El Fons de Defensa Ambiental i la Universitat de Barcelona reuneixen experts internacionals per a debatre els avenços i els reptes d’aquest dret fonamental.
Els dies 4 i 6 de novembre de 2025, la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona va acollir un seminari que va posar el focus en una de les qüestions més urgents del nostre temps: el reconeixement i l’efectivitat del dret humà a un medi ambient sa. Organitzat pel Fons de Defensa Ambiental (FDA) en col·laboració amb la Facultat de Dret de la UB, l’acte va reunir experts internacionals per analitzar aquest dret des de les bases conceptuals fins als mecanismes pràctics de protecció. Durant dues sessions intenses, juristes d’Europa i de l’Amèrica Llatina van analitzar com aquest dret fonamental evoluciona, es concreta i es defensa en un context marcat per la crisi climàtica i ecològica global.
Les característiques del dret humà al medi ambient
Moderada pel professor Àlex Peñalver i Cabré, coordinador de la Clínica Jurídica de Medi Ambient de la UB, el seminari es va obrir amb una reflexió teòrica i alhora molt actual sobre el contingut i l’abast d’aquest dret fonamental.
El professor Jordi Jaria i Manzano, professor agregat Serra Húnter de Dret Constitucional i Ambiental a la Universitat Rovira i Virgili, va oferir una reflexió filosòfica i jurídica de gran profunditat. Va assenyalar que la crisi ambiental global és d’una magnitud sense precedents, ja que no afecta una nació, una classe o un grup, sinó la humanitat sencera com a espècie. Aquesta transformació planetària, va dir, posa en qüestió la concepció clàssica del dret, basada en individus aïllats i en la fragmentació de la realitat.
Segons Jaria, els drets són una eina imperfecta, però continuen sent l’instrument més útil que tenim per a reaccionar i transformar el sistema jurídic davant d’aquesta crisi. Tot i que no responen a una visió holística del món, poden actuar com a vehicles de resistència i de discurs contrahegemònic, capaços de promoure noves narratives sobre la relació entre dret, societat i natura.
Va defensar que el dret humà al medi ambient és, sobretot, un dret de participació, perquè no protegeix simplement allò que existeix, sinó el medi ambient que desitgem col·lectivament. Això el converteix en un dret orientat a delimitar democràticament què entenem per entorn sa, adequat o sostenible, i a corregir les decisions dels poders públics quan s’allunyen d’aquest ideal. En les seves paraules, “no podem esperar la teoria perfecta: cal actuar amb les eines que tenim, i transformar-les en el procés”.
Tot seguit, Ezio Costa Cordella, professor de Dret Ambiental i de Regulació a la Universitat de Xile i director executiu de FIMA, va oferir una ponència suggeridora titulada “L’evolució del dret a un medi ambient sa a l’Amèrica Llatina des de la teoria de sistemes”. Basant-se en la teoria de Niklas Luhmann, Costa va descriure el dret com un sistema autopoètic, capaç d’aprendre i adaptar-se davant les “irritacions” que provenen de la ciència, la política o la crisi ecològica.
Segons ell, l’Amèrica Llatina ha estat un laboratori d’innovació jurídica: des de la reconeixença dels drets de la natura a l’Equador, fins a casos emblemàtics com Río Atrato a Colòmbia o Lhaka Honhat a l’Argentina, on es consolida la idea que el dret a un medi ambient sa és interdependent amb altres drets —a la vida, a l’aigua, a l’alimentació i a la identitat cultural.
Costa va destacar també la recent Opinió Consultiva OC-32/25 de la Cort Interamericana de Drets Humans, que reconeix el dret a un clima sa i estableix obligacions de mitigació i adaptació climàtica basades en la millor ciència disponible i en la equitat intergeneracional.
Els mecanismes de protecció del dret humà al medi ambient
Dijous 6 de novembre, sota la moderació del professor Gastón Medici-Colombo, la discussió es va centrar en com es protegeix aquest dret en la pràctica, tant des de la perspectiva interamericana com des de la europea.
La primera intervenció va ser a càrrec de Natalia Kobylarz, advocada sènior del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). La seva ponència, d’un gran rigor jurídic, va analitzar les conseqüències del reconeixement del dret a un medi ambient sa en els litigis ambientals i climàtics davant del TEDH.
Kobylarz va revisar casos recents com Verein KlimaSeniorinnen v. Suïssa (2024) o Greenpeace Nordic v. Noruega (2025), que marquen un abans i un després en la justiciabilitat dels drets ambientals a Europa. Va explicar com el TEDH, tot i no reconèixer encara formalment un dret autònom al medi ambient, ha anat ampliant la protecció a través dels articles 2 (dret a la vida) i 8 (vida privada i familiar) del Conveni.
També va assenyalar les limitacions actuals del sistema —com la manca de reconeixement del “dany ambiental objectiu” o la legitimació limitada de les ONG— i va defensar la necessitat d’un Protocol Europeu sobre el dret a un medi ambient sa (R2HE) que aporti coherència, prevenció i legitimitat al marc jurídic europeu.
A continuació, Liliana Ávila, directora del Programa d’Ambient i Drets Humans d’AIDA (Colòmbia), va oferir una visió complementària des de l’àmbit interamericà. En la seva ponència “Dret a un ambient sa: mencanismes de protecció”, Ávila va exposar com la Cort Interamericana de Drets Humans ha reconegut aquest dret com autònom i exigible, especialment a partir de la Opinió Consultiva 23/17 i de casos paradigmàtics com Comunidad La Oroya vs. Perú, sobre contaminació atmosfèrica i dret a la vida digna.
Va destacar les obligacions de prevenció, precaució, cooperació i accés a la informació que tenen els estats, i com l’última Opinió Consultiva 32/25 eleva la protecció climàtica a una obligació de “debuda diligència reforçada”, amb implicacions de jus cogens. Segons Ávila, aquestes evolucions consoliden un marc de justícia climàtica, que posa al centre les persones i comunitats més vulnerables i reconeix els sabers locals i indígenes com a part essencial de la resposta a l’emergència climàtica.
Les dues jornades van deixar una impressió clara: el dret humà al medi ambient sa ja és una realitat jurídica emergent, encara que amb formes diverses segons el context. Tant les experiències d’Amèrica Llatina com la jurisprudència europea mostren una tendència convergent cap a l’enfortiment de les garanties ambientals i climàtiques. Tal com es va posar de manifest durant les jornades, la clau ara és transformar el reconeixement normatiu en efectivitat real, un repte que passa per la col·laboració entre tribunals, acadèmia, organitzacions socials i ciutadania.
Podeu descarregar-vos les diferents presentacions a través dels enllaços següents:
