El dia 11 de juliol de 2026 entrava en període d’informació pública un nou avantprojecte de Llei, que porta per nom “Avantprojecte de Llei de simplificació de tràmits en l’àmbit urbanístic i ambiental”. Si s’acaba aprovant definitivament, suposarà l’actuació legislativa necessària per abordar un dels grans pilars de l’estratègia de reforma de l’Administració socialista: la simplificació i l’agilització de tràmits en l’àmbit administratiu.
La justificació darrere d’aquest avantprojecte de Llei obeeix a la necessitat d’agilitzar els procediments administratius vinculats a projectes que per la seva magnitud i els seus efectes sobre el territori topen amb un entramat d’autoritzacions, llicències, avaluacions, informes, terminis i altres elements procedimentals interminables. A més, la complexitat de la legislació ha anat engruixint el total de requisits que cal tenir en compte per tal que les actuacions que es realitzen en aquest àmbit s’ajustin a dret.
Ara bé, l’existència de tràmits administrativament complexos també respon a raons positives que tenen a veure amb les garanties procedimentals, la preservació d’intervencions arbitràries i en definitiva un seguit de possibles perjudicis en un bé tan preuat com és l’ús del sòl i la protecció del medi ambient. Per tant, qualsevol iniciativa en aquest àmbit mereix una anàlisi cautelosa sobre els seus efectes. El preàmbul de la llei ja adverteix que darrere del concepte general de simplificació també hi ha objectius vinculats a les prioritats polítiques més immediates del moment, com és la potenciació —encara més— del desplegament de les energies renovables arreu del territori (tot i els efectes negatius que això pot comportar) i l’agilització de la construcció d’habitatge, un dels problemes que vertebren la societat catalana actual. Per tant, també caldrà veure si la llei facilita desmesuradament les promocions en aquests àmbits i quins efectes té això sobre el medi.
Entrant ja en els grans àmbits de modificació regulativa d’aquest avantprojecte de Llei, un dels canvis estrella és l’aparició de les entitats col·laboradores de certificació en l’àmbit urbanístic (ECAUs). La seva funció consistirà en l’atorgament de certificats de conformitat tècnica i jurídica dels projectes que se sotmetin a la sol·licitud d’aquestes llicències urbanístiques. Amb aquest canvi es pretén evitar que s’hagi d’esperar a l’emissió dels informes tècnics i jurídics preceptius per part dels tècnics municipals i que comportaven demores importants en l’atorgament d’aquestes llicències. Sobre aquesta qüestió cal assenyalar dos aspectes importants. En primer lloc, el procediment serà alternatiu i per tant, opcional per aquell qui vulgui tramitar la llicència. I, en segon lloc, les ECAUs podran ser col·legis professionals però també entitats privades. És important aclarir que les ECAUs estaran sotmeses a un règim de responsabilitat en el cas que hi hagi deficiències en aquests informes. D’aquesta manera es pretén mantenir les garanties que oferia el procediment anterior. Aquesta metodologia també s’aplicarà als informes sectorials preceptius que han d’emetre les diferents administracions amb competències sobre la matèria quan es tramiti el planejament derivat, ja que l’administració pertinent podrà decidir validar informes aportats per la pròpia promotora, fet que l’eximirà d’aportar els propis.
En termes valoratius, és evident que s’estableix un mecanisme que incentiva la col·laboració público-privada en aquest àmbit de control urbanístic i que pot agilitzar les llicències urbanístiques sense generar grans deficiències en la seva aprovació. No obstant això, es perd el control i es desvirtua parcialment la funció dels tècnics municipals, que podien ser un element especialment objectiu de verificació del compliment de la normativa, precisament perquè escapaven al control dels interessos privats. Caldrà veure doncs, si el previsible augment de la tramitació de llicències no va acompanyada d’un augment de la litigiositat ex post provocada per informes deficients.
