El Tribunal Constitucional desestima els recursos d’empara presentats contra la Sentència del Tribunal Suprem que ordena l’enderroc total del complex Illa de Valdecañas.
En aquests darrers mesos, el Ple del Tribunal Constitucional (TC) ha desestimat, per unanimitat, els tres recursos d’empara plantejats per la Junta d’Extremadura, les comunitats de propietaris i els ajuntaments d’El Gordo i Berrocalejo contra la Sentència del Tribunal Suprem 162/2022, de 9 de febrer de 20221, STS 162/2022, que ordenà l’enderroc de la totalitat del macro complex conegut com a Illa de Valdecañas2, projecte turístic i d’oci aprovat l’any 2007 per la Junta d’Extremadura ubicat als termes municipals d’El Gordo i Berrocalejo, a Càceres. El conjunt ocupa una illa de 134,5 hectàrees de superfície, situada en uns terrenys declarats com a sòl no urbanitzable i catalogats, d’una banda, com a zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i, de l’altre, com a lloc d’importància comunitària (LIC), formant part, per aquests motius, de la Xarxa Natura 2000.
El Projecte d’Interès Regional (PIR)3 aprovat per a la construcció del complex fou impugnat per les entitats ecologistes Ecologistas en Acción de Extremadura i ADENEX davant el Tribunal Superior d’Extremadura (TSJEx), que declarà la il·legalitat del projecte i ordenà la restitució dels terrenys al seu estat previ en les sentències 195 i 196/2011, de 9 de març4. El mateix tribunal decretà també la paralització de les obres, però subjecte al dipòsit previ pels demandants d’una fiança de 41 milions. La impossibilitat econòmica de les ONG per a pagar la desorbitada quantitat establerta pel TSJEx comportà la continuació de les obres.
Nou anys després, el Tribunal Superior d’Extremadura, mitjançant interlocutòria de 30 de juny de 2020, declara la impossibilitat material parcial d’execució de les sentències de 2011. Ho fa argumentant, d’una banda, la concurrència d’interessos socioeconòmics per a la regió i econòmics per a les administracions autonòmica i locals, que es veurien afectats en gran mesura amb l’execució de la sentència en els seus propis termes i, d’altra banda, que la integritat del medi ambient no es veu perjudicada per la permanència de les edificacions ja construïdes. Sobre aquesta base, el TSJEx ordena l’enderroc de totes les estructures no acabades, però disposa la conservació d’un dels hotels, 185 habitatges, el camp de golf i la resta d’instal·lacions acabades tot aplicant una lògica pròpia de la doctrina de fets consumats.
La sentència del TSJEx va ser recorreguda en cassació per Ecologistas en Acción davant el Tribunal Suprem, que va dictar la sentència STC 162/2022 discrepant amb la interpretació jurídica efectuada pel TSJEx i rebutjant les causes invocades per al·legar la impossibilitat material parcial d’execució. El Tribunal Suprem considera que, en matèria ambiental, els interessos econòmics i socials abans esmentats, al·legats per les administracions autonòmica i locals, no poden prevaler sobre l’execució íntegra d’una sentència ferma, que pretén la restauració de la legalitat urbanística i la protecció del medi ambient. La sentència fou celebrada com una fita per a la defensa del medi ambient i la seva tutela judicial efectiva en establir, en fase d’execució de sentències, una protecció del medi ambient davant altres interessos econòmics i socials.
Els tres recursos d’empara que ens ocupen al·leguen la vulneració de diversos drets fonamentals per a sol·licitar davant el TC la nul·litat de la sentència del Tribunal Suprem 162/2022 que obliga l’enderroc de la totalitat del complex. Val a dir que gran part de les al·legacions són comunes entre els recursos presentats.
La primera de les sentències, la Sentència del Tribunal Constitucional 149/2025, de 23 de setembre5, STC 149/2025, resol el recurs d’empara presentat per la Junta d’Extremadura que sol·licita al tribunal la declaració de nul·litat de la sentència del Tribunal Suprem al·legant la vulneració del seu dret a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE) des d’una doble perspectiva: subjectiva, per infracció del dret al jutge predeterminat i imparcial, i objectiva, per extralimitació del tribunal i incongruència en la resolució del recurs de cassació. El TC desestima la totalitat de les queixes tot desgranant als fonaments jurídics la conformitat constitucional de la sentència del Tribunal Suprem.
