LA SUPRALEGALITAT DELS TRACTATS AMBIENTALS INTERNACIONALS AL BRASIL: UNA NOVA VIA PER REFORÇAR EL COMPLIMENT DEL DRET AMBIENTAL?
Una síntesi del cas PSB et al. v. Brasil (ADPF 708) i les seves implicacions per als sistemes dualistes i monistes de recepció del dret internacional
L’any 2022, el Tribunal Suprem Federal del Brasil (STF) va dictar una de les sentències més rellevants de la història recent del dret ambiental al Brasil: la decisió en l’Arguição de Descumprimento de Preceito Fundamental 708 (d’ara endavant, ADPF 708), coneguda com PSB et al. v. Brazil[1]. A través d’aquesta resolució, el Tribunal va reconèixer l’Acord de París[2] com a tractat de drets humans, i en conseqüència li va atorgar estatus supralegal, situant-lo per damunt de la legislació ordinària. Aquest reconeixement, tot i semblar una qüestió tècnica, transforma completament la jerarquia normativa, i amb això el lloc que ocupen els compromisos climàtics internacionals dins l’ordenament jurídic brasiler.
Aquesta doctrina obre noves vies per pensar en el paper del dret internacional ambiental als sistemes jurídics europeus, inclòs l’espanyol. El present article explora l’abast d’aquesta doctrina i la seva possible projecció en altres models de recepció del dret internacional.
- El dret ambiental brasiler: entre la norma i la realitat
El Brasil és alhora un actor clau en la governança climàtica global i un dels escenaris més fràgils en termes de degradació ambiental (Fearnside, 2017[3] i Ferris, 2022[4]). La desforestació creixent, impulsada per l’expansió agropecuària, la mineria i les activitats il·legals, posa en risc la biodiversitat de l’Amazònia i els drets de les comunitats indígenes (Ellwagner et al., 2020)[5]. Malgrat disposar d’un marc normatiu ampli, del qual destaca l’article 225 de la Constitució Federal que reconeix el dret de les generacions presents i futures a un medi ambient ecològicament equilibrat (CF, 1988, art. 225)[6], la distància entre aquesta proclamació constitucional i la seva aplicació efectiva ha estat una constant en la política ambiental brasilera.
En aquest context, a partir 2009, el Govern federal va ometre l’obligació d’utilitzar els recursos del Fundo Clima, un instrument creat per finançar polítiques de mitigació climàtica (INESC, 2022)[7]. La inactivitat del Fons, el qual havia estat executat únicament en un 13% des del seu any de creació, va fer saltar totes les alarmes i va ser interpretada com una regressió injustificada de la política ambiental (Tigre & Setzer, 2023)[8]. Així doncs, quatre partits polítics van presentar una acció constitucional per omissió contra la Unió Federal del Brasil[9].
- El gir doctrinal : La supralegalitat dels tractats internacionals ambientals
El punt més innovador de la sentència és la seva interpretació del lloc que ocupen els tractats ambientals en la jerarquia normativa. El STF assenyala que la protecció del clima és condició prèvia per garantir altres drets fonamentals, com la salut, la vida digna o la protecció del medi ambient equilibrat, i que per això els tractats climàtics han de ser considerats, en essència, tractats de drets humans (Tigre, 2022)[10].
Aquesta qualificació els situa en un esglaó intermedi entre la legislació ordinària i la Constitució: el que la doctrina brasilera anomena supralegalitat (Maués, 2013)[11].
A nivell pràctic, això significa:
- Que cap llei o decret pot contrariar els compromisos adquirits pel Brasil en l’Acord de París;
- Que el Govern té el deure constitucional d’executar polítiques climàtiques coherents amb aquests compromisos;
- I que la judicatura pot anul·lar normes o actuacions si vulneren aquestes obligacions internacionals.
Amb aquesta decisió, l’STF no només reactiva el Fons Climàtic, sinó que també obre la porta a una nova etapa de litigació climàtica basada en la força normativa del dret internacional ambiental (Tigre & Barry, 2023[12] i Rydberg, 2024[13]).
