’Estat[iv]. En el model agroexportador succeeix una cosa semblant: la flexibilització de les restriccions sobre agroquímics acostuma a justificar-se en nom de la competitivitat i la productivitat, encara que els impactes sobre les comunitats rurals, els cursos d’aigua i la biodiversitat siguin cada vegada més visibles. Ara dediquen la mateixa retòrica als Mèdanos del Chaco.
L’argument del desenvolupisme es reorganitza al voltant del gas natural i d’un suposat imperatiu energètic nacional[v]. Es planteja que el Paraguai podria afrontar futurs dèficits d’energia i que, per tant, cal avançar cap a noves formes d’explotació dels recursos. Però convé aturar-se un moment davant d’aquest relat, perquè el concepte de “desenvolupament” al Paraguai ha de ser discutit amb molta més profunditat de la que solen permetre els discursos parlamentaris.
El Paraguai és una potència hidroelèctrica des de fa dècades. Itaipú i Yacyretá van ser presentades històricament com a motors de modernització i benestar col·lectiu[vi]. Tanmateix, n’hi ha prou d’observar les condicions materials d’amplis sectors de la població per advertir la distància entre la promesa desenvolupista i la realitat social. L’abundància energètica no va eliminar la precarietat laboral, ni la desigualtat estructural, ni el dèficit sanitari, ni la fragilitat educativa. Tampoc no va transformar substancialment la infraestructura pública ni les condicions de vida de la majoria.
Una gran part de l’energia produïda acaba articulada en processos concentrats d’acumulació que beneficien desproporcionadament determinats sectors econòmics, mentre enormes segments socials romanen relativament exclosos d’aquests beneficis.
Entre l’agronegoci, les criptomineries i l’especulació financera, es privatitzen els beneficis i es socialitzen els costos. Si no, n’hi hauria prou de preguntar qui continua amortitzant —directament o indirectament— els deutes històrics d’Itaipú mentre d’altres converteixen energia subvencionada en rendibilitat extraordinària[vii].
No regressió: quan els límits es tornen negociables
En el cas dels Mèdanos del Chaco, els riscos no són menors. Les comunitats guaraní-ñandeva fa temps que alerten sobre l’amenaça que suposaria intervenir una zona que allotja l’aqüífer Yrendá, principal reserva d’aigua subterrània del Chaco paraguaià i part d’un sistema transfronterer compartit amb Bolívia i l’Argentina[viii]. També han assenyalat l’absència de la consulta lliure, prèvia i informada, malgrat tractar-se de territoris directament vinculats a les seves formes de vida.
Aquí apareix una qüestió fonamental: el principi de no regressió ambiental. Aquest principi, desenvolupat progressivament en el dret ambiental contemporani i consolidat especialment en els debats internacionals des de finals del segle XX —amb importants elaboracions doctrinals en autors com Michel Prieur i una creixent recepció jurisprudencial a l’Amèrica Llatina— sosté que els nivells de protecció ambiental assolits no haurien de retrocedir. La seva incorporació a l’article 3.c de l’Acord d’Escazú[ix], juntament amb el principi de progressivitat, constitueix probablement una de les seves expressions normatives més rellevants a l’Amèrica Llatina.
La lògica és relativament senzilla: si la degradació ecològica és acumulativa i sovint irreversible, el dret no pot permetre que les garanties conquerides s’afebleixin segons quines siguin les conjuntures econòmiques o les necessitats polítiques del moment[x].
En teoria, el principi sembla sòlid. A la pràctica, però, acostuma a relativitzar-se tan bon punt apareixen interessos extractius prou intensos.
En relació amb el Parc Nacional Médanos del Chaco, el mateix Ministeri de Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible del Paraguai havia rebutjat anteriorment una proposta semblant de flexibilització perquè representava una regressió ambiental i pels riscos associats a la degradació de l’àrea protegida[xi]. I fins i tot dins de les posicions més moderades van sorgir discrepàncies importants: incompatibilitat jurídica entre la categoria de parc nacional i les activitats hidrocarburíferes; absència de delimitacions precises; insuficiència d’estudis tècnics; riscos per als corredors biològics i els cursos subterranis d’aigua.