Resulta d’especial interès el fonament jurídic 6 b), on el TC declara que la sentència impugnada no incorre en arbitrarietat ni incongruència (24.1 CE) ja que considera l’execució de la sentència en els seus propis termes coherent amb l’obligació de restitució dels terrenys al seu estat previ a la construcció del complex. També valida, d’aquesta manera, la ponderació d’interessos i drets efectuada pel Tribunal Suprem en atorgar prevalença als interessos de restitució de la legalitat urbanística i de protecció del medi ambient (45 CE) davant altres interessos econòmics i socials.
La segona de les sentències, la Sentència del Tribunal Constitucional 162/2025, de 7 d’octubre6, resol el recurs d’empara presentat per les comunitats de propietaris del complex. Al·leguen, en primer lloc, la vulneració del dret fonamental a la tutela judicial efectiva (24 CE) per manca de “motivació reforçada”, en afectar l’execució de la sentència al dret a la propietat privada (33 CE) i la llibertat de residència (19 CE), així com també l’excés de jurisdicció. En segon lloc, s’al·lega la vulneració del dret fonamental a la intangibilitat de les sentències fermes. I, en tercer lloc, la vulneració del dret a un procés amb totes les garanties i al jutge imparcial (24.2 CE).
Dels fonaments jurídics de la sentència cal destacar-ne el fonament 3 a), on el TC analitza l’afectació de la sentència del Suprem als drets a la propietat privada i a la lliure elecció del domicili. En primer lloc, el TC recorda que tant la lliure elecció del domicili com el dret a la propietat immobiliària no eximeixen, en cap cas, el compliment de la legalitat urbanística, tot subratllant el caràcter limitat d’aquests drets ja que només poden ser exercits dins el marc normatiu d’ordenació del territori i de protecció ambiental establerts per l’ordenament jurídic. Desestima, amb aquesta base, la suposada vulneració dels articles 19 i 33 CE. En segon lloc, el TC sosté que la restauració de la legalitat urbanística implica, necessàriament, la desaparició de les instal·lacions i actuacions de transformació urbanística realitzades en uns terrenys qualificats com a no urbanitzables d’especial protecció. Per tal d’assolir aquesta finalitat, entén que resulta necessària l’execució de la sentència en els seus propis termes, la qual només es pot excepcionar si concorre impossibilitat material, la qual ja fou descartada pel Suprem i que, ara, el TC n’avala la interpretació.
Finalment, a l’últim paràgraf del fonament quart, el TC és taxatiu sobre la constitucionalitat de la sentència del suprem:
«la sentencia 162/2022 hace una interpretación jurídica distinta del alcance y consecuencias de la normativa aplicable en relación con la imposibilidad material de ejecutar la previa decisión de anular el proyecto y reponer los terrenos a los que se refieren a la situación anterior a su aprobación. Interpretación que no es compartida por los ahora recurrentes en amparo, pero que no puede ser tildada de arbitraria, incongruente, irrazonable o errónea.»7
El TC recorda que la sentència del TS fa una interpretació jurídica pròpia de la impossibilitat material d’execució en establir una ponderació on preval la protecció del medi ambient i la restitució de la legalitat urbanística davant altres interessos. Si bé és una interpretació que no comparteixen els recurrents, declara que «no pot ser titllada d’arbitrària, incongruent, no raonable o errònia».
La tercera, i última de les sentències, la STC 173/2025, de 18 de novembre8, resol el recurs d’empara presentat pels ajuntaments d’El Gordo i Berrocalejo en el qual s’al·lega la vulneració de l’article 24.1 CE per inadmissió indeguda del recurs de cassació, la lesió del dret a un procés amb totes les garanties i a un jutge imparcial (24.2 CE) i la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva (24 CE). La totalitat de les vulneracions al·legades són desestimades per remissió a les sentències 149 i 162/2025, ja que la demanda es fonamentava en arguments jurídics que ja havien estat analitzats i desestimats. Val a dir que el recurs d’empara incloïa també altres arguments jurídics que no havien estat al·legats anteriorment, però que són inadmesos pel TC i, per tant, no n’analitza el fons.
D’aquesta manera, les tres sentències del TC conclouen que la sentència del Suprem 162/2022 no vulnera cap dels drets fonamentals al·legats per les parts i és constitucional. Aquest pronunciament suposa un fort pas endavant per a l’execució efectiva de sentències i, en particular, per a la garantia del dret a la tutela judicial efectiva en matèria de medi ambient, un àmbit en què l’efectivitat d’aquest dret ha estat tradicionalment deficitària.