- Sistemes de recepció de legislació internacional dualistes vs. monistes
El gran valor de la decisió de l’STF s’ha d’entendre en el context del sistema de recepció del dret internacional al Brasil, tradicionalment considerat dualista. En un sistema dualista, els tractats internacionals, tot i estar ratificats pel poder executiu i legislatiu, no s’incorporen automàticament a l’ordenament jurídic intern amb un rang superior, sinó que requereixen un acte addicional, sovint un decret de promulgació, per tenir plena aplicabilitat interna (Brownlie, 1998[14] i Cassese, 2005)[15]. És per això que la doctrina de l’STF de la supralegalitat és d’una rellevància cabdal, ja que eleva explícitament la jerarquia dels tractats climàtics per tal de garantir-ne l’eficàcia, superant la rigidesa del sistema dualista.
El cas d’Espanya, en canvi, s’emmarca en un sistema amb tendència monista, on els tractats internacionals vàlidament celebrats i publicats oficialment passen a formar part de l’ordenament intern, com bé s’estipula a l’article 96 de la Constitució Espanyola[16] (Henkin, 1995)[17]. En aquest sistema, la prevalença dels tractats –per exemple, l’Acord de París– fa que pugin desplaçar l’aplicació de les lleis. Per tant, la pregunta que sorgeix és: quin impacte tindria un pronunciament similar del Tribunal Constitucional espanyol o del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en un sistema monista?
- Què pot aprendre un sistema monista com l’espanyol?
Arribats a aquest punt, pot semblar que l’experiència brasilera és difícilment extrapolable a l’Estat espanyol, on la supralegalitat ja està «implícitament garantida» en el nostre sistema. Tot i això, un pronunciament amb l’abast i la claredat de la sentència de l’STF aporta un valor afegit innegable, també per als països amb sistemes monistes de recepció internacional..
Primerament, el STF no només reconeix la validesa de l’Acord de París, sinó que el qualifica explícitament com a tractat de drets humans. Aquesta equiparació entre el dret a la protecció climàtica i els drets fonamentals, a Espanya, transformaria la lluita climàtica d’una mera qüestió de política pública a un imperatiu constitucional i d’obligat compliment, tot enllaçant els compromisos ambientals internacionals (reconeguts a l’article 45 CE)[18] directament amb els drets fonamentals de màxima protecció (recollits exclusivament als articles 14 a 29 CE)[19].
En segon lloc, la resolució de l’STF adquireix una rellevància especial per a les parts de l’Acord de París respecte al objectius de les Contribucions Determinades a Nivell Nacional (NDC, la fixació dels quals depèn de la voluntat política dels Estats. Un pronunciament com l’ADPF 708 podria servir a tribunals monistes, com l’espanyo, per justificar que determinats compromisos adoptats pel tractat de París, tot i no ser vinculants, tenen una funció garantista que els fa exigibles quan hi ha riscos de regressió climàtica en cas contrari.
En un país monista, un reconeixement similar tindria l’efecte de convertir els compromisos climàtics en un paràmetre per avaluar la constitucionalitat i la legalitat de les polítiques estatals i regionals. La lògica central del STF és que no hi ha marge polític per desfer avenços climàtics. Això, no només és vital per garantir l’aplicació dels tractats en estats dualistes, sinó que també proporciona una eina d’interpretació constitucional fonamental en els estats monistes. En un context on la lluita climàtica requereix estabilitat i coherència, reforçar el principi de no regressió pot ser un instrument extraordinàriament útil per a l’Estat espanyol.
- Mirant cap al futur: supralegalitat com a model internacional?
La decisió del STF és un punt d’inflexió per a l’Amèrica Llatina, però també per al debat global sobre el valor jurídic del dret internacional ambiental. En sistemes dualistes, particularment aquells amb característiques i reptes similars, la supralegalitat pot ser una eina potent per superar la distància entre compromisos internacionals i efectivitat interna.
El cas PSB et al. v. Brasil il·lustra com la litigació climàtica pot revitalitzar polítiques paralitzades i com la interpretació judicial del dret internacional pot adquirir un paper decisiu en la lluita contra el canvi climàtic. El reconeixement de la supralegalitat dels tractats ambientals reconfigura el sistema normatiu brasiler i ofereix un precedent potent per a altres jurisdiccions.
En definitiva, la sentència brasilera ens recorda que els tribunals interns poden, i, de fet, han de jugar un paper transformador en l’arquitectura de la protecció ambiental. Que ho facin o no dependrà de fins a quin punt acceptem que el clima no és només una qüestió científica o econòmica, sinó també una qüestió de drets humans.