Però la qüestió supera àmpliament el pla jurídic. Les àrees protegides existeixen precisament perquè hi ha territoris que no poden quedar completament subordinats a la lògica de l’explotació permanent. Tal com es va recordar durant l’audiència pública en la qual es va debatre la flexibilització de la regulació legal dels Mèdanos del Chaco, només una petita fracció del Chaco paraguaià manté nivells de protecció d’aquesta magnitud. La resta ja ha estat intensament transformada per l’expansió agropecuària, la desforestació i les diferents formes d’expansió econòmica.
Per això és enganyós presentar el debat com una disputa entre «ambientalistes antiprogrés» i «desenvolupistes racionals». Aquesta simplificació funciona com un mecanisme per a disciplinar discursivament: qui qüestiona la degradació ambiental queda ràpidament associat a l’endarreriment, al romanticisme o a una suposada oposició irracional al creixement econòmic.
Tanmateix, la qüestió és molt més profunda que la retòrica parlamentària sobre inversions i sobirania energètica. La història de l’apropiació dels béns comuns al Paraguai obliga a qüestionar el sentit mateix del “progrés”, en un país que produeix enormes quantitats d’energia mentre amplis sectors de la població continuen sense accés efectiu a drets bàsics. El discurs desenvolupista parla constantment de creixement, modernització i oportunitats, però rarament explica per què una abundància hidroelèctrica tan extraordinària conviu amb hospitals col·lapsats, escoles deteriorades, carreteres en mal estat i una emigració persistent.
Potser perquè el problema mai no ha estat únicament tècnic. Com passa sovint al Paraguai, la racionalitat extractivista es presenta com una inevitabilitat històrica. Sempre hi ha una urgència superior que justificaria flexibilitzar controls, reduir garanties o reinterpretar els límits jurídics. Ahir va ser la soja. Després l’or. Avui és el gas. Demà probablement serà una altra cosa.
El que roman constant és l’estructura. Una estructura que produeix degradació ecològica, però també una cosa més profunda: la normalització de l’excepcionalitat. Cada modificació sembla petita. Cada regressió sembla gestionable. Cada flexibilització apareix revestida de pragmatisme. Tanmateix, de manera acumulativa, la protecció ambiental acaba reduïda a una clàusula transitòria, que és vàlida únicament si no interfereix amb oportunitats prou rendibles.
Escoltar els qui saben i senten
Hi ha una dificultat addicional en els debats ambientals contemporanis: una gran part dels processos ecològics rellevants no són immediatament perceptibles a l’observació quotidiana. Els ecosistemes difícilment col·lapsen de manera cinematogràfica. La degradació acostuma a manifestar-se a través d’alteracions acumulatives, diferides i tècnicament complexes, sovint invisibles per a aquells que no tenen una formació específica en ecologia, hidrologia o ciències ambientals.
La fragmentació d’hàbitats, l’alteració dels corredors biològics, la modificació de les dinàmiques hídriques subterrànies o la degradació progressiva dels sòls sorrencs no solen ser fenòmens accessibles al sentit comú immediat. Encara menys en regions especialment fràgils com els Mèdanos del Chaco, on fins i tot intervencions exploratòries poden produir efectes persistents o irreversibles.
Tanmateix, al Paraguai sembla consolidar-se una curiosa especialització multidisciplinària d’ocasió: persones capaces d’emetre opinions simultànies sobre reserves de biosfera, hidrogeologia, prospecció sísmica, dinàmica ecosistèmica i pobles indígenes, després d’haver revisat una projecció de rendibilitat o una presentació empresarial sobre «oportunitats de desenvolupament».
Potser ens trobem davant d’una versió particularment eficient d’ecologia aplicada a les projeccions de beneficis. El més sorprenent és que les advertències tècniques formulades durant l’audiència pública provenien precisament d’especialistes amb trajectòries contrastades en investigació, auditoria ambiental i conservació.
Ignacio Ávila, investigador en Biologia i exauditor ambiental de la Contraloria General de la República durant més de dues dècades, va recordar que els Mèdanos del Chaco constitueixen una àrea nucli d’una Reserva de Biosfera incorporada a la Xarxa Mundial de Reserves de Biosfera de la UNESCO. I va subratllar una qüestió especialment rellevant: les àrees nucli no van ser concebudes per a activitats extractives industrials, sinó per a la conservació estricta a llarg termini. També va explicar que la prospecció sísmica clàssica implica l’obertura de línies rectilínies mitjançant maquinària pesada sobre ecosistemes sorrencs extremadament sensibles, on les alteracions poden romandre visibles durant dècades[xii].