Encara respecte l’àmbit urbanístic, segurament un aspecte especialment negatiu que incorpora aquest avantprojecte de Llei és la reformulació de la disposició addicional vint-i-sisena del Text Refós de la Llei d’urbanisme, que ha estat d’aplicació marginal fins al moment en el nostre territori. Aquesta disposició regula els anomenats projectes d’interès general superior i que suposen l’aprovació de plans urbanístics que són d’especial rellevància econòmica o social. Aquests tenen la important característica que es tramiten amb caràcter preferent i que són directament executables. Per la magnitud de l’instrument objecte de la regulació, aquesta disposició va destinada a projectes de gran envergadura i per tant, de gran impacte sobre el territori. Fins ara, la disposició addicional esmentada només donava peu a que fos la pròpia administració qui sol·licités la declaració d’interès general superior. Declaració que per cert, és competència del Govern de la Generalitat i per tant, és qui té l’última paraula. Amb la nova regulació, els particulars que tramitin una iniciativa privada podran sol·licitar aquesta declaració. Per altra banda, fins ara només era possible la declaració d’interès general superior sobre els Plans Directors Urbanístics. Amb la nova regulació s’obre la porta a obtenir aquesta declaració per a altres instruments de planejament urbanístic. Per tant, amb aquest canvi en la Llei d’Urbanisme s’està fomentant que es puguin tramitar grans projectes empresarials a correcuita, quan són projectes que precisament per la seva magnitud, caldria revisar amb lupa i amb temps per dotar-los de les garanties necessàries. Trobem exemples del que podria suposar aquest canvi normatiu al model implementat a Aragó amb els projectes d’interès general (PIGAs), on disposen d’una llei urbanística que facilita ad-hoc projectes empresarials relacionats amb esports d’hivern o de centres de dades i d’intel·ligència artificial i que han acabat comportat polèmiques i fracassos recents. A més, això dificulta especialment que les organitzacions ambientals puguin fer oposició jurídica, ja que aquests projectes tramiten simultàniament un conjunt molt gran d’elements urbanístics i ambientals i l’accés a la informació pública i la participació pública s’acaben desvirtuant, fet contrari al deure de l’administració de proporcionar informació ambiental transparent i equitativa i promoure una participació efectiva d’acord amb el Conveni d’Aarhus. En definitiva, una molt mala notícia per als que volem un model de país equilibrat i amb garanties ambientals i de preservació del medi ambient.
En matèria estrictament ambiental es realitzen dos canvis substancials que afecten a la modificació de la Llei 20/2009, de 4 de desembre, de prevenció i control de les activitats ambientals. En primer lloc, es clarifiquen i simplifiquen els tràmits pel que fa a l’atorgament d’autoritzacions i llicències ambientals. Respecte a aquest punt, el més destacable és que se substitueix el tràmit de suficiència i idoneïtat per la verificació de fulls normalitzats que la Generalitat elaborarà i que, segons es destaca en el preàmbul, han de servir per tenir presents tots els aspectes que cal abordar i alhora facilitar la tasca de l’Administració de comprovar-ho. El tràmit de suficiència i idoneïtat, segons s’ha explicat quan s’ha presentat l’avantprojecte de Llei, és un tràmit que comporta demores. Segons s’ha explicat, es deu a que implica anades i vingudes del projecte i pronunciaments previs sobre qüestions de fons; una demora que segurament està emparada per la facultat de l’administració d’ampliar el termini si es detecten insuficiències esmenables. El contrapunt però, és que possiblement a partir d’ara allò que sigui sotmès a informació pública comptarà aquestes deficiències, el que suposarà una tasca afegida per a les organitzacions que es dediquen a la defensa ambiental i que habitualment presenten al·legacions en aquest tràmit. Igualment, se substitueix de manera semblant el tràmit de suficiència i idoneïtat respecte al desplegament d’energies renovables que té el seu propi procediment al Decret Llei 16/2019, de 26 de novembre, de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls de les energies renovables.
En segon lloc, també es fa un nou redactat de l’art. 22 de la Llei 20/2009 en el qual s’especifica que s’elimina la preceptivitat de l’informe de l’Ajuntament sobre aspectes ambientals de la seva competència, que ara serà emès després del tràmit d’informació pública. De totes maneres, en el cas que no sigui emès, no impedirà que es continuï la tramitació. Al mateix temps s’estipula que aquest informe pot comportar condicionants i que si s’emet extemporàniament “podrà ser valorat” igualment, sempre que sigui abans de la resolució. Per tant, l’efecte d’aquest informe pot generar una inseguretat jurídica important i els Ajuntaments que no puguin complir amb els terminis hauran de renunciar a la facultat de control sobre les seves competències ambientals, fet clarament negatiu. No s’entén com en aquest cas no s’ha optat, com a mínim, per una tècnica legislativa semblant a la de presentació d’informes per entitats privades sotmeses a responsabilitat en l’àmbit urbanístic. I, per tant, es constata un retrocés real respecte a la protecció ambiental en aquest àmbit.
En definitiva, l’avantprojecte de Llei posa damunt de la taula una tensió inherent a la naturalesa d’aquesta actuació reguladora nova normativa: la qüestió de fins a quin punt és possible simplificar sense desprotegir. I, dins d’aquesta dicotomia, quin dels dos aspectes es prima. Algunes de les mesures proposades possiblement podran contribuir a reduir inèrcies burocràtiques, però d’altres semblen desplaçar l’equilibri cap a una menor capacitat de control sobre actuacions amb un impacte territorial i ambiental rellevant. Potser la qüestió sobre la qual cal posar el focus no és només si cal simplificar els tràmits per fer-nos més competitius i neutres en emissions, sinó quines mesures adoptem paral·lelament per compensar el saldo ambiental negatiu que acumulem des de fa anys. I que, en última instancia, s’ha traduït en una pèrdua important de biodiversitat neta, impactes irreversibles sobre els ecosistemes, deteriorament dels sòls i ocupació desmesurada de certes àrees del territori.
Autor: Joan Casanova i de Casacuberta, estudiant en pràctiques de l’FDA.
