En el panorama del dret ambiental internacional, pocs casos il·lustren de manera tan crua la tensió entre l’activitat industrial i la protecció dels drets humans fonamentals com la situació de la Institució Educativa Departamental (IED) Sabio Mutis, a La Mesa (Cundinamarca, Colòmbia)[1]. El cas de la IED Sabio Mutis, a La Mesa, s’ha convertit en un símbol de la lluita contra la impunitat empresarial i la ceguesa d’un sistema judicial que, massa sovint, prioritza el formalisme processal sobre la vida dels infants.
Davant d’aquest escenari de vulneració continuada, l’associació Fons de Defensa Ambiental (FDA) i la Clínica Jurídica Ambiental (CJA) de la Universitat de Barcelona han intervingut com a Amicus Curiae davant la Cort Constitucional de Colòmbia. Aquesta col·laboració neix de la petició d’AIDA Americas i la voluntat de posar els recursos acadèmics i tècnics del “Nord Global” al servei de la justícia global ambiental, acompanyant els actors del “Sud Global” en causes on les responsabilitats sovint es poden traçar fins a dinàmiques industrials i colonials. Així mateix, aquesta intervenció s’emmarca dins els projecte de l’FDA i l’Institut de Drets Humans finançat per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament “Impulsant la justícia climàtica i la defensa del dret al medi ambient amb la generació de coneixement, eines i propostes basades en els drets humans, des de les mirades feminista, interseccional i descolonial”.
La realitat tòxica de l’escola
La crisi humanitària a l’escola Sabio Mutis no és una hipòtesi, és una realitat documentada amb dades que esgarrifen. Des de l’any 2022, el retorn a la presencialitat escolar de l’alumnat, després de la crisi de la COVID-19, ha estat marcat per la proximitat (menys de 50 metres) de l’estació de servei “Puerta del Sol”, operada per l’empresa Vanti S.A. ESP. Aquesta planta realitza processos de descompressió de gas natural que alliberen periòdicament sulfur d’hidrogen (H2S) i amoníac (NH3) a l’atmosfera.
Els informes tècnics de la Corporació Autònoma Regional de Cundinamarca (CAR) han confirmat que els nivells de sulfur d’hidrogen han assolit pics de 475,64 μg/m³, quan el límit legal permès per a la salut humana és de només 7 μg/m³. Estem davant d’una càrrega tòxica que supera en gairebé 68 vegades els llindars de seguretat.
Les conseqüències físiques en l’alumnat han estat més que evidents, vora 200 alumnes han presentat símptomes d’intoxicació, incloent vòmits, nàusees, desmais, cefalees intenses i irritació severa de les vies respiratòries. Fins a la data, 66 estudiants han requerit atenció mèdica d’urgència en episodis d’intoxicació massiva que han obligat a evacuar el centre de forma reiterada. L’escola, que hauria de ser un espai segur, de garantia i promoció de de drets, ha esdevingut un espai de risc vital on el dret a l’educació s’ha vist degradat, forçant els alumnes a retornar a instal·lacions antigues, inadequades i massificades per fugir del gas.
La resistència local i el recorregut davant la Justícia Interna
Abans de l’arribada del cas a la Cort Constitucional, però, la comunitat afectada i diversos actors locals han lliurat una batalla desigual contra l’empresa Vanti en els tribunals. Lamentablement, el recorregut ha estat marcat per la persistència dels pares i les autoritats locals davant d’un mur de decisions judicials desfavorables.
L’any 2022, la Personaria Municipal de La Mesa va presentar la primera acció de tutela actuant com a agent oficiós dels menors. Tanmateix, la decisió va ser favorable a l’empresa Vanti i la sentència va esdevenir ferma en no ser apel·lada en aquell moment. Més tard, Catalina Arenas Poveda, en qualitat de presidenta del Consell de Pares de l’escola, va interposar una segona tutela. En aquella ocasió el Jutjat Primer Promiscu de Família de La Mesa la va declarar improcedent, al·legant novament la inexistència de responsabilitat provada de l’empresa, malgrat les evidències de malestar en l’alumnat.