Óscar Rodas, de WWF Paraguai, va insistir en un altre aspecte que sovint relativitza l’optimisme extractivista: hi ha danys ecològics que simplement no admeten cap mena de compensació. Contaminar un aqüífer o alterar l’equilibri d’un ecosistema especialment sensible no equival a substituir una infraestructura o recalcular un pressupost. Hi ha pèrdues ambientals irreversibles la restitució de les quals excedeix tant l’enginyeria com la comptabilitat[xiii].
Per la seva banda, Elizabeth Ramos, enginyera i conductora del programa Paraguay Salvaje, va recordar una cosa elemental, tot i que sovint oblidada per l’ansietat desenvolupista: les àrees protegides existeixen precisament perquè hi ha territoris que no poden quedar sotmesos a la mateixa lògica d’explotació que la resta. La seva intervenció va evitar tant el romanticisme ingenu com el negacionisme productivista: no es tractava d’oposar-se automàticament al desenvolupament, sinó de reconèixer que cap país no pot parlar seriosament de sostenibilitat mentre debilita les darreres àrees que encara conserven ecosistemes relativament intactes.[xiv].
I potser aquí apareix un dels principals problemes del debat ambiental paraguaià: la tendència a considerar que qualsevol advertència tècnica constitueix una exageració ideològica, un obstacle burocràtic o una resistència irracional al progrés. Com si dècades d’investigació científica, experiència territorial i vincles històrics amb l’entorn poguessin ser substituïdes per la convicció —aparentment força estesa— que un ecosistema es manté saludable mentre encara pugui monetitzar-se.
El progrés que sempre arriba per als altres
Per això el debat sobre els Mèdanos del Chaco supera àmpliament les 600.000 hectàrees implicades. El que està en joc és la capacitat real de l’Estat paraguaià per sostenir límits davant de sectors econòmics i polítics que, històricament, han confós desenvolupament amb extracció accelerada de recursos.
Perquè quan tot es pot relativitzar en nom del progrés, també esdevenen relatius l’aigua, la biodiversitat, els drets dels pobles indígenes i les mateixes condicions materials que sostenen la vida col·lectiva. I la història del Paraguai demostra quelcom força incòmoda: els beneficis del “desenvolupament” tendeixen a concentrar-se amb una eficàcia notable, mentre que els costos es distribueixen amb una admirable vocació democràtica.
Potser per això el Paraguai continua essent presentat com un “gegant energètic” en discursos oficials i fòrums empresarials, mentre milers de famílies sobreviuen entre talls d’electricitat, hospitals sense recursos, aules que s’inunden i comunitats senceres obligades a disputar-se fins i tot l’accés a l’aigua. Però, aparentment, els veritables obstacles per al progrés continuen sent els boscos que encara resisteixen, els territoris que encara conserven alguna protecció jurídica i les comunitats que insisteixen a preguntar per què el desenvolupament exigeix sempre sacrificis aliens i beneficis privats.
Al cap i a la fi, al Paraguai el progrés no acostuma a aturar-se. Només acostuma a canviar de mans.
Autor: Juan Carlos Decoud-Fernández, docent i investigador a la Universidad Nacional de Asunción del Paraguai i col·laborador de l’FDA.
