Fa tot just un mes acabava la 30a. conferència de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (la COP 30) a la ciutat de Belém, al Brasil.
En aquesta ocasió, les expectatives sobre l’adopció d’un acord històric eren bastant altes. El context polític del país hi convidava: una presidència brasilera disposada a aconseguir un esforç global de tots els països per l’acció climàtica (el “mutirão global”), amb figures clau com Sônia Guajajara, ministra dels Pobles Indígenes, o Marina Silva, ministra de Medi Ambient i Canvi Climàtic del Brasil; i, sobretot, el fet que la trobada tingués lloc a les portes de l’Amazònia, un ecosistema habitat per centenars de comunitats indígenes i afrodescendents organitzades per denunciar que el seu territori és un dels més afectats per les conseqüències del canvi climàtic.
Tot plegat feia pensar que ens trobàvem davant una nova etapa en les negociacions climàtiques internacionals, amb més ambició política que mai i una major participació de la societat civil, en contrast amb els tres últims anys marcats per cimeres decebedores celebrades en petro-estats associats a greus vulneracions de drets humans.
Tanmateix, aquesta esperança es va anar desinflant a mesura que avançava la darrera setmana de discussions, quan es van filtrar els esborranys dels textos finals i es va fer públic que cap decisió establiria un full de ruta que posés fi a l’extracció i la crema de combustibles fòssils, la principal causa de l’escalfament global. Després del desengany, una pregunta s’ha repetit sovint per part de la ciutadania: “Aquestes conferències no serveixen gaire, oi? Els líders mundials només hi van per la foto.”
I és que es fa difícil explicar per què tres dècades després de l’adopció del principal tractat de cooperació internacional per combatre el canvi climàtic (la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, CMNUCC), i malgrat totes les alertes reiterades de la comunitat científica, encara no s’ha pogut observar un progrés notable i estructural en la lluita contra l’escalfament global.
Al meu parer, les COP serviran d’alguna cosa quan es pugui demostrar que, finalment, hi ha algú agafant el volant: que tots els països del món avancen en una mateixa direcció per frenar l’augment de la temperatura planetària, i que aquells que tenen una responsabilitat històrica més gran assumeixen les seves obligacions i actuen en conseqüència.
Un règim climàtic marcat per dinàmiques de poder
Per entendre per què les COP sovint no tanquen amb objectius més desitjables cal mirar enrere i analitzar com s’ha configurat el règim jurídic internacional del canvi climàtic al llarg de la història.
Ja durant les negociacions de la CMNUCC entre el 1988 i el 1992, es va fer evident una dinàmica que s’ha perpetuat fins a dia d’avui: una forta divisió entre els països industrialitzats i els països en desenvolupament que va acabar amb l’agenda del Nord global[1] predominant per sobre de les propostes dels països en desenvolupament, donant lloc a un sistema que valida determinats actors, epistemes i relats de coneixement per damunt d’uns altres. A més a més, allunya el debat sobre el canvi climàtic de les qüestions de poder, desigualtat, desenvolupament i sobirania dels estats i els seus recursos naturals, és a dir, del neocolonialisme i el desequilibri que ha persistit entre els dos blocs a través de relacions de dependència econòmica i endeutament.
A part, el mecanisme de presa de decisions per consens de les parts fa que el resultat reflecteixi el mínim comú denominador de la voluntat política, permetent que alguns estats (principalment, els menys disposats a assumir compromisos ambiciosos en matèria de reducció d’emissions, com els Estats Units) puguin bloquejar o buidar de contingut les disposicions més exigents.
Aquesta hegemonia també va quedar retratada en els processos de negociació que van tenir lloc l’any 2009 a Copenhaguen. Aquella COP, àmpliament considerada un fracàs, va culminar amb un acord final pactat entre els Estats Units, la Xina, l’Índia, el Brasil i Sud-àfrica. Aquestes 5 potències van aïllar la resta de països i organitzacions i els van deixar al marge de la taula de negociació. De fet, sovint s’explica que aquest acord es va tancar de manera precipitada l’últim dia, quan l’aleshores president nord-americà, Barack Obama, va haver de marxar abans d’hora a causa d’una forta tempesta de neu que afectava l’aeroport de Washington i l’obligava a abandonar la cimera abans del vot final si volia reprendre la seva agenda institucional.
D’altra banda, l’aprovació de l’Acord de París l’any 2015 tampoc està exempta de polèmiques. Malgrat ser l’instrument jurídicament vinculant més recent i important que aborda la qüestió del canvi climàtic, el procés de negociació per a la seva adopció també va ser un autèntic camp de batalla que va enfrontar l’ofensiva dels Estats Units i els seus aliats amb la resistència del Grup dels 77 [2] i la Xina. Si el text final no és especialment garant de la justícia climàtica ni assegura efectivament l’objectiu de limitar l’augment de la temperatura mundial a 2 °C (i encara menys a 1,5 °C), és precisament perquè les posicions dels nord-americans van ser determinants a l’hora de diluir i afeblir les demandes dels països del Sud global, oposant-s’hi, pressionant-les i rebaixant-ne l’ambició. I, irònicament, fins i tot després d’haver aconseguit el seu propòsit de rebaixar les obligacions climàtiques, l’administració de Donald Trump va acabar abandonant l’Acord de París i desmantellant bona part de la política climàtica estatunidenca.
En aquest sentit, la declaració del president nord-americà George H. W. Bush a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro de 1992 continua resumint de manera especialment eloqüent l’essència del règim climàtic internacional que ha imperat des dels seus inicis: “the American way of life is not up for negotiations”.
De “la foto” a la realitat
Arribats a aquest punt, també sorgeix una altra pregunta inevitable: els compromisos que s’adopten a les COP o en altres tractats internacionals, es compleixen realment?
La resposta és ambivalent: sí i no.
A la Unió Europea (UE), per exemple, el Pacte Verd Europeu ha establert objectius imprescindibles, com assolir la neutralitat climàtica l’any 2050. Tanmateix, aquests compromisos conviuen avui amb una deriva preocupant de fre i regressió de la protecció ambiental. En els darrers mesos, la UE ha anat rebaixant l’ambició climàtica i desregulant normes ambientals sota la pressió de determinats sectors econòmics. Un exemple clar és la marxa enrere en la prohibició de la venda de nous vehicles de combustió a partir del 2035, una concessió directa a la indústria automobilística malgrat que el transport és el segon sector més emissor de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) a la Unió.
Aquesta manca de coherència també es reflecteix a Catalunya. D’una banda, sembla que el país avança en la mitigació de les emissions GEH: l’any 2023 les emissions es van situar lleugerament per sota dels nivells de 1990, amb una reducció del 0,78 %. I, recentment, el govern ha aprovat els pressupostos de carboni per al període 2026-2030, un instrument pioner que fixa per primera vegada un límit màxim d’emissions en un període concret, i que implica una reducció del 31 % respecte als nivells de 1990.
Ara bé, no obstant això, aquests compromisos són clarament incompatibles amb que el govern pretén tirar endavant, com l’ampliació de l’aeroport del Prat de Llobregat que, segons les poques dades disponibles, podria comportar un augment de més del 45 % de les emissions GEH respecte als nivells actuals, fet que suposaria un incompliment flagrant dels acords climàtics tant a escala estatal, europea, com internacional.
Davant d’aquest escenari, alguns estudis apunten diferents mecanismes per millorar el compliment efectiu dels compromisos assumits pels estats, des de la reforma del disseny de l’Acord de París, fins a la integració dels drets humans en les polítiques climàtiques dels països, o el reforç de la participació social en les COP i la limitació de la influència dels lobbistes fòssils, entre d’altres.
I ara, què segueix?
En una candidatura molt renyida entre Austràlia i Turquia, finalment la COP31 del 2026 se celebrarà a la ciutat turca d’Antalya, després que es signés un acord d’associació sense precedents entre els dos estats.
Aquesta fórmula ha generat insatisfacció entre moltes persones que esperaven que la conferència situés l’atenció internacional en la difícil situació existencial que afronten les nacions insulars del Pacífic, que haurien estat co-anfitriones si la cimera s’hagués celebrat a Austràlia. També preocupa el retorn de la COP a un país amb forts vincles amb la indústria dels combustibles fòssils i amb un historial qüestionable en matèria de drets humans i repressió de la societat civil.
Tanmateix, més enllà de la ubicació o de la presidència, la qüestió de fons continua sent la mateixa: què cal perquè una COP deixi de ser simbòlica i es converteixi en un espai de decisions que trenquin amb l’status quo de les negociacions climàtiques?
L’experiència mostra que els avenços reals no depenen només del país amfitrió o del relat que envolta cada cimera, sinó de la capacitat de la presidència per escoltar, generar consensos reals i elevar l’ambició col·lectiva sense diluir compromisos.
El col·lapse climàtic ja no pot ser entès com una tragèdia inevitable. És un escàndol polític que només es podrà revertir si els estats compleixen les seves obligacions vinculants i accepten canvis estructurals profunds. Sense aquesta voluntat política, inclòs un full de ruta clar per deixar enrere els combustibles fòssils, cap fórmula institucional no serà suficient.
Autoria: Ariadna Rigau, col·laboradora de l’FDA.
El contingut d’aquesta publicació és responsabilitat exclusiva dels autors i no reflecteix necessàriament l’opinió del Fons de Defensa Ambiental.
[1] Es fa referència a “Nord global” i “Sud global” com a conceptes polítics, artificials, no geogràfics, que assenyalen la situació d’aquells països que comparteixen una posició estructural de centre (Nord) o de perifèria o semiperifèria (Sud) en el sistema-món modern. Vegeu: Cairo Carou, H. i Bringel, B. (2010). “Articulaciones del Sur Global: afinidad cultural, internacionalismo solidario e Iberoamérica en la globalización contrahegemónica”. Geopolítica(s), 1(1), pàg. 41-63. Disponible a: https://revistas.ucm.es/index.php/GEOP/article/view/GEOP1010120041A/13423
[2] Grup d’Estats creat l’any 1964 en el marc de la Conferència de les Nacions Unides sobre comerç i desenvolupament, amb l’objectiu de coordinar-se i donar-se suport mutu en les deliberacions de l’ONU. Reuneix a 77 països en vies de desenvolupament i subdesenvolupats, que s’identifiquen com a Sud global. Dins d’aquesta categoria, en les negociacions climàtiques surten grups diferenciats, com l’Aliança dels Petits Estats Insulars (AOSIS), els Estats productors de petroli, els Estats menys desenvolupats (LDC), o els Països en desenvolupament amb idees afins (LMDC), entre d’altres.