Davant l’agreujament de la situació, la Defensoria del Poble, a través de Mónica Alexandra Cruz Omaña, va assumir la representació dels 600 estudiants com a agent oficiós. El 13 de maig de 2025, el Jutjat Civil del Circuit de La Mesa va admetre l’acció que demanava reubicar la instal·lació contaminant de l’empresa. Tanmateix, el 23 de maig de 2025, la jutge va negar l’empara argumentant que es tractava d’un conflicte de “drets col·lectius” que s’havia de resoldre mitjançant una acció popular. En un gest d’indiferència, la sentència va arribar a titllar les intoxicacions “d’episodis esporàdics”. Davant aquesta situació, la Defensoria i l’escola Sabio Mutis van apel·lar denunciant que el jutge prioritzava el formalisme sobre la vida. No obstant això, el 27 de juny de 2025, la Sala Laboral del Tribunal Superior de Cundinamarca va confirmar la desestimació, reiterant que la tutela no és el mecanisme idoni per ordenar la reubicació d’indústries. Finalment, el 29 de setembre de 2025, la Defensoria del Poble va presentar una sol·licitud d’insistència davant la Cort Constitucional per tal que el cas fos seleccionat per a revisió, invocant l’interès superior de l’infant i el principi de precaució. La Cort va estimar la petició i és en aquest procés que l’FDA i la CJA han presentat l’Amicus Curiae.
Davant aquesta situació la comunitat denuncia que el recorregut judicial a Colòmbia ha estat un “calvari” de formalismes. La Defensoria del Poble va interposar una acció de tutela per protegir la vida i la salut dels infants. No obstant això, tant el Jutjat Civil del Circuit de La Mesa com el Tribunal Superior de Cundinamarca van negar l’empara amb un argument burocràtic: van considerar que el cas versava sobre “drets col·lectius” (medi ambient sa) i que, per tant, s’havia de tramitar mitjançant una acció popular.
Aquesta decisió, afirmen les afectades, ignora que l’acció popular és un procés que pot trigar més de cinc anys a resoldre’s, un temps que els pulmons dels infants no poden esperar. En aquest sentit, el sistema judicial ha fallat en la seva funció garantista, menystenint els impactes considerats com a “esporàdics” i obligant els menors a triar entre el seu dret a l’educació o el seu dret a la salut, mentre l’estació de gas segueix operant amb normalitat.
La conducta de Vanti: impunitat i obstrucció a la veritat
Un dels pilars de les reclamacions presentades per la comunitat afectada i les seves col·laboradores és la conducta de l’empresa Vanti, que ha operat amb una opacitat alarmant. El falsejament de mediadors de fuites de gas denunciat per la comunitat afectada il·lustra aquesta conducta a la perfecció. L’empresa va lliurar mesuradors de gas a l’escola com a gest de bona voluntat. Tanmateix, quan aquests sensors van començar a registrar fuites constants i nivells perillosos, Vanti va procedir a recalibrar-los sense cap justificació tècnica.
A partir d’aquell moment, els sensors marcaven sistemàticament “zero”, fins i tot en episodis on la pudor a gas era insuportable i els infants tornaven a caure intoxicats. Això suposa una violació directa del dret a la informació de la comunitat educativa. En lloc de mitigar el risc, l’empresa va utilitzar el seu poder tècnic per fabricar una “falsa tranquil·litat”, prioritzant el benefici econòmic de l’estació sobre la integritat física dels menors.
A més, tot i que la Superintendència de Industria y Comercio va sancionar l’estació suspenent la venda de gas per a vehicles per manca de seguretat, Vanti ha continuat amb l’activitat de descompressió de gas domiciliari, mantenint el mateix focus d’emissions tòxiques sense cap mesura estructural de reubicació.
L’Amicus Curiae de l’FDA i la CAJ
Davant d’aquest bloqueig, l’entitat col·laboradora AIDA Americas va oferir a l’FDA i la CJA de la Universitat de Barcelona actuar com Amicus Curiae davant la Cort Constitucional colombiana. La seva intervenció es va centrar en demanar que es garanteixin els drets fonamentals reconeguts constitucionalment i els tractats internacionals que obliguen a una protecció reforçada de la infància.
A aquests efectes, el text presentat primer va contextualitzar que el dret de les nenes, nens i adolescents (NNA) a respirar aire net constitueix una manifestació essencial del seu dret humà a un medi ambient sa, especialment quan es tracta d’entorns escolars, on l’Estat té un deure reforçat de protecció. En aquest sentit es va fer èmfasi en el fet que quan la contaminació de l’aire afecta entorns escolars, es produeix una vulneració simultània del dret a la salut i del dret a l’educació dels infants, la qual cosa obliga els estats a adoptar mesures de protecció immediates. Aquesta interpretació exigeix integrar la protecció ambiental dins del contingut essencial del dret a l’educació.