Autora: Camila Pont, col·laboradora del Fons de Defensa Ambiental (FDA).
[1] Supremo Tribunal Federal. Arguição de Descumprimento de Preceito Fundamental 708/DF. Partido Socialista Brasileiro (PSB), Partido Socialismo e Liberdade (PSOL), Partido dos Trabalhadores (PT) e Rede Sustentabilidade v. União Federal. https://climatecasechart.com/non-us-case/psb-et-al-v-federal-union/
[2] Acord de París, 2015, 12 de desembre. https://unfccc.int/sites/default/files/spanish_paris_agreement.pdf
[3] Fearnside, P. (2017). Deforestation of the Brazilian Amazon. Oxford Research Encyclopedia of Environmental Science. https://doi.org/10.1093/acrefore/9780199389414.013.102
[4] Ferris, N. (2022, 29 de setembre). What four years of “non-existent” climate action has done to Brazil. Energy Monitor. https://www.energymonitor.ai/policy/bolsonaro-what-four-years-of-non-existent-climate-action-has-done-to-brazil/ (consulta 27/11/2025)
[5] Ellwanger, j. H., kulmann-leal, b., kaminski, v. L., valverde-villegas, j. M., veiga, a. B. G. D., spilki, f. R., fearnside, p. M., caesar, l., giatti, l. L., wallau, g. L., almeida, s. E. M., borba, m. R., hora, v. P. D., & chies, j. A. B. (2020). Beyond diversity loss and climate change: impacts of amazon deforestation on infectious diseases and public health. Anais da academia brasileira de ciências, 92(1).
[6] Constitució Federal del Brasil [CF]. Art. 225. 1988 (Brasil). https://www.acnur.org/fileadmin/Documentos/BDL/2001/0507.pdf
[7] INESC. (2022). Fundo Nacional sobre Mudança do Clima: governança, recursos, gestão e desafios. In Caminhos para o financiamento da política socioambiental no brasil. https://inesc.org.br/wp-content/uploads/2022/11/Fundo-clima_Inesc.pdf
[8] Tigre, M. A., & Setzer, J. (2023). Human Rights and Climate Change for gation in Brazil and Beyond: An Analysis of the Climate Fund Decision. Sabin Center for Climate Change Law, 54(4), 593–637. Columbia Law School. https://scholarship.law.columbia.edu/sabin_climate_change/219/
[9] Rodrigues M. (2024). Contribuciones del caso «Fondo Clima» (Brasil) a la jurisprudència climàtica. A Peñalver, A. dir. (2024). Litigación climática: el papel de la ciudadanía y los jueces. p. 351-380. Edicions de la Universitat de Barcelona: Barcelona.
[10] Tigre, M. A. (2022, July 6). Advancements in Climate Rights in Courts Around the World. State of the Planet. https://news.climate.columbia.edu/2022/07/06/advancements-in-climate-rights-in-courts-around-the-world/
[11] Maués, A. M. (2013). Supralegalidad de los Tratados Internacionales de Derechos Humanos e Interpretación Constitucional. Revista Internacional de Derechos Humanos, 10(18), 217–241. Conectas Derechos Humanos.
[12] Tigre, M. A., & Barry, M. (2023). Climate Change in the Courts: A 2023 Retrospective. Sabin Center for Climate Change Law. https://scholarship.law.columbia.edu/sabin_climate_change/212
[13] Rydberg, A. V. (2024). Climate Change Litigation: General Perspectives and Emerging Trends. International Community Law Review, 26(4), 347–366. https://doi.org/10.1163/18719732-12341504
[14] Brownlie, I. (1998). Principles of Public International Law. International Journal, 22(2), 31–33. https://doi.org/10.2307/40200096
[15] Cassese, A. (2005). International law, 2, 213–217. Oxford University Press.
[16] Constitució Espanyola, article 96. 29 de desembre de 1978 (Espanya).
[17] Henkin, L. (1995). International Law and Domestic Law. International Law: Politics and Values, 63–77. Brill. https://doi.org/10.1163/9789004633056_009
[18] Constitució Espanyola, article 45. 29 de desembre de 1978 (Espanya).
[19] Constitució Espanyola, article 14-29. 29 de desembre de 1978 (Espanya).