En conseqüència, de la sentència del Suprem i de les tres sentències del TC analitzades se’n deriva una interpretació jurídica que reforça la protecció del medi ambient en prevaldre sobre interessos econòmics, els fets consumats, les consideracions socioeconòmiques i, fins i tot, sobre els drets constitucionals a la propietat privada i a la lliure elecció del domicili. Resta per veure si aquesta jurisprudència es consolida tot dirigint la protecció jurídica del medi ambient vers les exigències i aspiracions recollides al conveni d’Aarhus, i avançant cap a una efectiva i plena tutela judicial efectiva ambiental.
Tot i així, resulta decebedor que el TC no aprofiti l’ocasió per destacar, de forma més clara, la necessitat de protecció del medi ambient. En els fonaments jurídics de les sentències, el tribunal opta per centrar-se en la vulneració de la legalitat urbanística i la necessitat de protecció dels “interessos públics”, sense fer una referència explícita al medi ambient. D’aquesta manera, es dilueix l’eix central del litigi, la prevalença de la protecció del medi ambient front altres interessos socials i econòmics. Cal recordar que la normativa urbanística vulnerada esmentada pel TC sorgeix precisament amb l’objectiu de preservar uns terrenys considerats de gran valor ecològic, i aquesta finalitat ambiental hauria merescut un reconeixement exprés per part del tribunal.
També val la pena destacar que l’enderroc de la totalitat del complex sumat a les indemnitzacions pertinents comportarà un impacte econòmic molt elevat per a les administracions públiques. Un cost que es va estimar judicialment en més de 144 milions d’euros. Es tracta d’una quantia molt elevada que, en última instància, acabarem assumint els contribuents, i que podria haver-se estalviat si, en primer lloc, la Junta d’Extremadura no hagués autoritzat unes instal·lacions i obres manifestament il·legals amb consideracions purament econòmiques; i, en segon lloc, si no s’hagués imposat una mesura cautelar prohibitiva de 41 milions que va impossibilitar la suspensió de les obres en un moment on tan sols una petita part del complex era construïda i venuda, i en el qual l’impacte econòmic de la demolició hagués estat considerablement menor.
Pel que fa al desenllaç del cas que ens ocupa, caldrà esperar per veure si els recurrents acaben interposant un recurs davant el Tribunal Europeu de Drets Humans en haver estat desestimades la totalitat de les seves pretensions i insisteixen en la prevalença dels interessos econòmics i de drets individuals sobre la protecció del medi ambient i la salvaguarda de la legalitat urbanística. Amb tot, les sentències del TC ens apropen cap al tancament d’un llarg conflicte jurídic de més de disset anys de durada que és paradigmàtic sobre les dificultats que planteja l’execució de sentències en matèria de medi ambient, i que fa un pas valent cap a la consolidació d’una jurisprudència que garanteixi una protecció ambiental real i efectiva.
Autoria: Guillem Carvajal Mata
[1] Sentència del Tribunal Suprem núm. 162/2022, de 9 de febrer. Ponent: Herrero Pina, Octavio Juan. (Recuperada de https://www.iberley.es/jurisprudencia/sentencia-administrativo-n-162-2022-ts-sala-contencioso-sec-5-rec-7128-2020-09-02-2022-48401686. 23/01/2026).
[2] Article de premsa crítica sobre el cas Valdecañas, diari digital CTXT: https://ctxt.es/es/20250901/Politica/50313/Paco-Segura-Valdecanas-Junta-de-Extremadura-tribunal-TS-TC.htm. (23/01/2026)
[3] Els Projectes d’Interès Regional (PIR) són instruments d’ordenació del territori que dissenyen obres d’infraestructura, serveis i altres instal·lacions que es declaren d’especial utilitat pública o interès social.
[4] Sentències del Tribunal Superior de Justícia d’Extremadura núm 195 i 196/2011, de 9 de setembre. Ponent: Olea Godoy, Wenceslao Francisco (23/01/2026)
[5] Sentència del Tribunal Constitucional núm. 149/2025, de 23 se setembre. Ponent: Enrique Arnaldo Alcubilla (recuperada de https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2025-21917 el 23/01/2026)
[6] Sentència del Tribunal Constitucional núm. 162/2025, de 7 d’octubre. Ponent: Enrique Arnaldo Alcubilla (recuperada de https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2025-22785 el 23/01/2026)
[7] STC núm.162/2025. Fonament Jurídic 4rt (23/01/2026)
[8] Sentència del Tribunal Constitucional núm. 173/2025, de 18 de novembre. Ponent: Enrique Arnaldo Alcubilla (recuperada de https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2025-26688 el 23/01/2026)
