La Unió Europea (UE) preveu en l’apartat quart de l’article 263 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) que les persones físiques i jurídiques puguin interposar recursos d’anul·lació i omissió contra actes dels quals siguin destinataris o actes que els afectin de forma directa i individual. Aquest precepte estableix una legitimació diferent pels estats membres i les institucions de la UE, als quals anomena demandants “privilegiats”, per una part, i per altra, pels particulars (demandants “no privilegiats”). En conseqüència, els particulars, per a poder interposar un recurs d’anul·lació contra els actes de la UE, han de complir amb els següents requisits processals: demostrar que són destinataris de l’acte impugnat o que els afecta de manera directa i individual.
Davant d’aquesta normativa, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha interpretat aquests requisits de forma restrictiva tot exigint uns estàndards de legitimació molt alts, que resulten ser encara més exagerats pels recurrents en casos ambientals. En els últims anys el TJUE ha mantingut aquesta interpretació restrictiva tot adduint a la doctrina Plaumann, provinent del cas Plaumann/Commission de l’any 1963, la qual requereix que l’acte impugnat concerneixi els recurrents d’acord amb unes qualitats pròpies que els diferencia de qualsevol altra persona. La seva aplicació, conseqüentment, ha significat la inadmissió per falta de legitimació de molts casos ambientals que topen amb la negació del TJUE d’admetre el recurs interposat pel risc existent d’acabar acceptant un locus standi per a tothom.
Així, els casos climàtics presentats en el marc de la protesta contra les conseqüències del canvi climàtic topen amb el mur de l’admissibilitat restrictiva i limitant que ha adoptat la UE, ja que l’afectació de la situació material i jurídica del recurrent derivat dels efectes climàtics (escalfament global, desertificació, inundacions…), als ulls dels jutges del TJUE, no és suficient per a considerar-la directa i individual.
En casos com “People’s Climate Case”, ja comentat en altres articles publicats, el TJUE reitera que les persones físiques i jurídiques són afectades individualment quan l’acte impugnat tingui efectes únics en els recurrents, és a dir, una afectació que recaigui en un o pocs recurrents, en els quals es pugui apreciar una distinció respecte a la resta.
Les limitacions que presenta la UE en l’accés a la justícia ambiental han sigut objecte de moltes crítiques doctrinals, principalment, per convenir en l’incompliment dels articles relatius a l’accés a la justícia del Conveni d’Aarhus. De totes maneres, la persistència de la doctrina Plaumann del TJUE encara dificulta que es puguin ajustar els requisits processals d’afectació directa i individual dels actes de la UE en els casos de matèria ambiental.
Òscar Andrews Bossy