Obligacions internacionals dels estats per protegir infants i adolescents davant la contaminació
Acte seguit es van aportar evidències de la normativa internacional segons la qual el dret de les NNA a un ambient lliure de contaminació no només implica un reconeixement, sinó també l’existència d’obligacions internacionals concretes per als estats, orientades a prevenir l’exposició a substàncies tòxiques i garantir la protecció reforçada de la infància.
El primer eix d’aquestes obligacions es vincula amb el principi de l’interès superior de l’infant, recollit a l’article 3 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, de 1989. Segons aquest precepte, l’interès superior dels infants —incloses les generacions futures que heretaran els impactes ambientals— ha de constituir una consideració primordial en totes les decisions estatals relacionades amb substàncies tòxiques o contaminació. La millor manera de garantir aquest principi és prevenir l’exposició a substàncies perilloses i aplicar mesures precautòries fins i tot quan els riscos no estiguin completament demostrats científicament, evitant que consideracions econòmiques o de competitivitat industrial prevalguin sobre la protecció infantil (A/HRC/33/41, pars. 19-21)[2].
En segon lloc, es va assenyalar el dret de les NNA a ser escoltats en decisions que afectin el seu benestar, conforme a l’article 12 de la Convenció. Aquest dret resulta especialment rellevant en contextos de risc ambiental, on els menors solen quedar exclosos de processos decisoris relacionats amb la ubicació d’infraestructures o la gestió de substàncies tòxiques, malgrat ser els principals afectats per aquestes decisions (A/HRC/33/41, par. 22).
Es va destacar també el dret a la integritat física i mental, assenyalant que l’exposició prolongada a contaminació constitueix una intrusió no consentida en el cos i la salut de les NNA infants, la qual cosa és una vulneració de drets humans. En la mateixa línia, es va emfatitzar el dret a un recurs efectiu, que obliga els estats a garantir l’accés a la justícia, una reparació ràpida del dany i garanties de no repetició, adaptant aquests mecanismes a les necessitats específiques de la infància (A/HRC/33/41, pars. 28 i 39).
Així mateix, es va ressaltar el dret al gaudi del més alt nivell possible de salut, previst a l’article 24 de la Convenció, que obliga els estats a adoptar mesures preventives enfront de malalties i riscos derivats de la contaminació, així com a garantir atenció mèdica adequada quan es produeixin afectacions. En estreta relació, el dret a un ambient sa es presenta com un component essencial del dret a la salut, atès que l’exposició a substàncies tòxiques en l’aire, l’aigua o el sòl té efectes directes en el desenvolupament infantil i exigeix l’adopció de mesures estatals eficaces per prevenir aquesta exposició (A/HRC/33/41, pars. 44 i 49).
Es va fer menció també del dret a un nivell de vida adequat de les NNA, que inclou alimentació segura, aigua potable i habitatge adequat, assenyalant que la contaminació ambiental pot comprometre aquestes condicions bàsiques i, per tant, vulnerar el benestar integral de la infància. Aquestes obligacions es complementen amb el principi d’interdependència dels drets humans, que impedeix adoptar mesures que protegeixin un dret —com evitar la contaminació— a costa de deteriorar-ne d’altres, com el dret a l’educació en condicions dignes.
El text destacava igualment el principi de precaució i l’equitat intergeneracional, assenyalant que els estats han d’actuar davant d’indicis de risc sense esperar certesa científica absoluta, especialment quan estan en joc els drets de generacions futures. Així mateix, se subratlla l’obligació de garantir participació pública, accés a la informació i recursos judicials efectius, així com la responsabilitat autònoma de les empreses de respectar els drets humans i evitar l’exposició infantil a substàncies perilloses.
Dret comparat: el context regional europeu, espanyol i català rellevants per al cas
Finalment, l’Amicus Curiae va desenvolupar breument el dret comparat europeu, espanyol i català com a marc rellevant per analitzar l’obligació de prevenir l’exposició d’infants i adolescents a riscos ambientals, especialment quan es tracta d’entorns escolars. En aquest sentit, es va assenyalar que la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans ha consolidat l’obligació positiva dels estats d’adoptar mesures per protegir la població enfront de riscos ambientals que puguin afectar drets fonamentals, fins i tot quan la contaminació és causada per actors privats. Així, en el leading case López Ostra c. Espanya (1994)[3], el Tribunal va establir que la contaminació ambiental greu pot afectar el benestar de les persones i impedir el gaudi de la llar, vulnerant el dret a la vida privada i familiar protegit per l’article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans, de 1950. Aquesta doctrina implica que els estats han d’adoptar mesures raonables i adequades per prevenir o mitigar aquests riscos ambientals.