[i] Fernández, R., & Mereles Menesse, G. (2023). Análisis de la distribución espacial de parches de vegetación en Médanos del Chaco: Posibles indicios de un cambio de régimen catastrófico. Reportes científicos de la FACEN, 14(1), 78-90. https://doi.org/10.18004/rcfacen.2023.14.1.78
[ii] Tierraviva a los Pueblos Indígenas del Chaco. (2026, 28 de mayo). Tierraviva insta a retirar proyecto que reduce protección del Parque Médanos del Chaco. https://www.tierraviva.org.py/tierraviva-pide-retirar-proyecto-que-reduce-proteccion-del-parque-medanos-del-chaco/
[iii] Decoud-Fernández, J. C. (2025). Contaminació i criminalització de defensors ambientals davant de l’or paraguaià. Fons de Defensa Ambiental. https://fonsdefensaambiental.org/contaminacio-i-criminalitzacio-de-defensors-ambientals-davant-de-lor-paraguaia/
[iv] Decoud-Fernández, J. C., Mayeregger, E., Shepperson, A., & González Vázquez, M. N. (2025). De Minamata a Paso Yobái: Una crítica a la gobernanza ambiental paraguaya. Revista Jurídica de la Universidad Americana, 13(2), 103–119. https://doi.org/10.30545/juridica.2025.jul-dic.2
[v] Poder Agropecuario. (2026, 22 de mayo). El caso Médanos del Chaco abre un debate sobre conservación y gobernanza ambiental. https://poderagropecuario.com/el-caso-medanos-del-chaco-abre-un-debate-sobre-conservacion-y-gobernanza-ambiental/
[vi] Arach, O. (2011). Ambientalismo, desarrollo y transnacionalidad en Paraguay: consideraciones a partir de las protestas sociales en torno a la represa de Yacyretá. https://www.academia.edu/download/99926862/35145011.pdf
[vii] Achucarro, G., & García, L. (2022). Energía y criptomonedas en Paraguay: Uso de la energía electrointensiva de minería de criptomonedas en los escenarios de la revisión del Anexo C del Tratado de Itaipú en Paraguay. TEDIC. https://www.tedic.org/wp-content/uploads/2022/09/Energia-y-criptomonedas-web.pdf
[viii] Espínola-González, M. A., Aranda-Espinoza, M. L., Ibarra-Aranda, J. E., & González-Cabrera, M. L. (2023). La importancia de las aguadas para los pueblos originarios del Chaco paraguayo. Revista investigaciones y estudios-UNA, 14(1), 44-58. https://doi.org/10.57201/ieuna2313333
[ix] Comisión Económica para América Latina y el Caribe. (2018). Acuerdo regional sobre el acceso a la información, la participación pública y el acceso a la justicia en asuntos ambientales en América Latina y el Caribe. Naciones Unidas. https://repositorio.cepal.org/server/api/core/bitstreams/0f9f2c8e-8f76-4d5d-bf9b-0d7d8d32ec3d/content. Resulta particularment paradoxal en el cas paraguaià. El Paraguai va participar activament en les negociacions que van conduir a l’Acord d’Escazú i va formar part dels estats impulsors del procés regional. Tanmateix, el tractat mai no va arribar a ser ratificat després d’una intensa campanya pública que el presentava com una amenaça per a la sobirania nacional i per al model productiu del país, malgrat que bona part d’aquests arguments es basaven en interpretacions errònies o directament falses sobre el seu contingut. Sobre això, es pot consultar Salinas Pinochet, X. A. (2023). La importància de l’Acord d’Escazú [Treball final de grau, Universitat Autónoma de Barcelona]. https://www.academia.edu/129736988/La_Importancia_del_Acuerdo_de_Escaz%C3%BA_Por_qu%C3%A9_hay_pa%C3%ADses_reticentes_a_garantizar_los_derechos_ambientales_en_Am%C3%A9rica_Latina. Tot i així, els principis de no regressió i progressivitat estan incorporats a la legislació paraguaiana mitjançant altres instruments legals.
[x] Prieur, M. (2019). Droit de l’environnement (8e éd.). Dalloz.
[xi] Última Hora. (2026, 18 de mayo). Mades se posiciona en contra de proyecto que afecta al Parque Nacional Médanos del Chaco. https://www.ultimahora.com/mades-se-posiciona-en-contra-de-proyecto-que-afecta-al-parque-nacional-medanos-del-chaco
[xii] Departamento de Biología. (2026, mayo 21). Intervención del Prof. Ignacio Ávila en la Audiencia Pública sobre el proyecto de modificación del Parque Nacional Médanos del Chaco [Video]. Facebook. https://www.facebook.com/reel/1294249636169342
[xiii] Ñandutí. (2026). WWF se pronuncia sobre el proyecto de los Médanos del Chaco [Video]. Facebook. https://www.facebook.com/watch/?v=1546516960394409
[xiv] Paraguay Salvaje. (2026, mayo). Public hearing on the Médanos: We were there! Watch our speech [Video]. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=pSG0mLwwHQk