Així mateix, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha reiterat aquesta obligació en altres casos, assenyalant que els danys immaterials provinents d’emissions, olors o sorolls poden constituir vulneracions de drets fonamentals quan afecten la qualitat de vida de les persones. Aquests estàndards reforcen la idea que l’exposició prolongada a contaminació ambiental, especialment en contextos sensibles com a centres educatius, exigeix una intervenció estatal activa i preventiva (es poden consultar al text de l’Amicus Curiae adjunt al final).
Addicionalment, la contribució va analitzar la normativa europea, espanyola i catalana relativa a la ubicació d’instal·lacions perilloses. En aquest sentit, el Reial Decret 840/2015[4] estableix la necessitat de mantenir distàncies adequades entre instal·lacions industrials i zones freqüentades pel públic, incloent àrees residencials, espais recreatius i centres educatius, com a mesura preventiva enfront de riscos tecnològics o ambientals. Aquest criteri implica que la planificació territorial ha de considerar la proximitat entre activitats perilloses i poblacions vulnerables, com la infància.
A més, la jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol ha assenyalat que les avaluacions d’impacte ambiental han d’incloure una anàlisi concreta de l’emplaçament de les instal·lacions i els seus efectes sobre les poblacions properes. En particular, la sentència del Tribunal Suprem de 19 d’abril de 2012 (Sala Contenciosa Administrativa, Secció 3a, ponent José Manuel Bandrés Sánchez-Cruzat) destaca que aquests estudis han d’examinar les repercussions del projecte sobre el desenvolupament vital de les comunitats properes i analitzar alternatives de localització menys perjudicials des del punt de vista ambiental i social. Aquest estàndard reforça l’obligació de considerar la proximitat a centres escolars en autoritzar activitats potencialment contaminants.
En aquest sentit es va analitzar també el marc normatiu català, destacant la Llei 20/2009[5] de prevenció i control ambiental de les activitats, l’objectiu de la qual és establir un sistema d’intervenció administrativa que permeti prevenir, minimitzar i controlar la contaminació, garantint la protecció de les persones i del medi ambient. Aquesta normativa posa l’èmfasi en la prevenció i en l’adopció de mesures anticipadores per evitar impactes negatius sobre la salut i la qualitat de vida.
Per últim, es va fer menció de criteris específics aplicables a la planificació de centres educatius a Catalunya. Els Criteris per a la construcció de nous edificis per a centres docents públics estableixen que els solars destinats a escoles han d’estar lliures de condicionants ambientals que puguin afectar la salut de l’alumnat. Aquests criteris es complementen amb el Reial Decret 132/2010[6], que exigeix condicions de salubritat adequades als centres educatius, i amb la legislació de salut pública —com la Llei 18/2009[7]— que atribueix a les autoritats locals la gestió del risc sanitari derivat de la contaminació ambiental.
Autor: Jaume Pujolràs i Pomés.
[1] https://www.colombia.com/actualidad/nacionales/600-estudiantes-de-la-mesa-cundinamarca-podrian-estar-expuestos-a-gases-toxicos-564422
[2] Consell de Drets Humans de les Nacions Unides. (2016). Informe del Relator Especial sobre les implicacions per als drets humans de la gestió i eliminació ecològicament racionals de les substàncies i els residus perillosos. A/HRC/33/41. Nacions Unides. https://docs.un.org/es/a/hrc/33/41
[3] María López Ostra c. Espanya, núm. 16798/90, Tribunal Europeu de Drets Humans, Sentència de 9 de desembre de 1994. https://hudoc.echr.coe.int
[4] Reial Decret 840/2015, de 21 de setembre, pel qual s’aproven mesures de control dels riscos inherents als accidents greus en els quals intervinguin substàncies perilloses. B.O.E. núm. 251.
[5] Llei 20/2009, del 4 de desembre, de prevenció i control ambiental de les activitats. D.O.G.C. núm. 5524
[6] Reial Decret 132/2010, de 12 de febrer, pel qual s’estableixen els requisits mínims dels centres que imparteixin els ensenyaments del segon cicle de l’educació infantil, l’educació primària i l’educació secundària. B.O.E. núm. 62.
[7] Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública. D.O.G.C. núm. 5495
